ES CAPRICHOSO EL AZAR

Des del llit va sentir com al carrer plovia, li agradava tant l’olor de la terra mullada, i el soroll de l’aigua picant la finestra, però aquell dia la pluja ho complicava tot, havia de sortir de casa d’hora i arribar a l’estudi una estona abans, perquè avui esperava una visita molt important, avui, per fi, sabria si la seva obra seria exposada al la galeria de moda de la ciutat, eren molt primmirats al fer la tria, no volien perdre el prestigi que tenien, guanyat durant anys d’experiència i de bon criteri a l’hora de escollir els artistes que volien exposar a la seva galeria.

Per ell la pintura, era tota la seva vida, a cada quadre hi deixava un trosset de cor,i la veritat, es que li havia costat moltíssim guanyar-se el bon nom que començava a tenir, però al final havia aconseguit agradar al públic i als crítics d’art, sense haver de canviar res del que havia fet sempre, i que al principi molts dels que es consideraven "grans artistes" havien criticat dient que era un art per minories. Doncs ara, si tot sortia bé, els donaria una bona lliçó.

Es va llevar ràpid, perquè si el temps hagués estat normal, amb la bicicleta, en tenia prou amb 10 minuts per arribar al seu estudi, però com que plovia tant, havia d’agafar l’autobús, i això li representava mitja hora de camí, i no es podia permetre arribar tard un dia tant important.

Va sortir de casa corrent per poder agafar l’autobús que parava dos carrers més avall que el seu, i quan ja arribava a la parada va veure com el bus arrancava, va córrer, però ja no hi havia res a fer, ja era massa lluny. Carai, quina mala pata, aquesta mania que tenia d’anar sempre tard, no sabia com s’ho feia però sempre arribava als llocs uns minuts tard, era com la seva tarja de presentació.... quina ràbia.

Va pensar desseguida, que hauria d’agafar un taxi, sort que per aquell carrer en passaven molts, va esperar uns minuts i en va veure venir un de vuit, el va parar i quan anava a pujar, va sortir del seu darrera una noia que va obrir la porta del taxi hi es va ficar a dintre tant ràpid, que no li va donar temps per reaccionar.

- Però, que fas?? aquest taxi l’he parat jo, es meu!!!, va dir indignat.
Llavors la va mirar, i ella el va mirar a ell....

-Oh!! Deu meu, que bonica és, va pensar ell mentre li mirava aquells ulls de color de mel.

-Carai, quin noi més guapo, va pensar ella mentre feia tot el possible per fer-se perdonar.

-Ho sento, ho sento molt -va disculpar-se ella- es que arribo tard a la facultat, i tinc un examen molt important, siusplau, no t’enfadis, que et sembla si el compartim?

Ell no s’hi va poder negar, necessitava aquell taxi, però el que més va pesar a l’hora d’acceptar la seva oferta va ser que des de el moment que la va mirar als ulls, ja no va poder apartar la mirada, era ella, segur, l’havia buscat tant de temps, havia somniat tant amb trobar-la que quan la va veure, va saber que no hi havia cap dubte, era ELLA, el seu amor, tant esperat, la dona amb qui havia de viure la resta de la seva vida.

-Va, anem doncs, es que aquestes dones, mai se us pot dir que no.....- va dir mentre el cor li bategava com si se li hagués d’escapar per la boca-

Ella no s’ho podia creure, el tenia allà assegut al seu costat, i era ELL, segur, no es podia equivocar, sabia que era Ell des de el primer moment que el va veure aixecant la ma per cridar el taxi, i va haver d’improvisar, però, que carai, havia sortit bé, el tenia tant a prop que estava segura que ell sentiria els batecs del seu cor, que semblava un cavall desbocat.

Ell va baixar abans, i no va gosar demanar-li ni el nom ni el telèfon, era vergonyós, però li va demanar a quina facultat estudiava, i ella li va dir que feia Historia de l’art a la UB, es van dir adéu i ell tot i que estava impacient per arribar al seu estudi, es va quedar molt trist al veure com el taxi arrancava i ella se n’anava dintre.

Ella al segon revolt, li va dir al taxista, que girés i que tornés enrere, volia saber on vivia aquell noi, però allà on l’havien deixat hi havia un munt de portes amb noms que no li deien res, al final va tornar al taxi i va anar cap a la facultat a fer l’examen, ara estava tant nerviosa, tant alterada, que no sabia si fer-lo o no, perquè no podia concentrar-se, només veia aquell noi, només pensava en com seria de meravellós acariciar els seus cabells i agafar-li la ma i fer-li un petó....

Quan va acabar l’examen, va sortir, una mica trista de la facultat, no sabia si podia confiar en aquesta nota, estava tant excitada... i aquell noi... i si no el tornava a veure??

Quan va ser fora i va aixecar la mirada, el va veure allà, era al seu davant, no s’ho podia creure, estava somniant?? i la va mirar, i li va somriure, es va acostar i ell li va acariciar la cara li va agafar la ma, i li va fer un petó, molt fluixet, molt tendre, era tot el que ella havia somniat sempre, no podia ser, era massa bonic perquè li estes passant això.

Ell li va dir que quan va ser al seu estudi i es va adonar que l’havia deixar marxar, i que potser no la veuria més, va pensar que no, que la persona que estava esperant per que valores la seva obra, no era tant important, al cap i a la fi, de galeries n’hi ha moltes i de crítics també, però l’amor de la seva vida, era aquell, l’únic, ho sabia, i ell l’havia deixat escapar... no,no d’això res, va sortir corrents i es va plantar davant de la porta de la facultat i va esperar fins que la va veure sortir.... com brillava, no en tenia cap dubte, ella era el més important, era el seu somni, la seva vida.

Fa uns quants anys que viuen junts, ell, en Joel, es un pintor amb un gran prestigi i exposa ales galeries més importants de tot el mon. Ella la Maria, es la seva representant, va acabar Historia de l’art i ara tenen una vida junts, no es separen mai per res, cap dels dos pot imaginar-se la vida sense l’altre.

Us adoneu de que es van conèixer només per atzar, per un conjunt de coses que no havien de passar, però aquell dia van passar??.

Si no hagués plogut, ell hauria agafat la bicicleta, i no hauria anat a la parada del Bus, que per atzar, també se li va escapar. Ella era allà a sota un toldo per resguardar-se de la pluja, si no hagués plogut, hauria anat caminant a la facultat, i no l’hauria vist a ell com venia corrent per agafar el Bus, i si no se li hagués escapat el bus, no hauria pogut prendre-li el taxi, perquè es fixés en ella.

Realment la vida sempre et porta allà on has d’estar, no saps perquè, però "ES CAPRICHOSO EL AZAR", com diu el mestre Serrat acompanyat de la dolça veu de la NOA. Amb ells us deixo.

">