On es el tren de mitjanit??

S'està fent fosc, es aquella hora incerta que no pots dir ni bona tarde ni bona nit, que no pots precissar si es negre ni blanc, que estàs cansada d'haver passat tot el dia, però no saps perquè estàs cansada perquè no has fet res, per no fer ni tant sols t'has vestit.

No m'agrada aquesta hora incerta, no m'agraden les mitges tintes ni les ambiguidats, jo soc sincera, clara, contundent, a mi m'agrada el negre, ben negre o el blanc ben blanc, mai m'han agradat els grisos.

Jo soc sincera, molt, potser massa, però m'agrada dir les coses pel seu nom i a la primera, sense donar-hi voltes. Jo soc tot el que hi ha a la vista, no amago res.

Però la vida no es així, està plena d'incerteses, de mitges veritats, i de voltes i voltes, i a mi no m'agrada, no m'agrada gens la vida amb matissos, amb colors barrejats, em fa patir viure així, intentant sempre complaure a tothom.

I si hi ha alguna cosa que no suporto es que em manipulin, o almenys que ho intentin, perquè potser es pensen que no me n'adono però ho caço al volt, i em costa reaccionar i violentar-me amb la gent que ho intenta, però acabo reaccionant i no sempre reacciono bé. A vegades soc molt borde (com diria la meva filla).

Potser soc llunatica, i estic espantada, visc als nubols, estic deprimida i la boira sempre m'acompanya, però es veu que hi ha molta gent com jo, m'agradaria trobar aquest tren de mitjanit que surt cada dia d'algún lloc, malauradament d'un lloc incert que encara no he trobat mai.

DIUMENGE MUSICAL (Dedicat a la Gemma)

He pensat que per acabar bé la setmana i que ens deixi un bon regust, no hi havia res millor que un plaer com el que veureu i sentireu a continuació.

Un dia un senyor que es diu Maurice Bejart, que dirigeig un ballet, va voler fer un homenatge als genis musicals que havien mort joves, o abans del que realment els hauria tocat per edat i va crear una obra que es diu FOR LIFE.

Aquest video és una mostra del maravellos espectacle que va crear, en aquest cas amb la cançó de QUEEN "You take my breath away".

Avui fa 25 anys que et vaig agafar per primera vegada, que et vaig abraçar i et vas arraulir entre els meus braços i el meu pit. Et vaig omplir de petons i caricies i per fí després de portat-te dins meu durant 9 mesos, et vaig veure, i em vas semblar la criatura més bonica del mon.

Només esperava que et despertessis, per poder-te tornat a abraçar i a donar-te menjar i a tenir-te als meus braços. Saps? jo no t'hauria deixat mai, hauria dormit sempre amb tú, abraçada al teu cos petitó, i eres tant suau i feies tant bona olor, però els entesos em deien que t'havia de deixar dormir al teu llitet, i jo ho feia, però estava constantment escoltant si respiraves i mirant com dormies.

De tot aixó, carinyo, ja han passat 25 anys, i ara ja ets una dona, una dona que m'enorgulleix haver educat i haver ajudat a creixer, i també, tot sigui dit una dona PRECIOSA!!!!, aixó però és tot mèrit teu.

Tant de bó d'aqui a 25 més, et pugui tornar a abraçar i a dirte PER MOLTS ANYS!!princeseta meva i que siguis molt, molt feliç.

QUE EM PASSA??

Ella tenia una extranya sensació, era com un nus a l'estomac, com que tingues el cap plé, molt plé, tant que l'hi era impossible pensar en una sola cosa, els músculs de tot el cos en tenssió, les dents tant apretades que li feien mal les barres, no tenia força ni tant sols per aixecar un braç, fins i tot li costava obrir els ulls. i tenia molt dolor, molt.

El cap semblava que li havia d'explorat, a les cames semblava que li clavessin milers d'agulles, havia de caminar amb els peus plans perquè no podia doblar els dits, quasi no podia moure les mans de tant dolor que li feien els dits, les espatlles semblava que carreguessin tonelades de pes cada una, les costelles cada cop que respirava li feien tant mal que tenia ganes de deixar de respirar.
Almenys pògues dormir alguna nit sencera, però no, fins i tot el descans li era negat.

