dissabte, 24 d’octubre del 2009

QUE ARRIVA EL FRED










En aquest bloc, us vull mostrar unes quantes peces que te a la venda la meva filla Gemma al seu blog.
Ja veieu que tinc dues filles que son artistes fins el moll de l'os.
La gemma es molt aficcionada a fer punt, i té moltes coses fetes a més d'abrigar els colls, les cames i les mans de tota la familia. Ara ha pensat que potser la seva aficció es pot convertir en uns ingressos extres.
Ara encara hi te poquetes coses penjades al bloc, però en té moltes més de fetes que encara no ha tingut temps de penjar, ja veureu, ja, fa marevelles.
Aqui us deixo una petita mostra.

dijous, 22 d’octubre del 2009

MARAVELLOSA OFELIA

Aqui en aquest bloc, us vull mostrar una petita part de l'ultima col·lecció de joies de la meva filla, inspirada en un inmens penjoll que va fer per presentar a un concurs.

Aquella maravella no podia quedar-se només en una peça d'exposició, per aixó la Marta, n'ha fet una extensa col·lecció.

Podeu mirar i admirar tant les joies com la joiera, a més del precios poema dedicat a la maravellosa Ofelia.






OFELIA

I
En las aguas profundas que acunan las estrellas,
blanca y cándida, Ofelia flota como un gran lirio,
flota tan lentamente, recostada en sus velos...
cuando tocan a muerte en el bosque lejano.


Hace ya miles de años que la pálida Ofelia
pasa, fantasma blanco por el gran río negro;
más de mil años ya que su suave locura
murmura su tonada en el aire nocturno.


El viento, cual corola, sus senos acaricia
y despliega, acunado, su velamen azul;
los sauces temblorosos lloran contra sus hombros
y por su frente en sueños, la espadaña se pliega.


Los rizados nenúfares suspiran a su lado,
mientras ella despierta, en el dormido aliso,
un nido del que surge un mínimo temblor...
y un canto, en oros, cae del cielo misterioso.


II
¡Oh tristísima Ofelia, bella como la nieve,
muerta cuando eras niña, llevada por el río!
Y es que los fríos vientos que caen de Noruega
te habían susurrado la adusta libertad.


Y es que un arcano soplo, al blandir tu melena,
en tu mente traspuesta metió voces extrañas;
y es que tu corazón escuchaba el lamento
de la Naturaleza –son de árboles y noches.


Y es que la voz del mar, como inmenso jadeo
rompió tu corazón manso y tierno de niña;
y es que un día de abril, un bello infante pálido,
un loco miserioso, a tus pies se sentó.


Cielo, Amor, Libertad: ¡qué sueño, oh pobre Loca! .
Te fundías en él como nieve en el fuego;
tus visiones, enormes, ahogaban tu palabra.
–Y el terrible Infinito espantó tu ojo azul.


III
Y el poeta nos dice que en la noche estrellada
vienes a recoger las flores que cortaste ,
y que ha visto en el agua, recostada en sus velos,
a la cándida Ofelia flotar, como un gran lis.


- Arthur Rimbaud -

A la venta a la meva botiga Etsy des d'avui!! ;-)

dilluns, 19 d’octubre del 2009

INTERIORITZACIÓ



Segurament us haureu preguntat més d'un cop, com es que la Maite, que a vegades escrivia 2 0 3 blogs al dia, ara no escriu res?, almenys aixó espero, que em trobeu a faltar, em fa sentir bé saber que tinc amics, encara que siguin virtuals, i que trobin a faltar els meus escrits.

Bé, us ho explico.

Fa bastant temps que estic passant una mena de negació, no em trobo bé, no vull escriure, tinc mal de cap, ufff. quina mandra rumiar.

PROU!!!!!

No la vull més aquesta situació, però ara hauré de treballar molt interiorment per aconseguir un estat de pau, de posotivitat i al final també de felicitat.

Potser que encara estigui absent un temps, em costarà una mica remontar la meva actitud negativa, però des d'aquest mateix moment us prometo que hi estic treballant, i molt.

Si ara escribis qualsevol cosa, seria dolenta, negativa, no em faria cap bé ni a mi ni als que ho llegiu, bé tot aixó apart de les noticies, exposicions, o mostres que us vaig posant de la meva filla MSO joies.

Fins aviat amics, aniré posant alguna coseta impersonal, de tant en tant, i quan estigui bé, ja ho notareu, ja veureu que torno a ser ma Maite que tots coneixeu.