Per la meva menuda

Pensa en mi, menuda, pensa en mi
quan les bruixes t'esgarrapin de matí.
No et faré més tebi el fred
ni més dolç el cafè amb llet
però pensa en mi,
menuda,
pensa en mi.

Pensa en mi quan no t'arribi el sou
o quan t'arrambin en el metro a quarts de nou.

I porta'm
brodat a la teva brusa
o pintat en el teu somriure vermell.
Gronxa'm
de les teves arracades.
Volta'm amb els teus anells
i deixa'm venir amb tu, deixa'm venir.
Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar,
menuda, entre goig i pena
abraçat contra el poema
que llegeixes d'amagat.

Badallarà mandrosa la ciutat
quan marquis l'hora i obris les finestres del despatx
i t'espolsis els ocells
que fan niu dels teus cabells;
et diu al cor
que l'ocell engabiat, mor.

Ells em duen a les plomes somnis i batecs
quan colpegen els meus vidres els seus becs.

I em conten
la història blanca i menuda
que entre quatre parets es marceix.
Piulen
que es mor la primavera
quan no pot anar a passeig.
Deixa'm venir amb tu, deixa'm venir.
Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar,
menuda, i encén la cara.
Pensa que tenim encara
el camí dels teus ocells
per a volar-lo tu i jo amb ells.

Només de veure aquesta imatge al blog dels 40fakes, (ho sento nois, us l'he robat), vaig pensar en la meva menuda, a la que sempre dedico aquesta cançó, perquè sembla que estigui escrita pensant en ella.
La meva Marta, que fins i tot quan era petita, ja només estava contenta quan anava a passeig, no pot estar tancada entre quatre parets perquè és moriria, necessita aire, sol, vida.
Per tú estimada menuda, per deixar-me compartir els teus somnis.

RADIO LA COLIFATA

Ja fa un temps que mirant la televisió, em va cridar molt l'atenció un anunci del refresc AQUARIUS. L'he anat veient pensant que només era un montatge fet expressament per fer l'anunci d'aquest refresc.

Però cada cop que el veia pensava que era exstraordinari, que no podia ser que no fos veritat. Em vaig decidir a buscar per internet a veure que trobava, i si senyor, vaig trobar RADIO LA COLIFATA, existeix, és maravellos el que han fet aquesta gent a la que diem boigos.

RADIIO LA COLIFATA, LT22, és una radio feta integrament pels interns de l'Hospital Psoquiatric J.T.Borda de Buenos Aires. Es grava i s'emet des d'els jardins de l'Hospital, i s'escolta a tot el mon.

Es una ràdio que questiona el limit entre la bogeria i la raó. Una radio que trenca el mur que separa "cuerdos de locos", com diuen ells.

Es dona la paraula als qui l'han tinguda negada durant tant de temps,"los locos"que a més a més poden mostrar-nos totes les coses que els "cuerdos" no som capaços de veure.

Aquest és l'anunci que a mi em va robar el cor:



Aquesta és una altre part de la retransmisió que també trobo extraordinària



Els responsables de fer la publicitat de la firma Coca-cola, sempre acerten, fan uns anuncis alucinants, però aixó si, aqui m'ha fet rabia perquè s'aprofiten d'un montatge que ja era extraordinari des del seu inici, per fer que l'anunci sigui, especial, únic.

De totes maneres si no hagues set per ells, jo no hauria conegut aquests essers humans tant extraordinaris.

Ho deixo en un empat.

THE HAPPY LIFE

Quina maravella de video, només veurel m'ha enganxat. Es ben bé que qui no és feliç és perquè no vol, aquest home cada dia deu buscar imatges, noticies, fotos, en fí qualsevol cosa que el pugui fer feliç, ho retalla i ho enganxa a la paret.

I jo m'imagino que fent aixó cada dia té una il·lusió nova, primer repassar totes les imatges que ha anat enganxant cada dia i que ja només de mirar.les el fan una mica feliç, i després, buscar la nova imatge d'avui, i trobar-la i tornar-se a il·lusionar amb el que ell somnia que li podria passar mirant aquella imatge, i retallar-la i afegirla a la seva col·lecció, per continuar fent la seva VIDA FELIÇ.

Suposo que es conscient que no pot viure cap d'aquestes vides felices que ell s'imagina, però mentrestant no arriva la seva, aixó fà que no perdi l'esperança.

UNA PERSONA ADMIRABLE

Aquest home és Mario Capecchi,Genetista molecular, va guanyar el premi Nobel de medicina el 2007 pel seu treball en el camp de la genetica amb intenció de trobar remei a malalties com el Càncer o la Fibrosis Quistica.

La seva vida va estar marcada per la Gran Guerra, la seva mare va quedar embarassada, i el seu pare, un Soldat Italià, no va voler saber-ne res. Més endevant quan ell tenia quatre anys, la Gestapo va detenir la seva mare i la van internar en un camp de concentració.

Ell es va quedar sol i al carrer amb quatre anys, i va sobreviure amb pandilles de nens robant i fent qualsevol cosa per poder menjar, ell diu "Recordo que sempre tenia gana". Al final el van haver d'internar en un Hospital de Verona, on va lluitar contra la febre tifoidea durant 1 any.

La seva mare va ser alliverada el dia que en Mario complia 9 anys, el va buscar per tot arreu, i no el va trobar fins al cap de 2 anys. Va ser llavors quan la seva mare va decidir anar a viure a America, perquè allà hi tenia un germà.

En Mario ens explica: "No vaig aprendre a llegir fins als 13 anys, però llavors ja ho sabia tot de la vida, me les havia ingeniat per sobreviure. I vaig seguir estudiant i progressant."
"Al carrer vaig aprendre a confiar en mí, jo estava sol. Crec que el meu treball com a cientific està vinculat a aquesta etapa. La meva ment era el meu entreniment, continuament desarrotllava plans que llavors s'habien de complir."

"Jo ensenyo als meus alumnes a ser pacients, els dic que en lloc de passar el temps pensant en alguna cosa és molt millor fer-ho, no cal donar-hi tantes voltes, s'ha de començar per alguna cosa i continuar sense defallir. Però per aixó s'ha de tenir un plà, una idea molt clara d'on vols anar i sobretot desitjar-ho molt."

"La gratificació és una cosa que necessita molt temps, esforç, dedicació i paciencia, i per aixó és gratificant quan arriva."

En Mario Capecchi sempre somriu, totes les adversitats li han servit per creixer com a persona.

Ell sempre ha continuat estudiant i espera no parar mai, així diu:

"Tinc 71 anys,i com més estudio menys sé i més em diverteixo"

SANTA MARIA, LA MEVA MARE

Avui és el sant de la meva mare, és diu Maria, sempre he trobat aquest nom molt bonic, el trobo senzill, tendre, suau, potser és perquè sempre l'he associat a la meva mare.
Ella és un tresor i per mi és un privilegi tenir-la encara al meu costat perquè ja té 80 anys (els va fer el dia 4/08)i encara està molt bé de salut.
Crec que entre tots hem aconseguit que passes un dia feliç, com ella es mereix.
Li hem regalat una creu d'or amb un crist d'or blanc clavat a la creu, la veritat és que es preciosa, però ella no s'esperava que li regalessim res perquè el dia 4 va ser el seu aniversari i ja li haviem donat tots un regal.
Quan l'ha obert i l'ha vist, els ulls li brillavan i quasi es posa a plorar, ella és molt creient i té medalles i també una creu, però de plata i ens ha dit "Mai a la vida havia tingut una creu d'or" per ella ha estat com que li regalessim un tresor, deseguida se l'ha penjat a coll i ens ha dit que mai més se la treuría.
També hem anat a dinar tots junt fora de casa, a ella li agrada molt colebrar el sant amb un dinar que no hagi de fer ella (que és la que sempre cuina).
En fí, que crec que ha rebut el missatge de que l'estimem, per mi és molt important, perquè en un moment la vida et pot canviar radicalment i no vull perdrem l'ocasió de demostrar-li que l'estimo sempre que puc.
Feliç dia mama, T'ESTIMO.
Que bé que sona aquest nom de MARIA, no creieu? El noi que canta aquesta cançó a WEST SIDE STORY, també creu que és un so maravellos.

