PODRIA SER

Podria ser
que tot fos mentida,
que fins i tot
el sol
fos glaçat,
que la pluja
no fos humida
i, podria ser,
que existis l'eternitat.
Podria ser,
-per que no?-
que tu
fossis veritat.

Jaume Marin

ORIOL NICOLAS

Us presento al Sr. Oriol Nicolas, el meu gendre.

Es un privilegi, per mi a més d'un gran plaer, poder presentar aquest gran professional del disseny.

L'Oriol ja fa molt temps que treballa en el mon del disseny i de la creació, junt amb altres professionals que es complementen a l'hora de fer qualsevol treball.

Si necessiteu crear una nova imatge pel vostre negoci, o renovar la que tenia-ho fins ara, o confeccionar una pagina Web, ell us pot dissenyar des de la tarja de presentació fins a la publicitat, passant per la creació de l'espai, la seva decoració, etc... Tot el que fa falta per fer que el vostre producte tingui la millor presentació i repercusió dins del mercat.

A la seva Web http://www.oriolnicolas.com hi podeu trobar una mostra de diferents treballs que ha fet i de moltes altres coses que complementen el seu perfil.

Una pagina que al meu parer, convina la elegància amb el bon gust que sempre té l'Oriol a l'hora de crear una imatge.

Em sembla que es nota una mica que n'estic molt orgullosa de tenir una persona com ell a la familia, oi?

ELOISE

">
Aquesta cançó quan la vaig sentir per primera vegada (allà pels 70) em va deixar amb la voca oberta, vaig trobar-la impresionant.

Vaig comprarme inmediatament el disc i a casa no deixava de sonar.

No se si coneixeu el seu autor es en BARRY RYAN, el video que us he posat està cantat per ell mateix però a l'actualitat, perque els videos que he trobat de l'any 68 no son gaire bons i tots em tallen les parts més bones de la cançó el començament i el final. En canvi aquesta és la original sencera i perfecte.

Jo crec que aquesta cançó podria ser el "BOEMIAN RAPSODY" dels 60, per descomptat que no es poden comparar, però per la epoca que va sortir a la llum era una cançó excepcional.

Aqui, més avall podeu veure i sentir la versió que en va fer en TINO CASAL,jo trobo que també és fantàstica. Compareu vosaltres mateixos.

">

MARTA, ESTIMADA

">

Avui és el sant de la meva filla Marta.

Realment li vaig posar aquest nom per la cançó de'n Serrat perque era amb la que més la identificava.

Però entre les meves pasions musicals, també tinc una cançó dels meus idols "Els Beatles" que parla de la Marta estimada.

Ella no pot ser més estimada, per tant aqui va la cançó per tu, carinyo.

El video és una mica extrany pero a mi m'ha agradat molt.Per cert, el que canta és en Paul el nostre Beatle preferit. Qui mes podia fer una cançó tant maca?

Per molts anys estimadissima Marta.

JA EN TINC 1.000 !!!!!

Quina il·lusió que m'ha fet veure que ja he arrivat a les 1.000 visites al meu blog.

Vaig començar només perquè m'agradava escriure el que sentia i mai no deia a ningú.

Mes endevant em va agradar compartir els meus gustos musicals, les meves aficions i els meus sentiments amb tothom que em visitava.

Ara no se passar un dia sense escriure alguna cosa al meu blog, però mai m'hagues imaginat que tindria tantes visites. Estic segura que moltes son involuntaries, però si encara que no hagin volgut, han vingut a parar al meu blog i els ha agradat i tornen, em fa sentir molt bé.

Gràcies a tots per fer possible el miler!!!!!

LA VIDA DONA MOLTES VOLTES

El cert és que hi ha dues persones que han nascut per estar juntes.

Que la vida ha fet que hi hagi molta distància entre elles, de lloc, d'edat,i segur que moltes coses més que ara veuen insalvables.

Ella ha estat tota la vida esperant, sap que ha trobat a l'altre troç de la seva anima, que havia perdut només de neixer. Sap que és ell i que no cal que esperi perquè no hi haurà ningú més que pugui ocupar el seu lloc.

Ell creu que ara no és el moment i que ella estarà millor sense ell i potser tampoc vol creure que és el seu destí.

Aixó es ara, el present. Potser ja està be que quedi així, potser és el més convenient per tots.

Però ella el continuarà esperant, sempre, en un futur potser les diferències que ara els separan no seràn tant insalvables i potser que la vida torni a fer que l'atzar sigui un altre cop prodigios i els torni a acostar.

Qui sap, potser que la vida, que dona tantes voltes, sigui la seva aliada, en un futur.

Ella és una persona que no es resigna mai, sempre lluita, fins i tot contra el que no es pot lluitar,no es resigna a fer feliç a qualsevol mortal, per aixó creu que el seu "boig" particular, no la deixarà mai del tot, i espera poder seguir en contacte i rebre de tant en tant un missatge,algún poema, alguna cançó......així ho espera.
">

TUAREG

Si hagues de descriure tot el que aquest llibre em va fer sentir, no tindria prou lloc ni prous paraules.

El seu autor Alberto Vazquez Figueroa, és un dels meus escriptors favorits, ha escrit molts bons llibres, dels quals podria donar també la meva opinió, perquè els he llegit tots, o practicament tots. Però aquest no es un dels nombrosos llibres que jo he llegit, no, aquest es "EL LLIBRE", així, amb lletres grans. Crec que estic d'acord amb l'autor quan dic que fins ara encara no ha pogut superar el que va aconseguir amb TUAREG. Pot ser perquè ell va viure al desert amb ells durant molts anys i coneix tota la seva cultura de primera ma.

Llegir aquest llibre és coneixer profundament la cultura dels TUAREG, les seves costums. la seva forma de sobreviure al desert i por sobre de tot la seva honestedat i la seva lleialtat. Son capaços de donar la seva vida per una persona que ni coneixen, només perque ha anat a casa seva i els ha demanat refugi.

Es un llibre impossible d'oblidar. Quan l'has llegit no comprens com una cultura tant rica com la dels "fills del desert", s'ha vist obligada a abandonar el seu mitja de vida i s'ha fet tot el possible per extingir-la.

Jo vaig quedar fascinada per la seva forma de veure la vida. M'agradaría moltissim poder compartir almenys un cop a la vida unes hores o un dies amb uns autentics TUAREG.

UNA BELLA MUJER

* Para tener unos labios atractivos, dí siempre palabras amables.

* Para tener ojos adorables, mira siempre las cosas buenas de la gente.

* Para una figura esbelta, comparte tu comida con los que padecen de hambre.

* Para tener un pelo lindo, permite que un niño pase sus deditos por él, por lo menos una vez al día.

* Para mantener la elegancia, camina con la certeza de que nunca estás sola.

* La gente, más que las cosas, tiene derecho a ser reestablecida, revivida, reivindicada y redimida. Nunca rechaces ni deseches a nadie.

Recuerda, si necesitas una mano amiga, la encontrarás en el extremo de cada uno de tus brazos.

Con el tiempo y la madurez, descubrirás que tienes dos manos: una para ayudarte a tí misma y la otra para ayudar a los demás.

La belleza de una mujer no está en su figura, en la ropa que viste o en la forma como se peina. La belleza de una mujer tiene que ser vista en sus ojos, por que son la puerta de su alma, el lugar donde habita el amor.

La belleza de una mujer no está en la moda superficial. La verdadera belleza de una mujer se refleja en su alma. En la bondad con la que da amor y en la pasión que demuestra.

La belleza de una mujer crece con el pasar de los años.

Audrey Hepburn.

