PORS

Avui he llegit un conte que ha escrit la meva filla, que parla de diferents tipus de pors, o de pors de diferents persones.

M'ha fet pensar molt i també recordar una de les pors que ella tenia quan era petita, ara riem molt quan ho recordem.

Jo al llarg de la meva vida, he passat per diferents estats de por, perquè tots en tenim en menor o major mesura.

Quan era petita jo crec que les tenia totes, era terrible, em feia por la foscor, els animals, quedarme sola a casa, parlar devant de tota la classe, sentir-me rebutjada, sobretot em feien por les persones en general perquè jo era molt timida.

No vaig creure mai que pogues canviar o que les pors desapareguessin., però va passar, em vaig anar fent gran i vaig lluitar molt per poder-les combatre, procurava ser sempre la que aixecava més la veu, aixi tothom m'escoltava i no em sentia inferior, sempre era la lider del meu grup, però al darrera de tot allo, s'amagava una persona poruga i molt timida que feia veure que era tot el contrari per no sentir-se ferida.

La por als animals va desapareixer quan vaig començar a tenir-los a prop, en aixó van tenit-hi mol a veure les meves filles. Ara adoro als animals, a casa tinc un gat peruqè tinc un pis petit, però si pogues i tingues espai sempre estaria envoltada d'animals, son lleials, t'estimen sense condicions, son els millors amics que podem tenir.

La por a la foscor m'ha passat totalment i no se perquè, suposo que perquè m'he fet gran i crec que no hi ha res contra el que no em pugui enfrontar.

Mes tard m'he hagut d'enfrontar amb moltes i pitjors pors, i he hagur de lluitar moltissim per guanyar.les, però crec que aixó m'ha fet molt forta.

Ara encara tinc pors, però crec que ja no son pors a res desconegut tot el contrari. Potser la por que tenim tots a la mort o potser hauria de dir a la vida...

AI L'AMOR

">
Avui estic romantica, quin video tant maco, oi?.
A mi m'agrada moltissim aquesta cançó de'n Dean Martin, i buscant, buscant, he trobat aquest video que m'ha semblat molt tendre i m'he enamorat de les seves imatges.
El que diu la cançó també es tant maco...
Sempre has estimat o estas estimant algú, almenys jo, ho necessito, necessito estimar i estimo amb intensitat, potser massa i tot.
També com tot mortal necessito que m'estimin. Com que se que la majoria de persones que m'estimen llegeixen el meu blog, us el dedico, a tots els que m'estimeu i a tots els que jo estimo.
Però m'agradaria que un cop hagueu llegit el blog i escoltat la cançó, em digueu d'una manera o altre que m'estimeu, d'acord?
Que ningú es senti obligat, siusplau, jo us estimaré igual.
Un petó

JA ERA HORA

Aquest va per tú Gemma.

Per fí en Sergio Dalma ha tornat a fer un nou CD. A casa sempre l'hem seguit i admirat d'una manera molt especial.
Disfrutem-lo Gemma, que sen's està fent gran....

Aquesta es la versió en castellà:
">

Aquesta la versió en català:
">

Ja era hora que tornés la música al meu blog, que ultimament la tenia una mica oblidada, i jo sense música no soc jo.

ABSENCIES

Ahir, parlant amb la meva filla, em va dir que ara quasi no penjo entrades al meu blog. abans cada dia hi penjava una cosa o altre, un comentari, una cançó...

La veritat, te tota la raó, potser no m'he adonat del canvi, perque ha estat de mica en mica, i fins que la Marta no m'ho va dir, no en vaig prendre consciencia.

De mica en mica he anat perdent les ganes de fer moltes coses.

No escric al blog, no llegeixo (aixó em preocupa), no surto, no em ve de gust comprar-me roba, ni música, he pensat molt i m'adono que m'estic tancant molt.

Pero la veritat es que no en tinc gens de ganes, de fer res. Vaig a treballar i potser aquest és l'unic contacte que tinc amb el mon exterior. Però quan surto de la feina, només tinc ganes d'arrivar a casa i no fer res, el dia que haig d'anar a comprar, o fer alguna altre cosa, ja sem fa una montanya.

Sento moltes absencies, el pare, les filles, i la paradoxa és que també sento la meva propia absencia, no soc jo, no soc com sempre, em sento buida, un dia va saltar el tap, i després de la primera i forta sortida, tot el que hi havia dintre ha anat sortint de mica en mica.

Ara fer qualsevol cosa em suposa un gran esforç, i acabo no fent res. Espero que només sigui un efecte curt de la malaltia, perquè tinc ganes de tornar a ser jo, ara no em reconeixo. Però en aquests moments per molt que m'esforci no aconsegueixo res, només estar una mica més cansada cada dia.

Ho sento, però ara per ara no hi puc fer més. Tornaré us ho prometo, com l'Indiana Jones.( ho sabeu que ha tornat?)

