no trobo el camí
Sempre anant d'allà cap aqui
Enfurismada amb el meu propi destí.
El meu conte de fades s'esvaeix,
I els meus fullets es tornen ogres,
I la bonica matinada s'enfosqueix
I es tornen fracàssos els meus contes.
Sempre penjant d'un fil,
Sempre sentint-me jutjada
Ecussant-me devant de tothom
Sempre al no res aferrada.
La vida m'abofeteja sense pietat
I no puc amb les seves urpes
Em canso d'aquesta inestabilitat
I m'esgota caminar sempre juntes
Vull un camí sere
Al costat d'algú estable
Vull un conte de fades...
I un solid castell a l'aire
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada