Avui estic romanticona, i he pensat que en lloc de fer un doblet com sempre, podria fer una entrada també amb dues cançons, però diferent.
Avui us posaré les dues cançons d'amor més boniques i també més tristes que he sentit mai. Però tot i ser tristes a mi cada cop que les escolto em fan sentir una enveja... jo mai he tingut ningú que m'estimes així amb aquesta devoció ni que hagi escrit una cançó d'amor per mi i n'hi ha d'amors d'aquests, jo els he vist, però a mi no m'han tocat.
Aqui teniu les cançons.
JAQUES BREL "NE ME QUITE PAS" (No em deixis mai)
ALBERT MARTINEZ - NOTRE DAME DE PARIS - BAILA MI ESMERALDA
No totes les histories d'amor han de ser tant tristes, però avui m'han vingut al cap aquestes dues. Potser demà en triaré dues que tinguin un bon final d'aquells de " I fueron felices i comieron perdices".
EL PODER
Fa 12 anys
3 comentaris:
Jacques Brel et pot agradar més o menys, però és absolutament impossible escoltar el "Ne me quitte pas" i que no se't posi la pell de gallina. Jo l'adoro. Aquest home no interpretava les cançons: les vivia, i de passada, en les feia viure a nosaltres. M'encanta i m'emociona que hagis posat aquest tema. Ah! I et recomano la cançó Amsterdam, que potser ja coneixes, també de Brel. L'home l'interpreta amb tant d'èmfasi que una mica més i li dóna un patatús, hehe!
Si, conec Amsterdam i també i posa tot el seu cor.
Aquest home es passió pura, a tot el que canta.
la de Notre Dame és increible, s'em posa la pell de gallina cada cop que l'escolto.
Publica un comentari a l'entrada