AMB UNA PETITA AJUDA DELS AMICS

Ara ja fa bastants blocs que no faig duets, i aquest m'ha vingut com caigut del cel.
He passat uns dies, o setmanes que realment he necessitat moltissim aquesta petita ajuda que sempre et poden donar els amics i que en el meu cas ha funcionat de maravella.
No m'hagués pensat mai que tingues tanta gent a qui puc considerar amic, i que van estar aqui dia a dia ajudant-me amb els seus comentaris i el seu bon humor, sense tot aixó jo hauria passat uns dies angoixants.
Com a homenatge a tots aquests amics que m'han ofert la seva ajuda i m'han donat ànims cada dia, avui faré un duet amb una cançó del meu grup preferit de tots els temps, BEATLES,i que porta com a titol:

"WITH A LITTLE HELP FROM MY FRIENDS"
Aquesta cançó la vàren escriure Lenon/McCartney però pensada especialment per que la cantés Ringo Starr, que li dona una nota diferent de totes les altres cançons dels Beatles, almenys així ho crec jo.
Us deixo amb un video maravellos on podeu veure moments entranyables de tots ells.



Ara, per fer el duet, una magnifica versió del gran JOE COCKER (genial) que no desmereix en absolut l'original, fins i tot li dona un tó i un aire molt diferent.



Apa, a disfrutar-ho.

ESTIMO LA VIDA

He passat temps dificils, dies d'angoixa, de dolor, en fí, dies que he desitjat no viure, mai he pensat en treurem la vida, no podria, però si que a vegades estava tant malament fisica i psicologicament que he desitjat no haver nascut.

Ha calgut un ensurt com el que ha passat per fer-me obrir els ulls i adonar-me de que, visqui com visqui, sola, acompanyada, amb dolor, sense dolor, amb amics, o sense, vull viure, desitjo viure, moltissim.

He passat uns dies pensant que tornava a tenir un càncer, els metges han anat molt ràpid, he d'agraïr moltissim a L'HOSPITAL GENERAL de Vic, perquè s'han comportat d'una forma exemplar, avui aquest matí tenia hora amb el cirurjà, i m'ha dit que no volia que marxés d'allà sense tenir la seguretat o almenys la tranquilitat de no tenir res greu.
M'ha fet anar a fer una ecografia, i inmediatament he tornat a la seva consulta i m'ha dit que, tranquila, que tinc un gangli una mica inflamat, però no és per res dolent, en la ecografia es veu tot bé, aixó si, vol fer-me un control d'aqui 2 mesos per veure l'evolució d'aquesta inflamació.

Ja veieu com és la vida, no desitjeu mai res, podria fer-se realitat....

El motiu més important pel que desitjo viure, apart de per mi mateixa (ja em començo a estimar) es la meva familia, la mare i les meves dues filles, quant han hagut de patir per mi, jo no vull que pateixin més, ja està bé, ja no els hi toca, soc jo la que ha de patir per elles. He de posar-me bé, ho desitjo amb totes les meves forces, perquè només així, elles podràn ser felices.

Ara se quan estimo la vida i quan desitjo viure-la.

Així, donat-ho tot, sense esperar res a canvi, només viure i estimar-ho tot i a tothom con diu L'Esmeralda, del musical "NOTRE DAME DE PARIS"

EP!! JO SOC AQUI

Dedicat a tots els meus amics, però especialment per un amic que està passant uns moments molt dificils.
Es una cançó dels Pets, trobo que diu tot el que jo li diria a un amic.

Jo sóc el teu amic

Quan tot sona tan repetit..
tan inútil, tan avorrit.
Quan l'únic combustible és el dolor.

Quan la veu que tan t'ha promès
et confessa que no pot més.
Quan el que era per sempre ara és record.

Quan se't fa tan costa amunt
començar des del mateix punt;
prova de cridar-me que no tens motiu per estalviar-me.

Jo sóc el teu amic.
Vull que em molestis: sóc aquí !
Parla'm o plora.
Mai és mal moment, mai tard o d'hora.
Jo sóc el teu amic,
vull que em molestis: sóc aquí !
Parla'm o plora
que no tinc cap altre feina aquesta nit.

Puc parlar-te dels vells moments,
provar d'endevinar el que sents..
Puc callar i escoltar les teves pors.

Puc fer broma al teu costat.
I si estàs molt desesperat
puc provar de cantar-te una cançó.

Si sóc bo quan els temps són bons
també vull compartir els malsons.
Prova de cridar-me que no tens motiu per estalviar-me.