dijous, 13 de novembre del 2008

ENCARA ET RECORDO, ET NECESSITO, T'ESTIMO.

Avui ja fa 4 anys que vaig poder agafar-te de la mà per última vegada,em sap greu, potser no et vaig dir quan t'estimava, però penso que mai es tard i t'ho dirè ara.
T'estimava quan cada dia al mati et llevaves per esmorzar amb mi.
T'estimava quan volies fer-ho tot tu, i em deies que reposes.
T'estimava quan t'acariciava els teus cabells blanc tant bonics.
T'estimava quan deixaves de menjar alguna cosa que t'agradava perquè la pogues menjar jo.
T'estimava per com tractaves a les meves filles, com si fossin teves.
T'estimava perquè ens vas fer un lloc a casa teva i a la teva vida quan et vàrem necessitar.
T'estimava quan veia com m'estimaves tu, m'adoraves, era la teva nena.
T'estimava perque em vàres ensenyar com viure la vida, sense rencunies ni odis ni venjances,
T'estimava perquè quan em vàres comprar una enciclopedia per mi, tu vàres deixar de llegir el diari per poder-ho pagar tot.
T'estimava per dedicar-me la teva vida, tota, només amb la intenció que jo fos feliç
M'agradava afeitar-te i rentar-te cada dia i acariciar-te.
M'agradava estar al teu costat dia i nit agafan-te la ma, vigilant quan dormies.
M'hauria agradat estirar-me al llit de l'hospital, al teu costat i abraçar-te, molt fort, m'hauria agradat que l'abraç no es desfes mai.
En tota la meva vida, no he trobat mai cap motiu per no estimar-te.
Has estat el pare perfecte, mai no deixo de maravillar-me de tot el que vas fer per mi.
Necessitava dirt'ho perquè se m'alliveres una mica el cor.
Si pots, abracem, abracem fort, sentiré el teu abraç, segur, i el necessito moltissim.
Pensa que sempre tindràs un núvol blanc al meu arbre, només per tu, sempre.
I quan el cor se'm parteix de dolor, miro al cel i et veig allà, tu ets l'estrella més brillant del cel, se que ets tu perquè no pots estar lluny de mi ni jo luny de tú.

2 comentaris:

Joana ha dit...

M'has posat tots els pèls de punta....
Preciós Maite, molt....
Gràcies per compartir aquest munt de sentiments.
Petons

zel ha dit...

Preciós, Maite, jo he plorat, he plorat molt, segur que no sabré escriure res així pel meu pare, perdut fa dues setmanes, perquè no va poder fer-me tanta companyia...però t'acompanyo en els records. Petons