Des de que la vaig veure, per primera vegada a la pel·licula "GUERRA Y PAZ", vaig adonarme que era la imatge més bella que mai havia vist.

Tenia un fisic perfecte, els seus ulls, sobretot la seva mirada, tota ella irradiava una mena de llum, que era impossible no admirar.

Més endevant quan ja era més gran, i es va retirar del cinema, es va dedicar en cos i anima a ajudar als nens dels països més pobres. Va ser embaixadora de la UNICEF.

Però ella no en tenia prou a fer-se quatre fotos i posar-hi la fama i el fisic. Sempre era allà, al peu del canó, on més se la necessitava, donant tot el que tenia i sobretot molt d'amor a tots aquells nens més desfavorits.

La unió de la seva bellesa fisica, i la seva bellesa interior, van fer d'aquesta dona una persona única, extraordinaria,admirable.

Pel texte i la foto que us he posat al començament, vosaltres mateixos podreu jutjar com era aquesta dona que tant admiro, AUDREY HEPBURN.

UN POEMA

Per trencar una miqueta amb la música, que és la protagonista indiscutible del meu blog, ara m'agradaría compartir amb vosaltres un poema.

El poeta es un gran i molt estimat amic, en JAUME MARIN, ha publicat diversos llibres de poesia i ens ha fet gaudir a tots els que el llegim amb uns poemes que et tocan el cor, escrits d'una manera que quan els llegeixes sembla ben be que estàn escrit per tu, que ets tu el que sents tot el que ell escriu.

No se com ho aconsegueix, pero sempre que llegeixo i rellegeixo els seus llibres, sem barregen un munt d'emocions, ploro, ric, m'emociono i sempre sem posa la pell de gallina.

Jaume, per tu, per ser un dels meus millors amics, per ser al meu costat sempre. T'estimo Jaume.

VULL CREURE

Vull creure
que hi ha coses
que son per sempre,
com aquesta mar
que no s'acaba mai.
Vull creure
que, per més que ho intenti,
no atraparé l'horitzó,
i així sempre
tindré un camí al davant.
Vull creure
que la tendresa
és la millor arma
per combatre el present
i omplir de vida el futur.
Vull creure
que la rialla d'un infant
serà sempre un passatge
vers la felicitat,
almenys per un instant.

Jaume Marin

LA MUSICA DE LA MEVA JOVENTUD

>">

CREEDENCE CLEARWATER REVIVAL

Aquest és el só de la meva adolescencia i joventud, els creedence van ser per mi com una senyera, la seva musica m'acompanyava a tot arreu on anava, en aquella epoca eren molt populars i imprescindibles a qualsevol festa o bar musical.

El temps m'ha donat la raó, fixeu-vos que han estat versionats per molts bons grups músicals com per exemple Pearl Jam. Perque pogueu comparar us poso el video dels Creedence al principi i el dels Pearl Jam al final. Amb la mateixa cançó, FORTUNATE SON. Quina gran versió la de Pearl Jam, son genials.

Ja em direu que us semblen, els Creedence per mi escoltar-los es un gran plaer, em transporta a la meva joventud, on, deixant de banda ELS BEATLES,( que per mi sempre han sigut els reis) els Creedence eren i encara son uns dels meus preferits.

Més endevant ja us aniré fent cinc centims de la música que feia furor als 7O, que era molta i molt bona. Però per començar crec que amb ells ja podeu disfrutar.

">

ES TOT UN PLAER

>">

Avui mirant les noticies de TV3, han ensenyat els artistes que ahir van passar pel GREC. Es veu que ahir va actuar un artista que jo no coneixia fins fa poques setmanes. El vaig veure per primera vegada a un blog ( 4o Fakes) on un noi que es diu Sergio, amb un gust músical exquisit el va penjar i vaig poder sentir aquesta prodigiosa veu.

Es clar que en questions músicals tothom te el seu gust, i a vegades es dificil congeniar amb una altre persona, pero vosaltres, escolteu,escolteu. Es una maravella sentir com canta aquest noi. Jo tanco els ulls i sento com si flotes.

Es veu que ha posat banda sonora a una pilicula de'n David Linch i la cançó que jo us he posat es la banda sonora de "La vida secreta de las palabras", en la que hi surt el meu artista preferit Tim Robbins.

Fixeu-vos, i jo sense haverlo sentit mai... sort de l'Oriol i de'n Sergio que el van penjar al seu blog. Una maravella aixi s'ha de coneixer i s'ha de sentir.

Apa, vinga, que vull veure molts comentaris, molts, pero no només per aquesta entrada, no, a totes, au vinga que s'enssorri aixó!!

QUINA ES LA TEVA ESTRELLA

">

Fa uns quants dies que, no se dir perquè, penso molt més en el meu pare, el trobo molt a faltar, i per consolar-me penso que es un angel i que esta al meu costat vetllant per mi, caminant amb mi, plorant amb mi, rient amb mi.

Ara ja ha passat molt temps des de que em vaig quedar sense pare, i realment el dolor potser ja em deixa respirar una mica, ja torno a fer acudits dels meus, ja torno a riure, a vegades, fins i tot durant moments, hores, o dies, torno a ser feliç.

Però de sobte, torno a reviure el temps tant doloros que he passat des de que va morir. Quan escolto aquesta cançó, tant bonica m'imagino que al cel hi ha una estrella que només es per mi. Es ell, el meu pare, des d'allà m'envia llum i esperança, estic segura que mai ens ha deixat, ni mai ens deixarà del tot.

Diguem, papa, quina és la teva estrella? jo també vull mirar al cel i cuidar-te com diu la cançó.

VES ON ET PORTI EL COR

Aquest titol del meu post, es realment el titol d'un llibre que vaig llegir ja fa molt temps. Us el recomano. Es precios, l'autora és la Sussana Tamaro.

Moltes vegades ens construïm la vida d'una manera que està més pensada pels altres que per nosaltres mateixos. Aixó vol dir que quasi mai seguim els impulsos del nostre cor, i ens acostumem a la nostre vida, construïm una rutina i sens fa dificil sortirne.

Crec que hi ha algúns moments al llarg del nostre pas per la vida, que triem el cami més fàcil, el que tothom ens diu que és el millor, però el que et digui la majoria de vegades no es el millor perquè simplement no l'has triat tu, sense coaccions, sense lligams, sense compromisos.

A mi m'ha costat molts anys i moltes hores baixes entendre que sempre, sempre, sense excepció, has de escoltar dintre teu, i demamar-li al teu cor, que és el que vol més, que desitja, que el faria més feliç.

La decissió que prenguis, després de escoltar el teu cor, no ho dubtis, és la correcta.

Per tant amics lectors, un haig de dir amb majuscules, com quan he començat l'entrada;

"VES ON ET PORTI EL COR"

No hi ha cap necessitat que tu mateix t'estiguis exigint portar a terme unes fites que no et fan feliç. Veureu, el millor és seguir el camí que us fagi feliços, tant se val quin sigui, no escolteu a ningú, no feu cas de ningú, si n'esteu segurs, seguiu al vostre cor, és molt savi, i sempre va al nostre favor.

SI TU NO ESTAS AQUI

">

Avui he vist per la tele que entrevistavan a la Rosana, aquesta dona que amb aquesta veu tant especial sempre em toca el cor.

He buscat la meva cançó preferida i simplement aqui us la he posat, només perquè tingueu el plaer d'escoltar-la.

Si l'haig de dedicar a algú, la dedico a les persones que he perdut al llarg de la meva vida, les que s'han quedat pel camí i que tant trobo a faltar.

UN SOMNI

>

Avui en lloc d'acabar el post amb una cançó, per adornar el que escric, la cançó és la protagonista del blog. No es per menys, no creieu?.

