ROIG

Avui a Barcelona fan un concurs de joieria i una festa on donaràn premis a les millors joies presentades.
El concurs es diu ENJOIA'T i ja fa bastant temps que es porta a terme. La diferència és que aquest any hi participa la meva filla, Marta.
Ella és joiera i gemmologa i ja fa uns anys que treballa a Barcelona on te el seu taller, però aquesta és la primera vegada que es presenta a l'ENJOIA'T.
Aquest magnific anell que encapçala l'entrada, es la peça que ha presentat i que jo crec que no necessita presentació, només cal mirar-la.
No sabria definir molt be el que m'inspira, potser:

LUXE, PODER, ADMIRACIÓ.

SI

http://

Sí...

Si puedes mantener la cabeza sobre los hombros,
cuando otros la pierden y te cargan su culpa.
Si confias en ti mismo,
cuando todos de ti dudan.
Pero aún así tomas en cuenta sus dudas.

Si puedes soñar y no hacer de tus sueños tu guia,
si puedes pensar sin hacer de tus pensamientos tu meta,
si triunfo y derrota se cruzan en tu camino
y tratas de igual manera a ambos impostores.

Si puedes hacer un monton con todas tus victorias,
si puedes arrojarlas al capricho del azar
y perder y remontarte de nuevo a tus comienzos,
sin que salga de tus labios una queja.

Si logras que tus nervios y el corazón,
sean tu fiel compañero y resistir
aunque tus fuerzas se vean menguadas
con la única ayuda de la voluntad, que dice adelante.

Si ante la multitud das a la virtud abrigo,
si aún marchando con reyes guardas tu sencillez
si no pueden herirte ni amigos ni enemigos
si todos te reclaman y ninguno te precisa.

Si puedes rellenar un implacable minuto
con sesenta segundos de combate bravio,
tuya és la Tierra y sus codiciados frutos
y lo que és más,
seras un hombre, hijo mio.

Rudyard Kipling

Només de sentir-lo una sola vegada, aquest poema em va robar el cor. He anat buscant i buscant, perque jo en aixó soc molt tossuda i no dono mai res per perdut.

He trobat que és un poema de Rudynard Kipling, i he vist que la versó escrita que trobo a tot arreu d'aquest poema és molt diferent del que diuen a l'anunci.

I com ja us he dit, jo sempre em vull sortir amb la meva, m'he dedicat a transcriure el mateix poema que vaig sentir per primera vegada, sense coneixer l'autor i sense saber res ni haver.lo sentit mai, em va robar el cor.

En una altre entrada, us faré cinc centims de l'autor, que és un escriptor Anglès molt famós i que ha escrit moltes histories que tots coneixem. També posaré el poema tal com l'han traduït literalment. Encara que a mi m'agrada molt més el que us he posat aqui.

LA NENA HA CRESCUT

En aquesta foto ja he crescut una mica, crec que devia tenir 9 o 10 anys.

Encara anava al col·legi, amb les monges, al Pare Coll. M'agradava molt anar al cole, allà tenia moltes amigues i ens ho passavam molt bé.

Tot s'ha de dir, però. En aquells temps l'escola era molt diferent d'ara, anavem a cop de regles i a bofetades, es que jo era una mica rebel i (com sempre) em costava molt acceptar les normes. Tot i així, jo en guardo un record molt entranyable dels temps que vaig passar allà.

Aqui, ja soc molt més gran tenia uns 20 anys, ja feia molts anys que treballava, des del's 14, en una oficina com a administrativa.

Era el que jo sempre havia volgut, i vaig trobar feina molt ràpid, tot junt acabar l'escola.

Aquesta foto està tirara a la meva oficina, on vaig treballar 36 anys.

Ara treballo des de fa 2 anys en una altre empresa, perquè com que ja m'havia fet gran, l'empresa anterior em va despatxar, aixó si, disfressant-ho com un acomiadament per reestructuració de plantilla. Ja veie-ho, no es pot estar segur enlloc.

Ara mateix estic treballant del mateix que abans i estic molt bé, m'estimo molt els meus companys de feina, no podia trobar un lloc millor.