Gràcies a tots els que continue-ho llegint o mirant el meu blog, perquè s'ha tornat una mica aburrit.

VIC

Mireu, quina maravella de foto i de plaça. L'artista que va tirar la foto es en Santi Puig, un company de treball.

Avui toca fardar de Ciutat, i com es molt natural del lloc més emblemàtic de la meva Ciutat, la Plaça Major.

Jo soc Vigatana, he nascut i encara segueixo vivint a Vic, per mi la ciutat mes bonica del mon.

Vic es una ciutat molt curiosa, la gent que bé de fora troben que potser els Vigatans som una mica tancats, però no es així, ens encanta compartir tot el que la nostra Ciutat pot oferir, que es molt.

Per començar tenim dos museus fantàstics el "museu Episcopal" (reformat recentment) i el "Museu de l'art de la pell" a més de molts altres monuments con el "temple Romà". Aixó enmig d'un casc antic que és una maravella.

També tenim una oferta gastronomica molt bona, a Vic s'hi menja molt bé. I podeu trobar-hi les millors llonganisses del mon, aixó us ho puc assegurar.

Però apart de tot aixó, el millor de Vic, es poder-hi viure, no se si us podré explicar el que jo sento. Es una Ciutat on pots viure a la teva sense sentir que et controlen, però a la vegada també te una mica de poble, on quasi tots ens coneixem.

Estimo tant la meva Ciutat que m'agrada tot, fins i tot la boira, es tant bonic sortir al carrer i veure un paisatge entelat i l'herva blanca plena de gebre. Hi ha un poema de la Teresa Ribera que expressa molt millor que jo com és el paisatge dels hiverns de la meva Ciutat.

La boira embolcalla com les ombres
i omple tot l'espai visible.
Sensualment i poc a poc
deixa entreveure
fragments d'un paisatge
suau
blanc
vaporós
tenyit de gebre i sol matiner.


Vis, estimada Ciutat.No saps com t'anyoro quan estic lluny d'aqui.

UN DOBLET

Bé, no es ben be un doblet, perque els dos grups no canten la mateixa cançó.
Però els haig de posar, el primers perquè m'apujan l'anim, em fan cantar mentre condueixo cap a la feina i em fan estar de bon humor. En aquest últim disc hi ha una cançó que es diu "Beatles", que és fantàstica, amb acords de varies cançons dels Beatles, en fi que a mi m'agrada moltissim.
I els segons perquè son els originals, els meus estimats beatles, i perque sempre hi ha una canço que et be de gust escoltar.
Aqui els teniu a tots dos
PEREZA (beatles)
">
BEATLES (Girl)Per cert si en pogues triar una ( que no puc) crec que seria aquesta.

">

YES WE CAN

La meva filla m'ha fet arrivar aquest video. L'he trobat fantàstic i he buscat la versió subtitulada a l'Espanyol.
NOSALTRES PODEM
NOSALTRES PODEM
Tant de bo fos així. ara que s'acosten les nostres eleccions estatals, podriem dir un gran i fort WES WE CAN, a veure si aixi podem treuren's de sobre d'una punyetera vegada la por de tornar enrera, ja m'enteneu, oi?
Apa vinga, que NOSALTRES PODEM.
-

EM DEMANES SI SOC FELIÇ

Aquest és el titol d'un poema del meu amic, Jaume Marin.
Avui, aquest matí ha fet una tertulia on, acompanyat per un violoncel, ha recitat i cantat algúns dels seus poemes.
He començat per aqui, pero el que us vull explicar es molt curios, i a mi ja m'ha passat moltes vegades.
A mi m'agrada molt llegir, i a la meva habitació hi tinc una biblioteca plena a bessar de llibres i a sobre la teuleta de nit, sempre n'hi ha 3 o 4 que vaig combinant segons el meu estat d'anim, quan me'n vaig a dormir.
Doncs com que sempre en tinc algún de'n Jaume, perquè els seus poemes fan que em reposi l'anima, ahir a la nit vaig tenir la necessitat de buscar-ne un en concret, no se perquè, pero ahir vaig estar tot el dia pensant en si era o no era feliç, en com es pot mesurar una cosa aixi, no se, que vaig agafar un dels seus llibres "Com un fil prim" i vaig buscar expressament un poema que he rellegit moltes vegades perquè es un dels meus preferits que es titula "I Tu em demanes si soc feliç".

Avui a mitja tertulia, una seva companya li ha demanat que llegis un poema en concret, perquè era el seu preferit, i era "I tu em demanes si soc feliç". En Jaume ha comentat que era molt curios, però que ahir al vespre aquest poema el va tenir al pensament i va decidir llegir-lo avui, perque li recorda els seus inicis ( es el segon poema que va escriure). No cal dir que m'he emocionat tant, que he plorat mentre sentia la seva maravellosa veu, recitat les paraules que jo havia llegit ahir a la nit.

