dimarts, 30 de setembre del 2008

TEMPS DE REGALS



Ara que s'acosta temps de regals, encara que per la crisi ens proposem no gastar gaire, un regal per excelència, és una joia, una joia única, feta a mà artesanalment, pensada i dissenyada especialment per tú, o per la persona que tu vulguis obsequiar.
Si t'agrada aquest conjunt que encapçala el bloc, alucinaràs amb el ventall que podràs trobar a la web de MSO joies.
Es l'art amb tot el sentit de la paraula, i amb una joia d'aquestes segur que triomfes, sense buidar les butxaques.
També pots comprar a la seva botiga on line.
Si entres dins el mon de MSO joies, ja no en podràs sortir, quedaràs absolutament encisat amb tot el que hi veuràs.

diumenge, 28 de setembre del 2008

UNA MENT MARAVELLOSA


Aquest home és en John Nash,Un economista i matemàtic brillant amb una ment prodigiosa.
Jo admiro moltissim el que va aconseguir aquest home, apart del premi Nobel, que crec que era completament merescut, va aconseguir compartir tota la seva vida amb l'esquizofrènia, ignorant les visions i les veus que sempre el vàren acompanyar.
Per una cosa així, si que crec que s'ha de ser un geni absolut, perquè va aconseguir dominar la seva ment, no que la seva ment el dominés a ell.
Aquest crec que va ser el millor i el més important que va fer durant tota la seva vida, i pel que crec que es mereixia un altre Nobel.
Quan va recollir el Nobel que l'hi vàren otorgar l'any 1994, aquest va ser el seu maravellos discurs:
“Siempre he creído en los números, en las ecuaciones y la lógica que llevan a la razón pero después de una vida de búsqueda me digo, ¿qué es la lógica?, ¿quién decide la razón? He buscado a través de lo físico lo metafísico, lo delirante, y vuelta a empezar, y he hecho el descubrimiento más importante de mi carrera, el más importante de mi vida: sólo en las misteriosas ecuaciones del amor puede encontrarse alguna lógica. Estoy aquí esta noche gracias a ti, tú eres mi única razón de ser, eres todas mis razones. Gracias."

dilluns, 22 de setembre del 2008

EM RECUPERO

Avui m'han tret els punts, de mica en mica la meva cara es va assemblant a la que tenia abans de l'accident, encara està una mica inflada i de tots colors, però ja no fa tant mal mirar-la.

El nas encara està impresentable, ben inflat i ple de bonys, millor no mirar.

Ara van sortint altres mals, avui he anat a fer-me una radiografia perquè el metge creu que puc tenir alguna costella trencada o amb alguna fisura, perquè al anar-me marxant els altres mals aquest mal al costat m'ha anat augmentant, dimecres sabré el resultat.

No em puc posar les ulleres i no m'hi veig gaire, però per tots els que us heu interessat per la meva salut, he volgut fer aquest bloc per explicar com vaig evolucionant.

No és per fer castells de foc, però de mica en mica, com diu el titol del meu bloc, em recupero.

Gràcies a tots per fer-me arrivar els vostres missatges, no sabeu com ajuda aixó.

divendres, 19 de setembre del 2008

UN PETIT (?) ACCIDENT

El dilluns a la tarde, tenia hora amb el metge, (ultimament només vaig d'un metge a l'altre) hi vaig voler anar caminant, perquè no em trobava bé i tenia por d'agafar el cotxe.
Quan ja faltavan uns 50 m. per arrivar a la consulta del metge, quasi a sota, vaig caure, com tantes altres vegades, des de que estic malalta caic molt sovint, però sempre m'havia passat a casa, doncs aquesta caiguda va ser monumental, jo només em veia allà estirada al terra, plena de sang i no em podia aixecar, perquè el cop fort se'l va endur tot el cap.
Gràcies a tanta gent del voltant, els botiguers, els vianants, tothom em va ajudar, una botiga em van treure una cadira, una altre dona em va anar posant gases per parar l'emorràgia, i per descomptat des d'el primer moment van avisar l'ambulància.
No els hi vaig veure les cares, no se qui son i no els podré agraïr mai personalment tot el que van fer per mi.
El noi i la noia de l'ambulància, igualment, maravellosos, em van curar i en veure que les ferides eren molt importants em van portar al hospital, la noia no es va moure del meu costat ni un moment, em va trucar a la mare, a les filles, en fi, anava fent el que jo li demanava.
Després de molta estona, perquè només hi havia un cirurgià de guardia i estava al quirofan, em van tirar radiografies, i el diagnostic, ferida a sobre l'ull, molt profunda, que va requerir 8 punts, el llabi partit, que va requerir també 6 punts, i el nas trencat.
Quan ja m'havien cosit, jo vaig demanar que me'n volia anar a casa i van fer una intercnsulta el de truma i el cirurgià i em van dir que al nas de moment no hi podien fer res perquè estava molt imflamat, el dia 18 haig d'anar al otorrino i llavors valoraràn si el deixen així o si l'han d'operar, però que seria convenient que passes la nit a l'hospital, jo m'hi vaig negar, només volia estar a casa meva tranquila, i al final em van deixar anar.
I aqui estic, a casa, amb una cara que semblo en Frankenstein, i sense moure'm gaire perquè estic molt inestable.
Només volia que savessiu que ara no podré estar gaire amb vosaltres perquè, no veig quasi res, només amb un ull, i no em puc posar les ulleres, ara mateix riurie-ho si veiessi-ho com les haig d'aguantar.
Ja us informaré més endevant com van les coses.