A veure, potser d'aqui uns dies en posaré més i us explicaré una mica més de la meva vida.

Fins aviat.

MIRACLES

Avui ha passat un dia especialment trist, no se ben bé perquè, un d'aquells dies que qualsevol cosa et fa plorar i estàs trist sense trobar cap motiu aparent.

Quan aquesta tarde, mirant la TV he sentit un home que deia que tot a la nostra vida és un miracle, i que només hi hem de creure perquè es fagi realitat.

He començat a pensar, i realment estem envoltats de miracles:

El naixament d'un nadó

L'arc de Sant Martí, després de la pluja

La sortida del sol cada dia

La inocencia i el somriure d'un infant

l'amor

La vida

No acabaria mai, la nostre vida està plena de miracles, però nosaltres no ens n'adonem, els vivim com a fets cotidians.

Jo us asseguro que la majoria de les coses que ens passen cada dia, son miracles i si creguessim més en nosaltres mateixos, i en el que som capaços de fer, les coses que desitjem podrien fer-se realitat, i fins i tot seriem una mica més feliços.

PENSIERO STUPENDO

Aquesta maravellosa cançó és la que han triat molt acertadament la casa BREIL per fer l'anunci d'aquesta temporada.
Jo us poso la versió original de la Patty Pravo perquè sentiu i veieu aquest video, i conegueu a qui pertany aquesta veu tant atractiva i sensual.

Pensiero Stupendo

http://

I aquest és l'anunci complert amb la mateixa cançó, pero amb l'imatge de la Charlice Theron que com l'original també és molt atractiva i sensual. no troveu?
Maravellosa.


http://

CAMPANETA

Aquesta es la "Campaneta". La responsable de que jo m'hagi posat aquest nik.



Es pura màgia el que es despren del seu somriure, a més, sempre porta una pols màgica, perquè si et vols escapar de la teva realitat per unes hores, te la tires per sobre i pots anar volant a "Neverland" on els nens sempre son nens.

Mireu, jo sempre tindré un raconet dins meu, on encara soc la nena petita que creu amb contes de fullets, fades, princeses, i us puc assegurar que aixó no canviarà mai.

La realitat, la vida, el dia a dia no podria suportar-la si no tingues totes aquestes petites coses que fan que per uns minuts o per unes hores, ho deixi tot i pensi que encara val la pena somniar i sentir-me com una fada, com la Campaneta.

LA NENA

Aquesta de les dues fotos soc jo, la nena, com sempre m'han dit els meus pares. I com que vaig ser la seva única filla, sempre seré la nena (encara que ara soc una nena de 53 anys).


Jo no recordo gens com era, que pensava, es una llàstima que oblidem les vivencies de quan erem infants. Només queden les experiencies traumàtiques. Jo, per exemple dels meus 2 anys només recordo quan em vaig separar de la meva mare perquè ella havia de treballar i em portava al un col·legi de monges les hores que ella treballava.
Separarme de la mama per mi va ser una experiencia tant dura que quan entro a un col·legi i sento l'olor aquella tant caracteristica de llapis i goma d'esborrar, ja se'm fa un nus a l'estomac.
L'altre experiencia que també recordo dels meus 2 anys és la mort de la meva iaia, perquè vaig veure plorar al meu pare, i aixó em va impresionar tant, que recordo aquell moment com si hagues tirat una foto i me l' estes mirant, com era l'habitació, el color del cobrellits i jo abraçada al meu pare perquè no plores.
Els meus records, de coses més alegres, comencen més tard,entre els 4 i 5 anys, a partir dels 5 ja ho recordo practicament tot.
Encara que hi ha coses que voldria esborrar i no recordar gens.
Però entre els 5 i els 15 anys vaig viure l'epoca més feliç de la meva vida.
A que era guapa, ja de petita?

Records

ESPLENDOR EN LA HIERBA

Aunque mis ojos
ya no puedan ver ese puro destello,
que me deslumbraba.

Aunque ya nada pueda devolver la hora
del esplendor en la hierba,
de la gloria en las flores,
no hay que afligirse.

Porque la belleza
siempre perdura en el recuerdo.