El meu somni, el que tinc fa molts anys i crec que mai serà possible, és escoltar aquesta cançó, entre totes les altres de l'Opera "TURANDOT" de Giacomo Puccini. Escoltarla al Liceo de Barcelona asseguda a les primeres files, per no perdrem cap detall, i per descomptat, cantada i protagonitzada per en Lucciano Pavaroti.

Escoltar aquesta cançó em reconforta, te alguna cosa especial que fà que quan l'escolto, amb la música molt alta, que invadeixi tot el meu interior i tot el meu voltant, sento que estic suspesa, dalt del cel, envoltada d'estels. Per uns minuts mentre dura la cançó jo soc la princesa i el meu princep canta només per mi. Llavors la resta del mon desapareix, només quedem la música i jo. I soc feliç.

Que costa somniar??

ES CAPRICHOSO EL AZAR

Des del llit va sentir com al carrer plovia, li agradava tant l’olor de la terra mullada, i el soroll de l’aigua picant la finestra, però aquell dia la pluja ho complicava tot, havia de sortir de casa d’hora i arribar a l’estudi una estona abans, perquè avui esperava una visita molt important, avui, per fi, sabria si la seva obra seria exposada al la galeria de moda de la ciutat, eren molt primmirats al fer la tria, no volien perdre el prestigi que tenien, guanyat durant anys d’experiència i de bon criteri a l’hora de escollir els artistes que volien exposar a la seva galeria.

Per ell la pintura, era tota la seva vida, a cada quadre hi deixava un trosset de cor,i la veritat, es que li havia costat moltíssim guanyar-se el bon nom que començava a tenir, però al final havia aconseguit agradar al públic i als crítics d’art, sense haver de canviar res del que havia fet sempre, i que al principi molts dels que es consideraven "grans artistes" havien criticat dient que era un art per minories. Doncs ara, si tot sortia bé, els donaria una bona lliçó.

Es va llevar ràpid, perquè si el temps hagués estat normal, amb la bicicleta, en tenia prou amb 10 minuts per arribar al seu estudi, però com que plovia tant, havia d’agafar l’autobús, i això li representava mitja hora de camí, i no es podia permetre arribar tard un dia tant important.

Va sortir de casa corrent per poder agafar l’autobús que parava dos carrers més avall que el seu, i quan ja arribava a la parada va veure com el bus arrancava, va córrer, però ja no hi havia res a fer, ja era massa lluny. Carai, quina mala pata, aquesta mania que tenia d’anar sempre tard, no sabia com s’ho feia però sempre arribava als llocs uns minuts tard, era com la seva tarja de presentació.... quina ràbia.

Va pensar desseguida, que hauria d’agafar un taxi, sort que per aquell carrer en passaven molts, va esperar uns minuts i en va veure venir un de vuit, el va parar i quan anava a pujar, va sortir del seu darrera una noia que va obrir la porta del taxi hi es va ficar a dintre tant ràpid, que no li va donar temps per reaccionar.

- Però, que fas?? aquest taxi l’he parat jo, es meu!!!, va dir indignat.
Llavors la va mirar, i ella el va mirar a ell....

-Oh!! Deu meu, que bonica és, va pensar ell mentre li mirava aquells ulls de color de mel.

-Carai, quin noi més guapo, va pensar ella mentre feia tot el possible per fer-se perdonar.

-Ho sento, ho sento molt -va disculpar-se ella- es que arribo tard a la facultat, i tinc un examen molt important, siusplau, no t’enfadis, que et sembla si el compartim?

Ell no s’hi va poder negar, necessitava aquell taxi, però el que més va pesar a l’hora d’acceptar la seva oferta va ser que des de el moment que la va mirar als ulls, ja no va poder apartar la mirada, era ella, segur, l’havia buscat tant de temps, havia somniat tant amb trobar-la que quan la va veure, va saber que no hi havia cap dubte, era ELLA, el seu amor, tant esperat, la dona amb qui havia de viure la resta de la seva vida.