diumenge, 14 de setembre del 2008

Segueix els estels


L'Alba s'havia criat des de molt petita amb la seva avia, el seu pare va abandonar a la seva mare quan va saber que estava embarassada, i la seva mare va morir molt jove d'un atac de cor,i ella als 6 anys, es va quedar sola al mon, sense pares, només li quedava la seva avia.

Al principi els va costar una miqueta adaptar-se l'una a l'altre, però al cap de poc temps, ja eren com un sol cor, com una sola ànima, l'una vivia per l'altre.
L'Alba era una nena amb una ment prodigiosa, sempre era la que treia més bones notes a l'escola i encara volia aprendre més, coses noves, coses diferents de les que li ensenyaven a l'escola.

Els vespres, quan ja havian sopat, sortien amb l'avia al porx, allà hi tenien un silló gran que hi cabien totes dues i que es gonxava una miqueta, seien allà molta estona, miraven i comptaven els estels cada dia, l'avia li havia explicat que aquell estel d'allà dalt a la dreta, que brillava tant, era la seva mare, i jugaven a construïr formes amb els estels, i l'Alba ja es savia totes les formes de memoria, des de casa sempre eren igual, i sempre feien els mateixos dibuixos. Ella tenia guardat en un calaix un gran mapa amb tots els dibuixos que formaven els estels des de casa seva.

Quan l'Alba va acabar els estudis superiors, l'avia li va dir que volia que anés a la Universitat, ella no s'havía planejat mai allunyar-se de casa i deixar l'avia sola i a més ella creia que no tenian prou diners per pagar-se uns estudis universitaris.

Però l'avia la va sorprendre, va treure una capseta i li va donar.
Obrela, li va dir, es el llegat que et va deixar la teva mare.
L'Alba va obrir aquella capseta, i dins es va trobar una llibreta bancaria on hi havien tots els diners que necessitaria per estudiar i molts més. També hi havia una foto de la seva mare amb un escrit al darrera que deia:

Estimadissima filla, si obres aquesta capsa i llegeixes aixó, vol dir que jo ja no estic al teu costat, vull que sapigues que tu ets el millor regal que mai m'ha fet la vida, hauria volgut viure-la amb tú, però no podem triar el nostre destí.
Aqui trobaràs els diners suficients per estudiar a la Universitat que tu vulguis.
Viu, sigues feliç, jo sempre estaré al teu costat, sempre, i quan et sembli que m'has perdut, mira al cel, allà dalt a la dreta hi veuràs un estel que brilla més que els altres perque quan el mires et somriu. Aquesta soc jo.


Amb la foto i la llibreta, no s'havia adonat que a la caixa hi havia una altre cosa, era un gran paper doblat, el va desplegar i els ulls li van quedar plens de llagrimes, era un mapa com el seu, el mapa de tots els estels que es veien des de casa seva, i una nota que deia:

Per retrobar-me cada dia, segueix els estels...

dijous, 11 de setembre del 2008

DIADA NACIONAL DE CATALUNYA


Avui és el dia que ens heu d'unir tots els catalans i fer sentir la nostre veu, les nostres inquietuts, les nostres esperances.
Pel que veig que està passant actualment, no crec que tinguem gaire a prop una Catalunya lliure, però confio plenament en que els nostres fills i els nostres nets, ho aconsegueixin.
La meva veu, alta i clara : VISCA CATALUNYA LLIURE
La meva inquietud : Potser no ho veure mai, però segueixo lluitant.
La meva esperança : Que les meves filles i els meus nets, vegin i visquin en un Pais totalment seu.
No puc deixar aquest bloc així, hi haig de posar música, com sempre. Una de SAU, que està feta expressament per escoltar-la avui, 11 de Setembre.

dimecres, 10 de setembre del 2008

UN PETIT COMENTARI

Hola amics, lectors i tota la gent que dia rera dia es passeja pel meu bloc.

