Em va bé, molt bé, tenir aquest blog per poder anar escribint totes les coses que sento i que em passen. Jo que normalment soc una persona reservada i bastant introvertida, si no ho escric aqui, no se com treure-m'ho de dins.
Fins ara només podia explicar-li tot a la meva millor amiga, una per l'altre som com un balsam quan ens passan coses que ens fan patir. Però ella tampoc hi es sempre, com tampoc jo hi soc sempre per ella, totes dues tenim la nostra familia i la nostra vida, i encara que ens telefonem molt, no sempre la puc tenir al costat perquè m'ajudi.
Ara fa uns dies que no estic gaire bé, tinc alguns problemes a la feina, més que problemes, és una incertesa de no saber que passarà i com es solucionarà. I es clar, jo sempre pateixo i m'imagino un pilot de coses que segurament no passaràn mai.
També estic molt inquieta, molt neguitosa, no se ben bé perquè, suposo que una cosa porta l'altre.
M'agradaría poder compartir moltes coses amb una persona que m'escoltés i m'entengués i així la carrega sería molt més portable.
A vegades somnio que no estic sola, i sento aquella sensació tant.... no se, que no es pot explicar, la sensació que tens quan algú et dona la mà, una cosa tant senzilla com aquesta, però que implica que no camines sola i que veus el camí que et queda per recorrer, molt més planer.
I com que tot aixó, em fa patir i em fa posar triste i de mal humor, no ho vull.
Que se'n vagin els somnis, que s'envagi el patir pel que passarà.
Perque, senzillament avui, només es avui, no vull mirar cap al passat, és massa doloròs i tampoc vull mirar cap al futur, és massa incert.
Vull viure cada dia, amb el que tinc, amb el que m'està passant avui, i disfrutar-ho o plorar, segons el que em passi. Espero poder riure molt més que no plorar, però el que vull tenir molt clar és que el que visqui avui, ho vull viure intensament, com si demà no existeixi.
Per aconseguir aixó, hauré de passar un aprenentatge, que tenint en compte les coses que jo he viscut, ja estic més o menys a mig curs. Ara la meva filosofia ja és bastant així, però una cosa és dir-ho i l'altre, molt diferent fer-ho.
Per aconseguir-ho encara m'haig d'entrenar molt, però jo soc tossuda, ho aconseguiré, segur.
Espero que els que m'estimeu, m'ajudeu una mica a portar-ho a terme.
EL PODER
Fa 12 anys
3 comentaris:
Hola, Maite! Per casualitat he anat a parar al teu blog, no em coneixes de res i no ens relaciona res, però fa dies que et llegeixo perquè penso que tens una gran qualitat (segur que entre d'altres) que és la fortalesa d'esperit, ja només amb això penso que ho tens tot guanyat per deixar enrere aquests moments de malestar que passes.
D'altra banda, entenc la teva sensació de solitud, ja que jo molt (massa) sovint també m'hi trobo, xo estic segura que no és una sensació real: he vist que molts amics i família t'escriuen!!
Ànims, Maite, posaria la mà al foc que, un cop més, te'n sortiràs!!
P.D: i és cert, per fer fora els dimonis, les pors, les coses desagradables, no hi ha res com escriure-ho o parlar-ho... Continua fent-ho. Un petó.
Gràcies Montse, m'agrada trobar comentaris al meu blog.
Ha estat tot un plaer haber-te llegit.
Fins aviat.
No cal que t'ho digui, però la Montse té raó, te'n sortiràs!
Jo també t'envio un petó i un somriure :)
Publica un comentari a l'entrada