-Va, anem doncs, es que aquestes dones, mai se us pot dir que no.....- va dir mentre el cor li bategava com si se li hagués d’escapar per la boca-

Ella no s’ho podia creure, el tenia allà assegut al seu costat, i era ELL, segur, no es podia equivocar, sabia que era Ell des de el primer moment que el va veure aixecant la ma per cridar el taxi, i va haver d’improvisar, però, que carai, havia sortit bé, el tenia tant a prop que estava segura que ell sentiria els batecs del seu cor, que semblava un cavall desbocat.

Ell va baixar abans, i no va gosar demanar-li ni el nom ni el telèfon, era vergonyós, però li va demanar a quina facultat estudiava, i ella li va dir que feia Historia de l’art a la UB, es van dir adéu i ell tot i que estava impacient per arribar al seu estudi, es va quedar molt trist al veure com el taxi arrancava i ella se n’anava dintre.

Ella al segon revolt, li va dir al taxista, que girés i que tornés enrere, volia saber on vivia aquell noi, però allà on l’havien deixat hi havia un munt de portes amb noms que no li deien res, al final va tornar al taxi i va anar cap a la facultat a fer l’examen, ara estava tant nerviosa, tant alterada, que no sabia si fer-lo o no, perquè no podia concentrar-se, només veia aquell noi, només pensava en com seria de meravellós acariciar els seus cabells i agafar-li la ma i fer-li un petó....

Quan va acabar l’examen, va sortir, una mica trista de la facultat, no sabia si podia confiar en aquesta nota, estava tant excitada... i aquell noi... i si no el tornava a veure??

Quan va ser fora i va aixecar la mirada, el va veure allà, era al seu davant, no s’ho podia creure, estava somniant?? i la va mirar, i li va somriure, es va acostar i ell li va acariciar la cara li va agafar la ma, i li va fer un petó, molt fluixet, molt tendre, era tot el que ella havia somniat sempre, no podia ser, era massa bonic perquè li estes passant això.

Ell li va dir que quan va ser al seu estudi i es va adonar que l’havia deixar marxar, i que potser no la veuria més, va pensar que no, que la persona que estava esperant per que valores la seva obra, no era tant important, al cap i a la fi, de galeries n’hi ha moltes i de crítics també, però l’amor de la seva vida, era aquell, l’únic, ho sabia, i ell l’havia deixat escapar... no,no d’això res, va sortir corrents i es va plantar davant de la porta de la facultat i va esperar fins que la va veure sortir.... com brillava, no en tenia cap dubte, ella era el més important, era el seu somni, la seva vida.

Fa uns quants anys que viuen junts, ell, en Joel, es un pintor amb un gran prestigi i exposa ales galeries més importants de tot el mon. Ella la Maria, es la seva representant, va acabar Historia de l’art i ara tenen una vida junts, no es separen mai per res, cap dels dos pot imaginar-se la vida sense l’altre.

Us adoneu de que es van conèixer només per atzar, per un conjunt de coses que no havien de passar, però aquell dia van passar??.

Si no hagués plogut, ell hauria agafat la bicicleta, i no hauria anat a la parada del Bus, que per atzar, també se li va escapar. Ella era allà a sota un toldo per resguardar-se de la pluja, si no hagués plogut, hauria anat caminant a la facultat, i no l’hauria vist a ell com venia corrent per agafar el Bus, i si no se li hagués escapat el bus, no hauria pogut prendre-li el taxi, perquè es fixés en ella.

Realment la vida sempre et porta allà on has d’estar, no saps perquè, però "ES CAPRICHOSO EL AZAR", com diu el mestre Serrat acompanyat de la dolça veu de la NOA. Amb ells us deixo.