William wordsworth

Sempre que llegeixo aquest poema, em maravella que amb tant poques paraules digui tantes coses.

Els ulls d'uns joves, adolescents, quan descobreixen la vida, l'amor, amb tot l'esplendor i la gloria que els seus sentiments els fan viure.

Y quan s'adonen despres d'uns quants anys, que ja no poden veure les coses de la mateixa manera, per molt que ho intentin.

Segueixen, amb el que els ha tocar viure, i encara que no a tots la vida els ha portat allà on ells volian anar, en el seu record més intim, sempre tindràn la bellesa dels anys qu vàren viure.

Aquest magnific poema el vaig coneixer ja fa molts anys, en una pel·licula que es deia "Esplendor en la hierba" i que dirigia "Elia Kazan"

Us recomano que la veieu, es fantàstica, podreu veure la Nathalie Wodd i en Warren beatty, en tot el seu esplendor.

POT SER

">
Aquesta cançó és la que va cantar i dedicar a totes les dones que tenim fibromialgia a la marató de l'any passat en Dani, cantant del "Canto del loco".A més va tenir la deferencia de tot i no saber res de català, cantar-la en aquesta llengua.

La trobo molt acertada, perquè, expresa una mica el sentiment que tenim les dones que patim aquesta malaltia.

La majoria que jo conec som de les que ens estimem més un somriure i guanyar la partida al dolor, però us prometo que a vegades és impossible.

Ara torno a estar de baixa, perquè vaig estirar tant la corda que quasi es trenca, imagineu-vos, el meu cos feia tant que em deia que parés i jo no li feia cas, que al final a tot el dolor s'hi va afegir la febre i llavors vaig caure en picat.

Em tornaré a aixecar, jo no em dono mai per vençuda, però potser trigaré uns quants dies a estar una mica sencera.">
Aquest és el video promocional de la marató de l'any passat i el poso al meu blog perque tot el que es veu i es diu, es tant bonic...

Tant de bó la vida ens dones molts moments així, malgrat tot el que hem passat o encara estem passant, no us imagineu el que sents quan un amic veu que no pots i sense demanar-li, s'aixeca i et diu "ja ho faig jo", ho podem compartir, com ensenya el video promocional.

No sempre la gent està concienciada del que comporta aquesta malaltia, dolor, molt dolor,un esgotament total, no pots ni pensar, t'oblides de la majoria de les coses, és impossible concentrarte, tens un mal de cap horroros,no pots dormir, en fí moltes coses més, no acabaria mai. Per aixó crec que també s'hauria d'explicar als familiars o persones properes, com canvía el caracter d'una persona amb fibromialgia, a vegades estem irritables (suportar tot aixó sense treba és dificil) i sempre ho paguen les persones que tenim a prop, que son les que més ens estimem.

M'agradaría, rebre de tant en tant, un mail, un missatge. on tant sols digues:
ep!! noia, recorda que aqui tens un amic.

Més que res perquè jo no demano mai ajuda, encara que moltes vegades la necessito moltissim.

A tots vosaltres: Aquí teniu una amiga.

TEMPS DE REGALS

Com cada any, als voltants de Nadal, ens trobem buscant, romniant, no sabem que regalar als nostres amics, familiars, en fí, que a més de gastar-nos un pilot de diners, al final acabem regalant alguna xorada que no servirà mai per res.

Permeteu-me que aquest any, jo us ajudi a fer un regal excepcional, unic, original i precios: Una joia.

Aqui teniu la tarja de presentació d'aquesta noia que és Joiera i Gemmologa i fa unes joies úniques, dissenyades si voleu al vostre gust i a un preu bastant asequible.

Si voleu mirar la seva WEB hi veureu les joies tant originals i boniques que fà.

Jo aqui us en posaré unes quantes només per fer-vos venir ganes de portar-les o de regalar-les.Les descripcions les trovareu a la seva pàgina Web.

Per cert, si no ho dic, revento, aquesta joiera,gemmologa,artista i, el més important, una gran persona i una lluitadora infatigable, puc dir amb molt d'orgull, que és la meva filla Marta.

