LA CAROLINA

Aquesta és la nostre Carolina, es mascle i es diu ITU, imagineu-vos, si el nostre gat que fa uns 5 o 6 anys que el tenim, es una part important de la família, que haig de dir de l'Itu. Ja fa 16 anys que viu a casa amb nosaltres, és entranyable i ens l’estimem moltíssim, encara que a vegades crida tant i tant fort que ens fa perdre els nervis i llavors l’hem de tapar perquè calli, pobret, encara que ens sàpiga greu.

Us explicaré com n’és d’especial ( o al menys això creiem nosaltres).Com que és de la família de les cotorres parla, i parla bastant i bastant clar, ha après a dir moltes de les frases que li diem nosaltres perquè`les repeteixi, però també n’ha aprés d’altres que no els hi hem ensenyat però que ell sent molt sovint. Per exemple quan crida, sempre si diem empitats "Que crides tu, eh?" i ell cada cop que es posa a cridar ja s’ho diu ell mateix, fa uns quants crits i llavors diu "Que crides tu eh".
I quan li donem menjar, si li agrada, sempre diu "ui que bo, itu" be, a més a més d’altres frases, moltissimes, i molts xiulets que li va ensenyar la meva filla Marta.

Però aquest ocell fa una altre cosa mes peculiar, li varem ensenyar una cançó, xiulant, i ballant davant d'ell, doncs ell la canta i va fent passadetes d’una banda a l’altre del pal i va seguint el ritme amb el cap. Es excepcional.

Be ja coneixeu a un altre component de la meva família, ara, la Gemma ja no em podrà dir que me’n he descuidat 2 que son el Bitxo i l'Itu.

Per cert, aquesta Carolina és a casa perquè la varem regalar al meu pare el dia que va complir 70 anys, i ell era l’únic que la podia agafar i tenir-la a les mans fora de la gàbia. Ell ara ja no el tenim entre nosaltres, i l'Itu, també l’ha trobat a faltar molt, mai més l’hem pogut agafar, cap de nosaltres, però l’estimem moltíssim i es un lligam que encara tenim amb el meu pare.

Crec, que l'Itu també va trobar el seu lloc quan va venir a casa, no podia estar enlloc més, el destí va decidir-ho així.

EL BITXO

A UN GATO

No son más silenciosos los espejos
Ni más furtiva el alba aventurera;
Eres, bajo la luna, esa pantera
Que nos es dado divisar de lejos.
Por obra indescifrable de un decreto
Divino, te buscamos vanamente;
Más remoto que el Ganges y el poniente,
Tuya es la soledad, tuyo el secreto.
Tu lomo condesciende a la morosa
Caricia de mi mano.
Has admitido,
Desde esa eternidad que ya es olvido,
El amor de la mano recelosa.
En otro tiempo estás.
Eres el dueño
de un ámbito cerrado como un sueño.

J.L.Borges


No he trobat una forma més adequada per presentar al nostre gat, que aquest poema del meu poeta preferit, que defineix completament com és un gat, espero que us agradi.

Be, us parlaré del nostre Bitxo,és sense lloc a dubtes, el rei de la casa.

Un matí plujós, ara fa uns quants anys, varem sentir des de casa els miols d’un gat dins la nostre escala, durant molta estona, llavors varem sortir a la finestra i varem veure com una veïna, el feia fora a cops d’escombra, però al cap d’uns minuts ell ja havia tornat a entrar a l’escala i cridava encara més.

La meva filla, la Gemma, va dir que no ho podia suportar més,i que baixava a veure que hi podia fer, jo li vaig preparar un platet amb llet perquè li dones al gat, però al moment, la vaig tornar a tenir a dalt, va deixar el plat a l’escala i va pujar amb el gat a coll.

Pobret, estava ben moll i amb la cara plena d’esgarrapades i de sang, el varem curar, li varem donar menjar i va dormir quasi tot el dia arraulit al coll de la Gemma.

