divendres, 2 de novembre del 2007

La vida social

Avui, aquest matí he anat a esmorzar amb la meva millor amiga,i com fem sempre no hem parat de xerrar de tot, ella es l'unica persona a la que puc explicar-li tot, sempre m'enten, encara que moltes vegades no comparteixi la meva manera de veure les coses. A ella li passa el mateix, només pot parlar de tot amb mi, perquè l'entenc quasi sense parlar, estem tant unides que fins i tot en la distància pensem una en l'altre al mateix moment, ens hem trobat moltes vegades agafar el telefon juntes i una trucar a l'altre i es clar, totes dues comuniquem, i quan parlem, per fi, resulta que erem nosaltres mateixes que ens creuavem.

Explico tot aixó perque avui ha set un dels dies que no estavem d'acord. Ella diu que cada dia està més cansada de la seva vida social, te molta gent que son només amics de conveniencia, amb els que no pot parlar quasi de res, però els vol conservar, perquè diu que no es pot perdre la vida social, encara que hi hagi gent que no t'agrada dintre del teu cercle.

Jo, es clar, per començar no tinc vida social, no m'agrada relacionarme amb gent que no m'aporta res i de la que no em puc considerar amiga.

Aixó em porta a tenir molt pocs amics, pero a disfrutar moltissim de la seva companyia i a poder ser sempre jo i no haver de fingir mai quan estic amb ells. Una altre cosa no la podria aguantar, jo soc massa sincera i no podria veure, escoltar i callar.

A la meva amiga li sembla que m'estic tancant moltes portes i que si mai em quedo sola, la meva soledat sera terrible. I jo penso, si mai em quedo sola, aquesta gent superficial que només vol estar al teu costat per criticar tot el que dius i el que fas, i amb la que no puc parlar de res, quina falta em fa??

Jo no vull una vida social plena de persones que només pensen en elles mateixes i en com treure partit de qualsevol situació, pel seu benefici.

La meva vida social es poqueta, tinc pocs amics, però tot i sent pocs em fa molt feliç retrobar-los de tant en tant i passar estones fantàstiques al seu costat, encara que siguin poques, aquestes estones per mi son un tresor.

Una cançó preciosa de l'Alberto Cortez, per tots els meus amics.

">

1 comentari:

Joana ha dit...

i lo bé que va una amiga com aquesta?, per sort en tinc més d'una i son un tresor!