Un altre doblet

Ara feia dies que no posava cap doblet al meu blog, però avui xafardejant pel youtube, que sempre m'agrada buscar i mirar i escoltar, en fi que soc curiosa i sempre hi trobo algún tresor per compartir amb tots vosaltres, doncs con us deia, he trobat aquesta magnifica cançó que va escriure en Paul per la pel·licula de James Bond "Live and let die"

">

I buscant, buscant, ha trobat una versió que en varen fer els "Guns N Roses", genial com tot el que fan ells, ja veureu, us encantarà.

">

Aqui els teniu tots dos, jo no puc ser imparcial, ja saveu que sempre escolto el meu cor i el meu cor sempre estarà amb en Paul McCartney, no hi puc fer res, em supera, és el meu ídol.

UNA CURIOSITAT

Ara estic llegint el llibre "El Zahir" de Poulo Cohelho. Un llibre magnific, com tots els d'aquest gran autor. Jo us els recomano tots, però molt especialment "Veronica decideix morir" i "El Alquimista".

En fí, que entre moltes curiositats que he trobar en aquest llibre. n'hi ha una que m'ha impactat moltissim i que la vull compartir amb tots els que em llegiu.
El protagonista del llibre està a una estació de tren i descobreix que la distància que separa els dos rails és de 143,5 cm. o bé 4 peus i 8.5 polzades. Molt encuriosit per aquelles mides tans poc corrents, demana al seu acomnapnyant el perquè. Els seu acompanyant ho investiga i li respon la seva pregunta.
Perquè al començament quan van construir els primers vagons de tren van fer servir les mateixes eines que empraven per a la construcció de carruatges.
Els carruatges tenien aquesta distància entre les rodes perquè les carreteres antigues tenien aquesta mida i només hi podien transitar carruatges.
I qui ho va decidir que les carreteres havien de fer-se d'aquesta mida?
De sobte, reculem a un passat molt remot: ho van decidir els romans, els primers grans constructors de carreteres. Per quina raó? Els carros de combat, els tiraven dos cavalls. Si col·loquem costat per costat els animals de raça que feien servir en aquella època, ocupen 143,5 centimetres.
Per tant, la distància entre els rails que avui dia fan servir els modernissims trens d'alta velocitat, la van determinar els antics romans.
Quan els emigrants van anar als Estats Units a construir.hi ferrocarrils, no van preguntar si seria millor modificar-ne l'amplada i van continuar amb el mateix patró.
Aixó ha arrivat a afectar fins i tot la construcció de les naus espacials: Els enginyers americans creien que els diposits de combustible havien de ser més amples, però els fabricaven a Utah i els havien de transportar amb tren fins al Centre Espacial de Florida, i no passaven pels túnels.
Conclusió: es van haver de resignar a la mesura que els antics romans van decidir que era la ideal.

Sempre s'aprenen coses llegint, per mi és una font de cultura molt important, sobretot per a persones que son curioses com jo i a les que ens encanta aprendre sonstantment, cosa que enriqueix moltissim la nostra cultura.

Per acabar, us explicaré que vol dir el titol del llibre "El Zahir"
Segons l'escriptor Jorge Luis Borges, el concepte de Zahir prové de la tradució Islamica i es calcula que va sorgir al voltant del segle XVIII. Zahir en árab significa "visible" "present" "que no pot passar desapercebut". Es una cosa o una persona que, quan ens hi posem en contacte, ens ocupa a poc a poc el pensament fins que ja no ens podem concentrar en res més.

Us recomano aquest llibre, que com tots els de Paulo Coelho, dintre d'una historia que t'enganxa des del primer moment, et fa veure com és la vida i com és el nostre destí, i que passem per on passem o donem les voltes que donem, sempre trobem o anem a parar al lloc on pertanyem. Tots tenim el nostre espai dins l'univers, però a vegades no saben arivar-hi, però sempre hi ha alguna cosa o alguna persona que ens dona la mà i ens hi porta.

PAUL McCARTNEY

DVD històric
El 13 de novembre trobarem a les botigues un triple CD retrospectiu de la carrera en solitari de Paul McCartney.

A través de vídeos, actuacions, comentaris personals i imatges inèdites, The McCartney years resumeix les quatre dècades que l’ex-Beatle ja ha dedicat a la música, sense comptar l’etapa amb la banda de Liverpool.

