Quan estava amb els anims tant baixos i em trobava tant malament, em va anar molt be compartir-ho amb tots els que em llegiu, escriure tots els meus sentiments i tots els meus dubtes i patiments, em va treure un pes del cor, em vaig sentir alleujada.
També em va anar molt be llegir els comentaris dels que m'estimeu i adonarme que realment no estava tant sola com jo em creia i que tinc molta gent al meu voltant que m'estima. Gràcies a tots pel vostre suport i per saberme donar el que nocessitava en aquell moment, tot el vostre carinyo.
Per aixó ara que estic molt més be, i torno a ser jo, amb ganes de viure, de riure i de ser feliç, també vull compartir-ho amb tots vosaltres, crec que es just, oi?
Ja fa una quants dies que dormo molt millor, em llevo amb ganes de fer coses, estic contenta i em fa il·lusió sortir i pasejar i comprarme roba altre cop, i el dolor es molt suportable i fins i tot alguns dies quasi men puc oblidar de que en tinc.
Ara per ara aquest es el meu estat, puc dir que el somriure li ha guanyat la partida al dolor, i vull creure que sempre serà aixi, amb dies bons i també alguns de no tant bons però jo, que soc una lluitadora nata, no em deixaré vencer pel dolor, sempre intentaré que el somriure guanyi la partida, no em penso rendir.
Aixó m'ha fet veure encara més, que quan tens moments bons els has d'aprofitar inmediatament, en aquell moment, no deixar mai res per demà, viure sempre el present.
Així que ja ho veieu, el dilluns ja començo a treballar altre cop, a més serà fantastic perque dilluns ja comencem a fer jornada intensiva, o sigui que a 2/4 de 3 ja hauré plegat. Una forma de reincorporarme a la feina fantàstica.
No, no us penseu que aquesta entrada no tindrà música, també tinc una cançó que trobo que a més de ser preciosa reflexa bastant com es pot sentir una persona amb la mateixa malaltia que tinc jo, veureu com en aquesta cançó el somriure també li guanya la partida al dolor.
EL PODER
Fa 12 anys
6 comentaris:
Estic molt contenta de llegir això que dius!!!!!!!!!
Petons i un somriure :)
La veritat és que la vida és una caixa amb tapa, d´aquelles que tenen el cartó dur, aquelles de que és poden folrar de roba o paper bonic, d´aquelles per guardar els més preuats records, records que ens han fet feliços sense tenir que menjar anissos.
He dit que la vida és una caixa? Aiii, nooo,...volia dir capça, o potser tampoc te tapa, i si tampoc te que veure amb la vida?.
El meu entorn és airejat i lluminós, sols tinc una petita ombra de moltes tapes de capça sense folrar.
Ànim Maite que tu pots
Gràcies Trena, guapa.
Un gran somriure per tu, també i una abraçada.
I pel Sr. Anonim, que hem de fer? t'agraeixo els anims, però m'agradaria que si em tornes a escriure algún comentari, signis amb el teu nom. Es molt millor no creus?
No acabo d'entendre lo de la capça i les tapes.....
Bé, mols diuen que quant és tanca una porta, una altra és pot obrir, que més dona, sols son etapes de la vida, pot dir-se capses, tapes, portes o potser persones que trobes o que et troben.
Voldries que signes? Dons u faré, ja que no es problema fer-ho, amb diuen Artur.
Artur
Gràcies Artur, aixi ja podre parlarte de tu a tu i pel teu nom, així m'agrada més.
Ara entenc lo de les capses, tens raó, la vida te moltes etapes, però no sempre que es tanca una porta s'obre una finestra, a vegades falla la teoria.
De totes maneres que trobis o et trobin, seria fantastic oi?
M'encanten les cançons que penges...em fan pensar i sentir moltes coses...entra al meu blog que n'hi ha una per tu i la Gemma. Un petonas!
Publica un comentari a l'entrada