Ella pensava que devia haver fet alguna cosa molt malament durant la seva vida, sinó perquè Déu la castigava torturant-la d'aquesta manera?.

Un dia algú li va posar nom a aquesta extranya sensació, li van dir Fibromialgia, i llavors encara va ser tot molt pitjor, la varen acomiadar de la feina, algúns metges li deien que estava boja, i si que ho estava, com podia aguantar tot aixó una persona normal,fins i tot una persona forta com ella sense tornar-se boja?.

Ara ja no te res, ni seny, ni diners, ni salut, ni vida, tot li es negat per unes persones que potser creuen que han vingut a aquest mon a fer de Déus, i que poden disposar de la seva vida, del seu benestar que li havia costat tants anys de aconseguir, es creuen amb el dret de mirar-la i jutjar si pot o no pot continuar vivint dignament, perquè si no se la creuen, li estan negant la vida, i quin dret tenen ells de fer aixó? qui els ha donat el poder per decidir com ha de viure ella la resta de la seva vida?.

El més curios es que aquestes persones tant poderoses, ho son només perquè ella i molts d'altres com ella paguen cada més uns impostos per poder mantenir a tots aquells llops devant d'una institució que ara els nega tot allò pel que havien pagat durant tota la seva vida, podeu creure una cosa tant absurda com aquesta?.

Nosaltres els hem pagat uns sous bastant més abundants que els nostres només perquè ara ens puguin llençar i ens deixin en la més absoluta de les miseries, tant pel que fa a la salut com per que fa a l'economia.

Com en diuen a aquest lloc... a veure deixem pensar, que ara em costa molt.... ah si!! en diuen Seguretat Social, o potser també a vegades en diuen Institut Catalá de la Salut, tan es un nom com un altre, a mi m'han destrossat qualsevol esperança de viure dignament durant tota la resta de la meva vida.

Però fins a l'última força que em quedi al cos, penso lluitar per defensar els meus drets, i poder tornar a donar un sentit a la meva vida.

SANT ORIOL NICOLAS

Aquest chaval tant interesant, amb cabell a lo afro i barbeta, que posa cara de conquistador, és l'Oriol.

He fet aquest blog només per felicitar-lo i perquè vegi que encara que les sogres tenen mala fama, aquesta sogre, la seva se l'estima moltissim i pensa en ell el dia del seu Sant.

Que passis un dia molt feliç carinyo, una abraçada molt forta i un munt de petonets.

ALTRES NOMS.....

Avui uns quants noms més fets cançó, però avui m'agradaria dedicar aquest blog només a MUSICALS, a veure si en trobo uns quants de macos.

MARIA (WEST SIDE STORY)



SANDY (GREASE)



ESMERALDA (danza mi esmeralda del músical NOTRE DAME DE PARIS)



LADY ( Encara que no sigui cap nom en especial Lady ens representa a totes) De la Pelicula musical FLASH DANCE. Interpretada magistralment per KENY ROGERS.



Espero que us hagi agradat la meva tria.

GRÀCIES PER ACOMPANYAR LA MEVA VIDA

No et sabria dir quan et vaig descubrir per primera vegada, ni tampoc quan vaig sentir que ja formaves part de mi, de la meva vida, ara si que sé del cert que no podria viure sense tú.

M'has acompanyat des de que jo tinc memoria, has donat vida als meus moments, tant els feliços com els de més desenganys, sempre eres allà, al meu costat, dins el meu cap, sempre m'has fet companyia, ets la meva amiga més fidel, la que sempre tinc al quan em fa falta.

He viscut sempre agafada de la teva mà, i quan he tingut les meves filles, és el primer que han sentit, després de la meva veu, es clar, i igual que jo, han aprés a estimar-te perquè a casa sempre hi eres, sempre ens feies companyia, i de mica en mica també t'has anat convertint en necessaria, en imprescindible, tant per elles com per mi.

Algunes vegades m'has fet plorar, però he plorat més de felicitat que de nostàlgia, i moltes, moltes més m'has fet riure, m'has fet emocionar, has fet que per una estona només pensés en tu, i mentre estava pendent de tú, no hi havia res més dins el meu cap, res, tu omplies tots els meus sentits, has aconseguit quasi sempre fer-me feliç, inmensament feliç, perquè tú, per mi, ets la companya inseparable, la d'abans la d'arA, la de sempre.