Pel que fa al contingut, inclou un total de quaranta videoclips d’entre el 1970 i el 2005. A més, dues hores d’actuacions en directe enregistrades el 1976, el 1991 i el 2004, i el mateix McCartney hi fa comentaris als DVD.
Tot aquest material es completa amb entrevistes i el documental Creating chaos at Abbey Road.

La meva filla m'ha alertat d'aquesta noticia. Ella ja sap que qualsevol cosa nova que tregui en Paul a mi m'encanta tenir-la.
A més de formar part de la banda que m'ha acompanyat amb la seva música durant tota la meva vida ( he de dir que es el meu Beatle preferit), durant tota la seva trajectoria en solitari ha demostrat que segueix sent un dels millors músics que hi ha encara al mercat.
Quina il·lusió em fa poder disfrutar d'una joia aixi amb imatges, música i declaracions del mateix Paul.

Bona sort

">
Aqui la tens, Marta, com que m'has donat permis per penjar-la doncs ho he fet.
Trobo que és una cançó preciosa, que fa disfrutar dels dos artistes que la canten, un ja el coneixia i m'agrada molt però la Vanessa no l'havia escoltat mai i te una veu preciosa.
Per tots els que l'escolteu, Boa Sorte, que ja ens fa una bona falta.

Aquesta tarde, estava mirant la tele i en el programa El Club de TV3, han sortit unes parelles de més de 70 anys, que s'han enamorat de grans i que han retrobat la felicitat després de molt de temps d'estar sols i no tenir una companyia, com deien ells.

Realment m'han emocionat, s'estimen com jo voldria ser estimada, amb carinyo, amabilitat, tendresa... l'un sempre sap que te l'altre al costat i en un moment determinat, una mirada... un caricia... un petó per sorpresa. Que maco, aixó es el que jo voldria per mi.

M'ha agradat comprobar que per tots el sexe era una cosa secundaria, que s'hi podia afegir o no segons els seus desitjos, i que el més importatn era estar junts, agafats de la ma i mirantse als ulls. Amb aixó ja s'ho deien tot.

M'han fet venir a la memoria una cançó preciosa d'en Serrat que us poso a sota.

Els vells amants

Els seus cabells el temps ha tornat blancs.
Les seves mans, nervioses i arrugades.
Els seus cabells el temps ha tornat blancs
i un xic més trista la seva mirada.
S'estimen com jo voldria ser estimat
(si els costums que segueixo ho permeten),
s'estimen com jo voldria ser estimat
quan la esperança comenci a estar seca.
I s'agafen les mans
els vells amants.
I recorden, com ahir,
les flors que van collir.
I s'agafen les mans
els vells amants.
Es miren i ho saben tot,
no els cal dir res, cap mot.
On els vells viuen es va aturar el temps
amb el retrat que a la pared penja.
On els vells viuen es va aturar el temps
després que es varem casar aquell diumenge.
La ràdio antiga i el rellotge gran
i el cobretaula carregat de randes.
La ràdio antiga i el rellotge gran
que encara sona d'hora en hora amb mandra.
I s'agafen les mans
els vells amants.
I es bressolen cada nit
com dos infants petits.
I s'agafen les mans
els vells amants.
I es pregunten: «Estàs bé?
Avui no et fa mal res...?»
I per Sant Jordi ell li compra una rosa
embolicada amb paper de plata.
I per Sant Jordi ell li compra una rosa
mai no ha oblidat aquesta data...
I pels carrers s'han perdut els amants.
No tenen por, no tenen pressa.
I pels carrers s'han perdut els amants
amb una flor i la seva tendressa...

Per llegir...

Avui, en un fotolog d'una amiga de la Gemma, he trobat un poema escrit pel gran Charles Chaplin.
M'ha agradat tant que he decidit posar-lo al meu bloc perquè el pugui llegir tothom que hi entra, i passar-lo, perquè, la veritat el plaer de llegir coses com aquesta, s'ha de passar, i disfrutar.

Viví
Ya perdoné errores casi imperdonables,
traté de sustituir personas insustituibles
y olvidar personas inolvidables.

