dimecres, 25 de juny del 2008

UNA DECLARACIÓ D'INTENCIONS

Ara tinc molt temps per pensar, bé tinc molt temps per tot, però moltes vegades només puc pensar.

He pensat molt durant aquests últims dies, he llegit les coses que he escrit al bloc, les vostres respostes, fins i tot he llegit mentalment com canviaria moltes de les coses que he dit o he fet, que sigui per la raó que sigui han ferit a algú í fins i tot m'han ferit a mi mentre les pensava i mentre les escrivia.

Cada persona és un mon infinit de sentiments, d'experiencies, de visions molt diferents de les nostres, i cada persona ja te la seva vida montada i ja els costa prou tirar-la endevant, que ja és dificil.

Moltes vegades m'he cregut amb el dret d'opinar fins i tot de fer algún retret sobre la vida d'altres persones, o sobre les seves decisions i fins i tot sobre els seus sentiments.

M'he adonat que no tinc cap dret a opinar ni a retreure res a ningú.

Voldria demanar excuses si algun cop ho he fet i algú s'ha sentit ferit.

He posat com a titol d'aquest bloc, que volia fer una declaració d'intencions.

El motiu d'aquest titol es perquè per mi també comença una nova vida, que serà molt diferent de la que he portat fins ara i en la que necessito canviar moltes coses, que espero anar aconseguint de mica en mica.

Per començar com que el canvi serà per motius de salut, no vull que ningú es senti obligat ni tant sols amb la necessitat d'ajudar-me. Fer-me costat ja és una altre cosa, sempre m'agrada tenir persones estimades al meu voltant.

Aquesta és la meva vida i crec que m'he d'enfrontar a fer tot el recorregut que em quedi jo,i només jo, de mica en mica anar adquirint més coneixement de com m'afecta la meva malaltia i assumir-lo en lloc de lluitar, i el que es més important intentar conviure-hi. Aixó crec que serà un llarg recorregut,i que em costarà molt, però espero poderm'hi enfrontar jo sola i guanyar-lo.

Totes i cada una de les persones que formeu part de la meva vida, properes i no tant properes, ja teniu la vostre de vida, que ja costa prou de portar-la endevant i que no s'ha de veure afectada en absolut pels canvis que anirà fent la meva.

He mirat enrera i m'he adonat que des de que estic malalta, m'he tornat molt egoista, molt i no m'ha agradat el que he vist.

Jo no soc així, o almenys no ho era i no ho vull tornar a ser mai més, perque ho trobo mesquí.

No vull que ningú pateixi per mi, jo soc forta, ho superaré el dolor no m'espanta, m'espantaria molt més la falta d'amor al meu voltant i aixó ja ho tinc, amb escreix.
Tinc una familia i uns amics que m'estimen. Que més podria demanar?.

Ah sii! potser una cançó? He triat aquesta perquè precisament parla de viure la vida, la teva vida de l'unica forma que tu saps, a la teva manera.

Jo també he acabat plorant amb en Robbie Williams al final de la cançó.

Us estimo molt a tots!!!

4 comentaris:

Joana ha dit...

Però això no vol dir que no segueixis lluitant contra la malaltia ok?.
Vinga dona, no pensis tant, viu, adaptat a la situació i aqui ens tens, com diu un conegut meu, utilizans.

Rosa Jovani ha dit...

Estic d'acord amb la Joana. Lluita! Per lo poc que et coneixo crec que ets molt valenta.
Encara que tinguis que adaptarte a la teva nova vida, veuras que poc a poc t'aniras acostuman i serás feliç amb las petites cosas de cada día.
Sonriu cada dia i veuras que tot es una mica millor.
Un petonet guapa

Maite ha dit...

Potser no m'he explicat be, però en cap moment he dit que volia deixar de lluitar, tot al contrari.El que si he dit es que es la meva lluita i que no vull que afecti a cap altre persona. La tinc de portar a terme jo, perquè soc només jo la que de mica en mica m'hi haig d'anar acostumant i quan ho tingui assumit, viuré al dia, els dies bons serà fantàstic i els no tant bons em quedaré a casa a llegir, que ja m'agrada.
Aquests primer mesos m'he espantat una mica i em semblava que tothom m'havia d'ajudar i estar per mi, i no, no vull aixó, es una postura molt egoista i jo no soc egoista, al contrari em considero generosa. I quan m'he donat compte de com m'estava comportant,i del mal que feia a les persones que estimo. he volgut frenar-ho.
No puc pretendre que la vida s'adapti a mi, soc jo que m'he d'adaptar a la vida, i lluitar, sempre no patiu no soc una persona que llenci la tovallola, a mi no em fan callar aquesta colla de mequetrefes que perquè porten una bata blanca ja es creuen que son Deus.
Potser el proper dia hi aniré amb bata blanca, així estarem en igualtat de condicions.

Oriol Cisteró i Fortuny ha dit...

Endavant Maite!

Això que ens expliques de que ets més egoista, no sé ben bé de que va, però jo et puc dir que també sóc ara més egoista(i no estic malalt)que fa uns anys. Però no sóc pitjor persona, el que passa és que tinc ganes de construir la meva vida i si no m'hi dedico, les parets no s'alcen!!!

Tu lluites contra la malaltia, jo lluito contra el temps: que passa i no vull que se m'escoli sense assaborir-lo.

Cuida't molt a tu i deixa't estimar encara que sigui una mica egoistament.