Un parell de dies més tard, varem intentar portar-lo a la protectora d’animals, però quan varem ser allà, no varem tenir valor de deixar-lo, ja ens l’estimàvem massa.

Quan varem tornar a casa amb el gat altre cop, la Gemma, que no havia deixat de plorar des de que ens l’havíem emportat, va ser tant feliç!! i el gat, bueno, ja us ho podeu imaginar, i des de llavors viu amb nosaltres, be, es un més de nosaltres, de la família.

No us podeu imaginar com arribo a estimar a aquest gat bandarra, com li dic jo sempre, perquè es molt entremaliat, però infinitament carinyos i encara que a vegades ens fa enrabiar, sempre se surt amb la seva.

La vida sempre et porta al lloc on has d'estar, i el lloc del bitxo, indiscutiblement, es casa nostre.

LA MAGIA DEL CIRC

Ahir, vaig anar al Circ. No us podeu imaginar tot el que aixó va remoure al meu interior.
El circ, sempre ha estat un espectacle que m'ha encisat,per mi, entrar a una carpa de circ, es com obrir un llibre, deixo inmediatament el mon a fora i soc en un altre mon, ple de màgia, de rialles, de felicitat, en fi, encisador. M'agrada veure com van vestides aquelles dones que fan malabarismes, o trapeci, amb aquells vestits plens de lluentons i son tant boniques...

Jo, quan era petita, sempre m'imaginava que algún dia jo seria una d'aquelles noies, que semblaven princeses, als meus ulls, i que volaven com grans ocells brillants.

Més tard, ho vaig disfrutar amb les meves filles i els meus pares, sempre que venia un circ, nosaltres hi estavem apuntats, si era possible, a primera fila, i no se qui disfrutava més, si les meves nenes o jo.

Aixó era el que jo sentia quan anava al circ, de petita, pero ahir vaig descubrir, només d'entrar a la carpa, que tornava ser jo, una nena petita plena d'il·lusions, admirant cada una de les actuacions i creient que realment eren màgiques i vaig riure i riure, moltissim, no recordo quan temps feia que no reia així, a carcajades.

Us recomano que aneu al Circ, durant unes hores us oblidareu de tot el que teniu a fora que us fa patir, o us angoixa.

Per mi segueix sent MÀGIC, i crec que és un sentiment que he trasmés a les meves filles, perque sempre que veuen una carpa de circ, sels il·luminen els ulls i el seu cor, torna a ser petit.

AMICS GERMANS

AQUEST POST EL DEDICO AL MEU ESTIMADISSIM AMIC,JOAN, EL MEU GERMÀ.
AMB EN JOAN HEM COMPARTIT JOCS, ALEGRIES,TRISTESES,PERDUES MOLT DOLOROSES, EN FI, HEM COMPARTIT LA VIDA CON AMICS I GERMANS QUE SOM I SEMPRE, SEMPRE,ENS HEM FET COSTAT INCONDICIONALMENT.
VAIG ESCRIURE AQUEST CONTE PENSANT EN ELL.

PER TU, JOAN, QUE SEMPRE HI ETS QUAN MÉS ET NECESSITO.