T'estimo, MUSICA, i dono gràcies per tenir-te sempre al meu costat.

GRÀCIES PER LA MÚSICA (ABBA)

FESTA DEL SAKURA

SAKURA, aquest és el nom de la flor de cirerer en Japones.
Es una flor molt bonica però també molt efimera.
L'arbre dels Sakura és molt especial, es passa la majoria de l'any sense flors i només floreix un parell de dies a la primavera, entre finals de març i principis d'abril (segons el temps que faci.

Durant aquests dies i per celebrar l'arrivada de la primavera i la floració del Sakura, tots els Japonesos celebren una festa que es diu HANAMI en la que organitzen picnics amb els familiars i amics, es bonic veure com el terra dels parcs està plé de flors i tota la gent asseguda sobre la maravellosa catifa blanca i rosa.



Diu la llegenda que aquesta flor guarda una relació molt estreta amb el Codi dels Samurais, es més, la flor de cirerer era l'emblema d'aquests guerrers.

La màxima aspiració d'un Samurai, era morir en combat en el seu moment de màxim esplendor i no envellir ni marcir-se mai, així com fa la flor del cirerer, floreix i en seu màxim esplendor cau de l'arbre sense tenir temps de marcir-se.

Hi ha dues classes de flors de cirerer, unes de blanques i unes de rosa pàlid. Diu la llegenda que abans totes eren blanques.

En aquells temps de guerres els Samurais marxaven a lluitar i les dones es quedaven soles a casa, llavors es va fer una llei que prohibia a qualsevol dona d'un Samurai que es veies amb cap altre home mentre el seu marit era fora lluitant. Si es podia probar que el marit havia mort en combat, llavors eren lliures per refer la seva vida amb un altre home.

Curiosament mai hi va haver cap denuncia de que cap dona hagues infringit la llei.
Però al final de cada batalla havien mort tantes dones com Samurais, i cap d'elles havia estat assassinada.

Elles quan savien que el seu home havia mort en combat, anaven a sota del cirerer i es treien la vida. De mica en mica la sang d'aquestes dones es va anar filtrant per sota el cirerer i les flors van anar canviant de color i es van tornar rosades.

Sempre que sortia un guerrer Samurai de casa seva per anar a combatre, es plantava un cirerer en el seu honor.

NOMS QUE S'HAN FET CANÇÓ, O CANÇONS QUE HAN DONAT NOMS

L'altre dia amb la meva filla vam estar buscant cançons que portessin un nom, i que per aquesta raó moltes persones es diuen així, pel sentiment que aquestes cançons han provocat als pares.

N'hi ha tanes que s'ens va acabar el full. Jo voldria fer aquest blog per algunes d'elles.

Per mi les millors son les dues que porten el nom de les meves filles : Marta (Joan Manuel Serrat) i Gemma (Joan Baptista Humet), però aquestes les he posat tants cops que ja no insistiré més.

Avui n'he triat unes quantes que a mí m'han fet bategar el cor més depressa, que m'han tocat l'ànima, que per mí so especials, aqui les teniu:

CLARA (Joan Baptiste Humet)



PENEOPE (Joan Manuel Serrat)



AVE LUCIA (Sergio Dalma)



LINDA (Miguel Bosé)



Per avui ho deixo amb quare, i totes del Pais, continuaré......

BOIG PER TÚ

Molt poque vegades m'he emocionat tant com quan vaig sentir aquesta cançó cantada per tots els seguidors de SAU, en el concert homenatge a Carles Sabaté.

La cançó ja ha estat sempre una de les meves preferides, però quan la sents cantada així, amb tant de sentiment, la veritat, a mi se'm va posar la pell de gallina.

No us sabria dir perquè avui l'he recordat, però la vull compartir amb tots vosaltres, seguidors del meu blog.

DIA INTERNACIONAL DE LA DONA TREBALLADORA

Ahir va ser el "Dia Internacional de la dona treballadora", motiu de celebració, i tant, totes les dones ara estem completament alliberades i som lliures per poder treballar, no, més ben dit, estem obligades a treballar, perquè sense el nostre sou, la nostre familia no podria tirar endevant.
Perdoneu si no estic d'acord en celebrar una esclavitud, des del moment en que la dona va poder sortir de casa i treballar, amb els mateixos drets que els homes (aixó no passarà mai), es va convertir en una esclava.

La dona ha de quedar-se embarassada i portar el seu fill dins el seu ventre durant 9 mesos, però ha de treballar.

La dona ha de parir i deixar el seu fill amb 4 mesos a una llar d'infants perquè el cuidin unes desconegudes, perquè ha de treballar.

La dona ha de mantenir la casa en condicions i la familia tipa i feliç, però a més d'aixó també ha de treballar.

Ha de fer sempre bon paper i estar sempre contenta, quan al vespre arriva a casa esgotada després d'una jornada laboral de 8 o potser 10 hores, i encara ha de fer el sopar pels fills petits, els ha de banyar, i portar-los a dormir, explicant-los un conte i bressolant-los perquè s'adormin, i llavors encara queda la resta de feina, rentadora, sopar, netejar i ciudar bé el marit que ha arrivat a casa molt cansat i s'ha assegut al sofà esperant que la dona acabés amb els fills per dedicarse en cos i ànima a ell.

Potser ara les condicions han canviat una miqueta, però quan ho vaig viure jo, era així, ah!! i sobretot que sapiga cuinar perquè a l'home se'l sedueix per l'estomac.

Entendreu que per mi celebrar una fita com aquesta no sigui motiu d'alegria, sinó tot el contrari.

VIVÍ

Viví
Ya perdoné errores casi imperdonables,
traté de sustituir personas insustituibles
y olvidar personas inolvidables.

Ya hice cosas por impulso,
ya me decepcioné con personas
cuando nunca pensé decepcionarme,
más también decepcioné a alguien.

Ya abracé para proteger,
ya me reí cuando no podía,
ya hice amigos eternos,
ya amé y fui amado,
pero también fui rechazado,
ya fui amado y no supe amar.

Ya grité y salté de tanta felicidad,
ya viví de amor e hice juramentos eternos,
pero también "rompí la cara" muchas veces!

Ya lloré escuchando música y viendo fotos,
ya llamé sólo para escuchar una voz,
ya me enamoré por una sonrisa,
ya pensé que iba a morir de tanta nostalgia y...

...tuve miedo de perder a alguien especial
(y terminé perdiéndolo) Pero sobreviví!!

Y tadavía vivo!
No paso por la vida...
y tu tampoco deberías pasar... Vive!!!

Es bueno ir a la lucha con determinación,
abrazar la vida y vivir con pasión,
perder con clase y vencer con osadía,
porque el mundo pertenece a quien se atreve.
Y...
LA VIDA ES MUCHO
para ser insignificante!

Charles Chaplin

DE VEZ EN CUANDO

De vez en cuando la vida nos besa en la boca
y a colores se despliega como un atlas,
nos pasea por las calles en volandas
y nos sentimos en buenas manos;
se hace de nuestra medida,
coge nuestro paso y saca un conejo
de la vieja chistera y uno es feliz
como el niño cuando sale de la escuela.
De vez en cuando la vida toma conmigo café
y está tan bonita que da gusto verla.
Se suelta el pelo y me invita a salir con ella a escena.
De vez en cuando la vida se nos brinda en cueros
y nos regala un sueño tan escurridizo
que hay que andarlo de puntillas por no romper el hechizo.
De vez en cuando la vida afina con el pincel:
se nos eriza la piel y faltan palabras para nombrar
lo que ofrece a los que saben usarla.
De vez en cuando la vida nos gasta una broma
y nos despertamos sin saber qué pasa,
chupando un palo sentados sobre una calabaza

Mireu si n'es de bonica la vida, de tant en tant, com diu en Serrat, que et fa sentir que malgrat tot el que has anat vivint, bo i dolent, val tant la pena que no hi ha paraules per poder expresar el que ens ofereix si sabem fer.la nostre.

Tant se val com arrives a aquesta conclusió, a mi personalment m'hi ha fet arrivar una malaltia, que ha fet que em plantegi com viure feliç compartint la meva vida amb ella i a pesar de tot, sentir-me be i adonar-me que fins i tot soc afortunada.

De tant en tant, com diu en Serrat, la vida em convida a fer un café, i es tant bonica, que només puc veure les coses bones, les que fan goig, que per sort en tinc moltes encara.