Coincidencia? no crec.

Be doncs jo després de llegir aquest poema ahir, vaig estar pensant que es impossible ser plenament feliç o plenament infeliç. Sempre hi ha un terme mig entre el cap i el cor, que sol ser on normalment s'aposenta la felicitat, o la comoditat.
Però s'ha d'anar amb compte, perque a mig camí entre el cap i el cor, et pot ofegar la comoditat, la rutina, fins i tot et pots acomodar tant que ja no sapigues que és realment ni un extrem ni l'altre.

La questió és no caminar sempre pel mig, sinó de tant en tant decantar-nos cap a un costat o cap a l'altre, així quan tornem al nostre terme mig, podrem valorar que ens omple més, que ens fa sentir vius cada dia, tant pel cantó bo com pel dolent.

Jo crec que la vida està plena de colors pastel, no cal estar sempre de negre ni de blanc, hi ha infinitat de tons entre el blanc i el negre.

No puc acabar sense escriure el poema de'n Jaume, ni sense dir que així és com em sentia jo ahir al vespre, però com he dit abans, el mon gira constantment i l'anim puja i baixa.

I TU EM DEMANES SI SOC FELIÇ

Tu em demanes si sóc feliç,
si ser feliç és seure sol
mirant les quatre parets buides
d'una cambla gelada,
si ser feliç es mirar un cendrer
ple de cigarretes mal apagades,
llavors t'haig de dir que sí,
que soc feliç.
Tu em demanes si soc feliç.
si ser feliç és parlar amb l'aire,
si es esperar aquella carta
que mai no ha estat enviada,
si ser feliç es plorar de solitud
quan va morin la tarda,
llavors t'haig de dir que sí,
que soc feliç.
Tu em demanes si soc feliç,
si ser feliç és un nus a la gola,
un llarg i mal somni,
o sentir el cos com tremola,
si ser feliç es sofrir
amagat i ple d'angoixa,
llavors t'haig de dir que sí,
que soc feliç
Tu em demanes si soc feliç,
però si ser feliç es tendresa,
una mà, un gest, una paraula,
una mirada encesa,
si ser feliç és la dolça espera
d'aquest algú que sempre es queda,
llavors t'haig de dir que no,
que no soc feliç.
Thaig de dir que no,
que no soc feliç.

EL MEU RACÓ

A vegades (ultimament sovint), m'amago al meu racó i em tanco jo mateixa les portes.
No es que no m'agradi tenir contacte amb l'altre gent, però no sempre em veig amb cor de compartir tot el que em passa o el que penso.
Tant bé que m'aniría ser més oberta i sortir més i fer activitats en companyia d'amics o coneguts (almenys aixó es el que em diu tothom), però jo no sempre ho comparteixo.
Al meu racó hi trobo sil·lenci quan vull, música quan em ve de gust,la comoditat de no haver de fingir, de poder ser sempre jo, de no haver de donar explicacions a ningú, de fer o no fer, segons el meu estat d'ànim ( que ultimamant no esta gaire amunt).
A mi m'agraden molt els sil·lencis, sols o acompanyats. Es un plaer estar passejant o al costat d'una altre persona i que t'hi sentis a gust sense parlar, en sil·lenci, només gaudint del plaer de tenir-la al costat, i sense sentirte violent, compartint aquest moment.
Moltes vegades, cada cop més sovint, no puc gaudir de les coses que més m'agraden, una d'elles es llegir, perquè tinc molta dificultat per concentrar-me. una altre escriure, perquè cada vegada em costa més trobar la paraula adequada, m'oblido de moltes paraules i no les se trobar quan vull escriure una cosa.
També em passa parlant, no sempre em surten les paraules que vull dir, se que vull dir però no se com fer-ho.
M'ha canviat molt la vida, i encara no m'hi he acostumat del tot.
Per aixó a vegades estic molt millor amagada al meu racó.
Pero avui he sortit per saludar a tots els que us preneu la molestia de mirar cada dia el meu blog, i de tant en tant m'hi deixeu algún comentari.
També m'agrada la vostre companyia, gràcies al blog he conegut persones fantàstiques i encara que sigui de tant en tant m'agrada compartir opinions i sentiments amb tots vosaltres.

Tinc un racó dins el cor
on m'amago molt sovint
per mi es un gran tresor
m'ajuda a continuar vivint

sempre està ple de records
de música i de colors
que fan que em vingui de gust
trobar consol i aixapluc

En aquest petit racó
la meva anima es guareix
de tot el feix de dolor
que la vida m'ofereix.

I torno a sortir enfortida
amb el cos i l'ànima a punt
de rependre la meva vida
i de continuar el camí
amb l'anima ja guarida.