Aquell dia es va llevar confusa, per una part compartia amb els seus pares la il•lusió d’anar a veure el pis nou, però per l’altre banda no li agradava gens canviar de pis ni de barri. Aquell barri no era com molts d’altres,on la gent que hi vivia es coneixia però no feien res en comú, el seu barri era especial tots eren com una gran família els vespres d’estiu tothom baixava i s’asseien al pedrís i xerraven i compartien els detalls de la seva vida quotidiana, i a més hi havien tots els seus amics, sempre eren al carrer jugant o al cobert dels safareigs disfressant-se i fent teatre, els grans actuaven i els petits pagaven 10 cèntims per veure l’actuació, era un lloc tant entranyable, no sabia si podria ser mai feliç lluny d’aquell lloc.
Així que aquell era el dia, per primera vegada veurien el pis nou, hi anaven tots tres, el pare, la mare i ella, sempre ho feien tot junts, sempre ho compartien tot
Ella no es podia imaginar que aquell dia coneixeria a la persona que li canviaria la vida per sempre.
Van arribar al bloc de pisos i van buscar quin era el seu, era el primer bloc el 3er. pis la 1ª. porta, al replà només hi havia 2 pisos i el pis del davant també estava ocupat per un matrimoni amb un fill, eren tres com ells, van sortir quan els van sentir per presentar-se i conèixer les persones amb qui compartirien la vida a partir de llavors.
I llavors va sortir ell del pis de davant de casa seva, era un nen de la seva edat (5 anys) i ella li va somriure, però ell li va fer un llambrot i es va amagar darrera la seva mare, era molt vergonyós.
Al cap de pocs dies es van traslladar a viure al pis nou, ella trobava a faltar el seu antic barri i els seus amics, i aquell nen tant antipàtic que vivia al davant de casa seva, no li deia res, només s’amagava quan es veien, amb qui jugaria ara?
Al cap d’uns dies, desprès de veure’s cada dia, el nen va anar perdent la vergonya i ja li parlava quan es trobaven a la escala, al cap d’uns dies ja jugaven l’un a casa de l’altre, fins que es van convertir en inseparables, ella no tenia germans i ell tampoc, així que eren germans, ho feien tot junts, al matí feien el camí fins al col•legi junts, encara que anaven a col•legis separats, perquè llavors els nens i les nenes s’educaven diferent, tornaven junts, feien els deures junts i si acabaven aviat, llavors jugaven junts o a casa o al carrer.
Fins que un dia el cos de la nena va anar canviant, s’anava fent una doneta, en canvi el nen , encara era un nen. A ella li agradava vestir-se de noia més gran i posar-se sabates de taló i ell sen burlava, i de mica en mica es van anar distanciant fins que un dia, cap dels dos no sabia perquè ja no es parlaven, i ell va tornar a amagar-se quan la veia i ella va trobar amics més grans i van perdre el contacte.
Aquell dia, no se li esborrarà mai de la memòria, el pitjor de la seva vida, va arribar a casa i la seva mare li va dir que el nen l’havia atropellat un cotxe, i l’havien portat a casa, però estava molt malament, el metge va dir que segurament no sen sortiria.
Ella va córrer al seu costat i el va veure allà, estirat al llit amb tota la cara inflada i plena de talls i de sang, li va agafar la ma i plorant li va dir que no sen anés, que es quedes allà amb ella, que el necessitava,però ell estava inconscient i aparentment no la sentia, ella es va quedar allà al seu costat i no volia deixar-li la mà, no va sopar ni va voler anar a dormir, perquè tenia por que al despertar-se ja no el trobes allà, el seu pare la va haver d’arrossegar per força fins a casa, però abans li va fer prometre que si a la nit passava alguna cosa, la cridarien i ella podria dir adéu del seu amic.
Aquella nit va resar, es va agenollar i va parlar amb Deu, amb totes les seves forces li va demanar que se la emportés a ella però que deixés al seu amic viu, no podia imaginar-se la vida sense ell, li oferia la seva vida a canvi de la d’ell.
Al mati següent ell ja no hi era, se l' havien emportat a Barcelona a un Hospital molt bo on curaven quasibé a tothom que hi anava, era la única oportunitat de salvar-li la vida.
Va estar molts dies sense veurel, però la mare del nen li explicava cada dia con anava i si es recuperava i així van anar passant els dies fins que ell va tornar
Aquell va ser el dia més feliç de la seva vida, es van abraçar i es van prometre que passes el que passes, sempre, sempre estarien junts i serien amics, germans.
Durant la seva recuperació ella només es va moure del seu costat les hores d’anar al col•legi, però només arribar a casa ja anava a casa del seu amic, i tornaven a fer els deures junts i a compartir-ho tot altre vegada, mai més tornarien a separar-se.
I així va anar continuant la vida, tots dos es van fer grans, cada un va seguir el seu camí, però sempre que es necessiten l’un corre al costat de l’altre, sempre, sigui pel que sigui,
saben que qualsevol dels dos pot comptar incondicionalment amb l’altre.
Encara s’estimen moltíssim, i s’expliquen secrets i comparteixen coses que no poden compartir amb ningú més, segueixen sent AMICS, GERMANS.
Ella encara tornaria a canviar la seva vida per la del seu amic, si fes falta.