">

LA MARE

Des de que vaig començar aquest blog, tenia molt clar que volia escriure sobre la relació, o mes ben dit, la unió que hi ha entre una mare i una filla. En aquest cas hauré d'explicar la meva visió particular, perqué és l'unica que puc transmetre.
Parlaré del que sento jo (una filla) cap a la seva mare, perqué el que pot sentir una mare cap a la seva filla es molt diferent, jo podria parlar de les dues sensacions perque les visc totes dues, pero avui toca parlar de la mama.

Des de els meus primers records, que son mes o menys a l'any i mig o als dos anys, sempre he tingut cap a la meva mare un sentiment dificil d'explicar, recordo que jo encara dormia al llit de branes, que estava situat a l'habitació dels meus pares, i em despertava i plorava perque tenia por,només sentir la presencia de la meva mare, que m'acaronava o m'agafava als seus braços, i em cantava una cançó de bresol, tot es calmava, tot tornava a estar en pau, tranquil, perquè sabia que la mama sempre era allà pendent de mi i aixó em feia sentir segura i feliç.

Mes endevant, quan la meva mare em va haver de portar a l'escola ( als 2 anys), perquè havia de treballar, (llavors a casa no es que sobressin els diners), vaig patir tant! només de pensar que em deixava allà en aquella classe i ella s'en anava i jo no la tenia al meu costat durant hores, i no la podia veure ni tocar... encara em venen ganes de plorar quan hi penso. La unió que hi havia entre nosaltres dues, era inexplicable, necessitava tenir-la al costat, o ben a prop meu, i si no era així, no ho podia suportar, em faltava un troç d'anima, un torç de mi, jo sense ella estic incomplerta.

Durant tot el meu creixement ella sempre va estar pendent de mi, sempre mirava de que ningú em fes res dolent, i sempre em protegia, i com es molt natural, com fan tots els nens jo a vegades m'aprofitava una mica d'aixó per aconseguir el que a mi m'agradava.

Quan els diners no allargavan gaire, perque eran temps una mica dificils, la meva mare, deixava de menjar o menjava molt poquet, perque jo pogues menjar una costella de xai que a mi m'agradava o estalviava durant tot l'any perque quan arrivessin els reis jo pogues tenir aquell nino que m'agrava tant, o aquella bicicleta que tots els meus amics tenian i jo també volia.

Quan em vaig casar, i vaig marxar de casa, em van arrencar un trocet del meu cor, i jo se que ella també va patir moltissim, va tenir una depresió i ens va costar molt viure separades, encara que jo, la trucava cada dia i anava a casa cada cap de setmana, i cada dissabte anaven a mercat junts els meus pares i jo i quan vaig tenir les meves filles igual, mai vaig deixar d'anar cada setmana a casa seva i mai vaig perdre el contacte, que tanta falta em feia.

Quan el meu marit ens va deixar, no podia suportar viure sola amb les meves filles petites, necessitava la mare, i m'en vaig tornar a viure a casa dels meus pares, allà, i només allà, em sentia segura i feliç.

Ara ja fa 20 anys que vivim a la mateixa casa, el meu pare (estimadissim pare), va morir fa 2 anys i les meves filles fan la seva vida i son poc a casa, i quasi sempre quedem només la meva mare i jo. Ara mateix no puc imaginar-me la vida sense ella, encara que veig que ja te 79 anys i que aviat m'haurà de deixar, no se si ho podre superar,no vull ni pensar-hi, perquè, ara ella es la meva vida i l'estimo tant,tant, que cap paraula pot definir el meu sentiment.

La mare, aquesta barreja d'amor incondicional, tendresa infinita, aquesta dona que es la més bella del mon, que m'ho ha donat tot i encara no en te prou, encara pateix cada dia per mi, per veurem feliç, aquesta dona que em cuida i em mima, encara com quan era un bebé,només una mare pot fer tot aixo, donar-ho tot per mi, inclus la seva vida,sense demanar mai res a canvi. A ella, la meva mare li vull dir que L'ESTIMO!! així amb majuscules, que mai la deixaré, que sempre em tindrà al seu costat, que sempre que ensopegui tindrà la meva ma per agafar-se i que per mi ella és i serà sempre el meu Àngel, i que la meva anima estarà sempre lligada a la seva, sempre serem dues animes en una.