Ya hice cosas por impulso,
ya me decepcioné con personas
cuando nunca pensé decepcionarme,
más también decepcioné a alguien.

Ya abracé para proteger,
ya me reí cuando no podía,
ya hice amigos eternos,
ya amé y fui amado,
pero también fui rechazado,
ya fui amado y no supe amar.

Ya grité y salté de tanta felicidad,
ya viví de amor e hice juramentos eternos,
pero también "rompí la cara" muchas veces!

Ya lloré escuchando música y viendo fotos,
ya llamé sólo para escuchar una voz,
ya me enamoré por una sonrisa,
ya pensé que iba a morir de tanta nostalgia y...

...tuve miedo de perder a alguien especial
(y terminé perdiéndolo) Pero sobreviví!!

Y tadavía vivo!
No paso por la vida...
y vos tampoco deberías pasar... Viví!!!

Bueno es ir a la lucha con determinación,
abrazar la vida y vivir con pasión,
perder con clase y vencer con osadía,
porque el mundo pertenece a quien se atreve.
Y...
LA VIDA ES MUCHO
para ser insignificante!

Charles Chaplin

La vida social

Avui, aquest matí he anat a esmorzar amb la meva millor amiga,i com fem sempre no hem parat de xerrar de tot, ella es l'unica persona a la que puc explicar-li tot, sempre m'enten, encara que moltes vegades no comparteixi la meva manera de veure les coses. A ella li passa el mateix, només pot parlar de tot amb mi, perquè l'entenc quasi sense parlar, estem tant unides que fins i tot en la distància pensem una en l'altre al mateix moment, ens hem trobat moltes vegades agafar el telefon juntes i una trucar a l'altre i es clar, totes dues comuniquem, i quan parlem, per fi, resulta que erem nosaltres mateixes que ens creuavem.

Explico tot aixó perque avui ha set un dels dies que no estavem d'acord. Ella diu que cada dia està més cansada de la seva vida social, te molta gent que son només amics de conveniencia, amb els que no pot parlar quasi de res, però els vol conservar, perquè diu que no es pot perdre la vida social, encara que hi hagi gent que no t'agrada dintre del teu cercle.

Jo, es clar, per començar no tinc vida social, no m'agrada relacionarme amb gent que no m'aporta res i de la que no em puc considerar amiga.

Aixó em porta a tenir molt pocs amics, pero a disfrutar moltissim de la seva companyia i a poder ser sempre jo i no haver de fingir mai quan estic amb ells. Una altre cosa no la podria aguantar, jo soc massa sincera i no podria veure, escoltar i callar.

A la meva amiga li sembla que m'estic tancant moltes portes i que si mai em quedo sola, la meva soledat sera terrible. I jo penso, si mai em quedo sola, aquesta gent superficial que només vol estar al teu costat per criticar tot el que dius i el que fas, i amb la que no puc parlar de res, quina falta em fa??

Jo no vull una vida social plena de persones que només pensen en elles mateixes i en com treure partit de qualsevol situació, pel seu benefici.

La meva vida social es poqueta, tinc pocs amics, però tot i sent pocs em fa molt feliç retrobar-los de tant en tant i passar estones fantàstiques al seu costat, encara que siguin poques, aquestes estones per mi son un tresor.

Una cançó preciosa de l'Alberto Cortez, per tots els meus amics.

">

TOTS SANTS

Avui és el dia que tothom dedica a portar flors i anar a veure les tombes dels seus morts.
No m'agrada gens aixó, es fa com un cimpliment i perque la gent vegi que les teves flors son millors que les del costat. Quina frivolitat.
Jo el porto dins el meu cor, cada minut, cada dia de la meva vida, i no em cal anar a demostrar un cop a l'any que penso en ell i passejar-me pel cementiri mirant els altres morts.
No m'agrada aquesta societat, o la manera que te de veure la mort, no vull ser com ells, odio aquest dia.
M'agradaria creure que quan un es mor va a algún lloc on es inmensament feliç, el meu pare es mereixia aquest lloc i espero que el tingui. Si mes no dins el meu cor, el tindrà sempre.