PER TOTES ELLES

">


Tu, vales mucho más de lo que crees. Las monedas para saber si son de oro bueno, hay que hacerlas rodar.... GASTA TU TESORO!!

Aquest poema, el vaig escriure un dia per una gran amiga. No sempre tenim la sort de que es creuin per la nostra vida, persones que realment son un gran tresor, pero jo he tingut aquest privilegi.

Aquesta amiga es mira al mirall i no s'agrada, no s'estima prou, no es valora, crec que l'han ajudat una mica a no agradar-se, per aixó, avui, vull dedicar aquest blog a la meva amiga, perquè vull que es dongui conte de que realment ella mateixa, per si sola, és un gran tresor.

Aquest video de la Bebe, m'encanta, crec que totes les dones hauriem de tenir el valor suficient com per adonar-nos que valem moltissim, que el mon sense nosaltres no existiria, que som totes i cada una de nosaltres una peça única i molt valuosa.
Em sap molt greu veure com moltes dones, son maltractades i manipulades psicologicament, per fer que la seva autoestima, s'arrossegui per terra i que creguin que elles soles, no son capaces de fer res. Així actúa un maltractador, i us asseguro que sempre ho aconsegueix, ho dic per experiencia.

Feu-me un favor, mireu-vos cada dia una estoneta al mirall, amb carinyo, busqueu alguna cosa maca, que us agradi, cada dia una de diferent, i al cap d'uns dies us acabareu agradant i estimant, així, com sou. El primer pas per començar a pujar la vostre autoestima es agradar-vos vosaltres mateixes tal com sou, sense voler canviar res.

Tant de bó aquesta magnifica cançó de la Bebe i les meves quatre ratlles, ajudin a alguna dona a començar a estimarse i a aconseguir el coratge per plantar cara a la vida amb valor, i amb la seguretat que, elles, si volen, poden conquistar el mon.

JO

Avui una bona amiga m'ha dit que he plantificat el blog, perque tothom que vulgui pugui veure com penso o que sento, però, no m'he presentat jo, aixi que molta gent està veient les meves entrades i es deu preguntar qui soc, com soc, que penso....

En fi, que te raó, que ara ja toca presentarme.

Aquesta soc jo, una dona de 52 anys, que realment penso que soc diferent a la majoria de les persones de la meva edat, simplement perquè no vull ser semblant a ningú, vull ser jo mateixa, sense importarme el que pensin les persones que actuan com xais i segueixen la corrent, perquè així s'estalvien problemes i per no ser diferents dels altres, jo amb el meu vagatge ja no puc anar pel mont fent veure que soc el que no soc, i no m'importa en absolut que algunes persones no em considerin grata simplement perquè dic el que penso i el que sento.

Doncs començaré i primer em presento, em dic Maite, tinc 52 anys i soc viuda. tinc 2 filles de 25 i 23 anys, treballo d'administrativa i visc amb la meva mare i la meva filla petita.

Jo soc una persona sincera, sensible, amb molt coratge,sentimental, pero em costa molt expresar els meus sentiments,encara que estimo moltissim amb tot el cor, incondicionalment, més aviat soc una mica introvertida, encara que no ho sembli i em sento molt sola, infinitament sola, encara que estigui envoltada de molta gent.