Aquesta cançó tant maca de "IL DIVO" es la que he triat per adornar aquest homenatge a la meva mare.


>

LA FELICITAT

Jo em pregunto molt sovint, si realment hi ha alguna persona que pugui definir que és la felicitat i si algú pot dir sincerament que es feliç.

Hi ha persones que per ser felices, necessiten tenir una gran feina (d'aquelles que et fan viure només pel treball i et roben la vida), una gran fortuna (son tant pobres que només tenen diners),ser famosos o que tothom els reconegui (son tant miserables que es venen la seva vida privada per quatre xavos), en fí que cada persona te una explicació del que és la felicitat per ells.

També crec que n'hi han que son tant exigents amb ells mateixos i amb el que volen aconseguir, que no han set ni seràn mai feliços.

La meva visió particular de la felicitat es molt senzilla, jo puc ser feliç amb molt poqueta cosa, amb petits detalls que fan que en un moment determinat vegi el cel, sense haver de morir-me. A mi em fan feliç tantes coses..... a vegades només una abraçada a una persona que estimo, que s'en recordin de mi, i sense haver-me de dir res en particular em truquin i em diguin "Hola, t'estimo", tenir un llibre a les mans i obrir-lo per primera vegada sense saber que hi trobaràs a dintre, que per Sant Jordi, tot i que fa molts anys que no tinc parella, mai m'ha faltat una rosa, escoltar una cançó que m'arrivi a l'anima, tenir tota la meva familia a casa, a prop meu, tenir encara la meva mare al meu costat i poderla abraçar cada dia, saber que soc important per algunes persones, llegir un poema... tantes coses grans i petites que quan hi penso m'adono que realment, soc afortunada per no haver perdut aquesta facilitat per ser feliç.

Jo crec que encara dintre meu hi queda molt d'aquella nena petita que era feliç només amb una simple corda per saltar o un nino vell i despintat, però que cada cop que s'espatllava el meu pare m'arreglava durant la nit i al mati quan em llevava el trobava a sobre la taula, altre cop, com nou.

Per mi es important no deixar passar cap moment sense pensar que en aquell instant, encara que tinguis un mal dia, o et trobis malament, hi ha una petita espurna que et fa pensar que a pesar de tot, encara pots ser feliç.

La cançó que avui adorna el meu post, es del grup ABBA, un dels meus grups preferits, tinc tota la seva discografia, un altre motiu per ser feliç, escoltar aquesta cançó i per descomptat totes les cançons d'ABBA.

">

ALFONSINA Y EL MAR

Aquesta es la historia de l'Alfonsina, una noia que era poeta i com tots els poetes, plena de passió.

Es va enamorar, però un poeta no s'enamora igual que les altres persones, es va enamorar profundament, tant, que tota la seva vida era aquest amor, i com que l'amor es inconstant,ell la va deixar, va marxar, i ella no va poder viure sense ell.

Ell era TOTA la seva vida, sense el seu amor, ja no li calia viure, no podia viure, ell al marxar se li va emportar l'anima, i un cos sense anima es mort.

Al despuntar el dia, ella sen va anar, es va endinsar al mar i va continuar, endins, endins i ja no va tornar més. Diuen que un llit de cargoles de mar la van acompanyar en el seu últim viatge. i que sovint se senten les sirenes cantant el seu nom.

Escolteu la bellissima cançó que li varen dedicar, la que canta és la Mercedes Sosa, una veu privilegiada que t'acaricia quan l'escoltes.

Pot ser es un mica triste, pero tant bonica!!!