Es molt fàcil estimar a una persona quan es jove, guapo/a, té exit,te diners, etc... Quan es va perdent tot aixó de mica en mica, ja és més dificil trobar algú que t'estimi a pesar de tot, fins i tot a pesar de saber que no ets com tu vols que et vegin els altres.
Es quan baixes del pedestal i quedes completament despullat de tots elt teus sentiments, és quan plores i mostres les teves miseries, que s'assemblen a les meves i a les de tots, és quan mostres allò que no pot veure tothom, és llavors i només llavors quuan saps que qui es queda al teu costat i encara t'estima més que mai, és la persona adequada per compartir una vida amb tú.
Un amor així completament despullat de totes les coses vanals que vas carregant durant tota la vida, un amor completament despullat de mentides, de condicions, d'obligacions.
Que bonic és quan ho trobes tot i pots despullar l'amor.
EL PODER
Fa 12 anys
4 comentaris:
La llàstima és que passa poques vegades....
Molt maco l'escrit.
Ptonet
Si noia, perquè et penses que estic sola?
Potser soc massa exigent, però per tenir un trocet, m'estimo més no tenir res.
Més val estar sol que mal acompanyat, diu la dita de tota la vida...
De fet, jo crec que una dona, ara per ara, no necessita cap home per viure...
Petons!
El que comenta Zel em sembla 'offtopic' (o sigui fora de lloc)...encara que sigui ben cert (en ambdós sentits)
Jo estic d'acord amb el que escrius al post, però alhora penso que m'agrada estimar i sentir-me estimat.
I si és o no aquest 'amor despullat' doncs m'importa poc en comparació amb la felicitat que em dona i l'estela que deixa en la meva vida passada i present.
Jo advoco directament per ser EXIGENT amb la felicitat present i el regust de boca dels dies/anys junts.
Potser amb els anys vingui al teu plantejament, ara no ho sé.
Publica un comentari a l'entrada