Suposo que us heu adonat que a vegades escric bastant sovint i d'altres vegades no escric gens i el poc que escric és per donar peu a un bloc musical.

Hi ha una explicació senzilla, tots ja sabeu que tinc dies o temporades altes i baixes, durant les altes, escric cada dia, fins i tot alguns dies escriuria 2 o 3 blocs, però llavors ve la baixada i no puc escriure res, senzillament perquè estic totalment buida, no puc pensar i no se m'acudeix res per compartir i és llavors quan vé la música a salvar-me, jo sempre us dic el mateix, no se com viuria sense música, em transporta, em consola, em fa riure i plorar, en definitiva, em fa viure.

Ja vaig posar a l'encapçalament d'aquest bloc, quan el vaig començar, que seria un bloc musical i sentimental i com ja veieu és així.

Gràcies a tots per continuar entrant i llegint el que jo sento i el que m'agrada escoltar quan no puc escriure, i no perdeu l'esperança quan veieu que estic alguns dies sense dir res, sempre torno.

dimarts, 9 de setembre del 2008

PARES I FILLS

Suposo que a qualsevol pare o mare, li agrada moltissim que els fills segueixin el mateix camí que han seguit ells, però no per voler ser com els pares ni per voler-los imitar, només per pura vocació.

Aqui us he posat uns quants duets de pares i fills que crec que us agradaràn, a mi m'agraden tots, però us confessaré que tinc especial debilitat pel duet que fan en DYANGO i el seu fill JORDI, la primera vagada que els vaig veure per TV cantant aquesta cançó junts em vaig emocionar moltissim, com ells.

1.- NIKA COSTA I EL SEU PARE ACOMPANYANT-LA A LA GUITARRA




2.- DYANGO I EL SEU FILL JORDI



3.- FRANK SINATRA I LA SEVA FILLA NANCY



4.- NAT KING COLE I LA SEVA FILLA NATALIE



En aquest duet la Natalie Cole va poquer complir el seu somni de cantar una cançó amb el seu pare, mort ja feia molts anys, ara es poden aconseguir miracles com aquest.

dissabte, 6 de setembre del 2008

Busque, compare, y si encuentra algo mejor........

Com diu l'encapçalament, he buscat i he comparat, es que es impossible comparar, son dues versions genials i tant diferents. Però de fet aquesta versió de Pitingo combinant goospel i flamenco m'ha sorprés moltissim i l'he trobat genial, digne de fer un bloc de doblets només per compartir-la amb tots vosaltres.

Killing me softly



Ara no hi podia faltar l'original, de la Roberta Flack, molt més dolça, una bellissima cançó.

Killing me softly



Espero les vostres opinions, també si trobeu una altre verssió que sigui millor que aquestes, m'ho passeu.

A disfrutar-ho.

dijous, 4 de setembre del 2008

OH!! HERMOSA OFELIA















En las aguas profundas que acunan las estrellas,

blanca y cándida, Ofelia flota como un gran lirio,

flota tan lentamente, recostada en sus velos...

cuando tocan a muerte en el bosque lejano.

Hace ya miles de años que la pálida Ofelia

pasa, fantasma blanco por el gran río negro;

más de mil años ya que su suave locura

murmura su tonada en el aire nocturno.

El viento, cual corola, sus senos acaricia

y despliega, acunado, su velamen azul;

los sauces temblorosos lloran contra sus hombros

y por su frente en sueños, la espadaña se pliega.

Los rizados nenúfares suspiran a su lado,

mientras ella despierta, en el dormido aliso,

un nido del que surge un mínimo temblor...

y un canto, en oros, cae del cielo misterioso.

II

¡Oh tristísima Ofelia, bella como la nieve,

muerta cuando eras niña, llevada por el río!

Y es que los fríos vientos que caen de Noruega

te habían susurrado la adusta libertad.

Y es que un arcano soplo, al blandir tu melena,

en tu mente traspuesta metió voces extrañas;

y es que tu corazón escuchaba el lamento

de la Naturaleza –son de árboles y noches.

Y es que la voz del mar, como inmenso jadeo

rompió tu corazón manso y tierno de niña;

y es que un día de abril, un bello infante pálido,

un loco miserioso, a tus pies se sentó.

Cielo, Amor, Libertad: ¡qué sueño, oh pobre Loca! .

Te fundías en él como nieve en el fuego;

tus visiones, enormes, ahogaban tu palabra.

–Y el terrible Infinito espantó tu ojo azul.

III

Y el poeta nos dice que en la noche estrellada

vienes a recoger las flores que cortaste ,

y que ha visto en el agua, recostada en sus velos,

a la cándida Ofelia flotar, como un gran lis.