Les meves aficions no son gaires però intenses. m'apassiona llegir, escoltar música, el teatre, els musicals i també m'agradaría, quan tingues temps lliure ajudar a persones que necessitin algú que les acompanyi, que els fagi sentir que encara son estimats. No suporto que despres de tota una vida d'amor i dedicació d'uns pares envers els seus fills, al final de la seva vida, que es quan necessiten que els cuidin a ells els llencin perque ja no son útils, sem desgarra el cor quan veig aixó.

La meva infantesa va ser completament feliç, en tinc uns records entranyables. Però a partir de l'adolescencia tot m'ha anat malament, em vaig enamorar de la persona que no tocava, i m'hi vaig casar, es el pitjor que he fet a la vida, a partir de llavors va començar el malviure, maltractaments, violacions, i infidelitats, fins que no vaig poder més i varem marxar jo i les meves filles a viure amb els meus pares. Ens van acollir amb els braços oberts, son uns pares maravellosos, varem ser felices alla durant molts anys,al cap d'un temps el meu marit va morir d'un infart, ja era lliure, però jo soc molt gafe i quan semblava que ho habia superat tot, em diagnostican un Cancer, vaig decidir que no em guanyaria la

partida i vaig lluitar per seguir endevant, sempre amb l'inestimable ajuda dels meus pares i les meves filles.

Al cap d'un temps es posa malalt el meu pare i en questió de 2 setmanes ja no tenia pare, no sabeu quin dolor tant intens tant desgarrador, perdre el meu para va ser el pitjor que m'havia passat mai, encara intento rfermen ( fa 2 anys), Al cap d'un més de la mort del meu pare, em varen despatxar de la feina que feia i que vaig fer durant 36 anys, em va costar molt adaptarme a la nova feina i ara que la tinc, no se si la podré conservar, em fa molta por.

El motiu es que ara tinc fibromialgia, jo necessito treballar per viure i aquesta malaltia em pot deixar fora de joc durant uns poeriodes de temps i aixó em precupa.

Ah! falta el fisic, a dalt veureu la meva foto, jo soc aquesta, jo soc així, li pesi a qui li pesi.

Encara hi ha moltissim més a explicar, us prometo que ho aniré fent de mica en mica, en entregues, com en Serrat.

Gràcies per llegirme.

MI REINA

A FREDDIE MERCURY



Tan tristes mis ojos que no la pueden ver
Camina mi reina por mi mente desnuda
Y consigue ver, con ojos oscuros, mirada profunda
Mi más hondo miedo, el temor de perder

En mis labios el más leve adiós,
en los suyos palabras que hacen la más bella poesía
y que con su voz se meten en mis oidos y la amaria
llenando mi vida con la suya, ya sin miedo y sin Dios.

Con lagrimas en los ojos, miro al cielo y recuerdo
A mi Reina, a mi Diosa, como la más bella estrella en el
cielo
alejándose de mí cubriéndose con suave velo
Volviendose y a la vida despidiendo, así la pierdo.

En sueños y canciones Mi reina sigue viviendo
Y tan tirste como empiezo termino estos versos,
escribiendole estas palabras tiernas como sus besos,
Adiós mi Diosa, adiós mi Reina,
te seguiré queriendo.......

Gemma Sánchez Oms
----------------------------------------------------------------
Aquest blog el dedico a la meva filla, Gemma.

Ella, que estima profundament la música, és una fidel seguidora de Qeen i una incondicional admiradora de Freddie Mercury.

A ell li va dedicar aquest precios poema. Jo li dedico a ella aquest video que crec que recull molts dels bons moments de la vida d'en Freddie amb una preciosa cançó de fons.

Algunes persones, encara que ja no siguin entre nosaltres son inmortals, perquè, sempre les portarem dins del nostre cor.

Disfruteu d'aquest video i de la sensibilitat i la passió que despren el poema de la Gemma.

T'estimo petita.