Ahir, parlant amb la meva filla, em va dir que ara quasi no penjo entrades al meu blog. abans cada dia hi penjava una cosa o altre, un comentari, una cançó...
La veritat, te tota la raó, potser no m'he adonat del canvi, perque ha estat de mica en mica, i fins que la Marta no m'ho va dir, no en vaig prendre consciencia.
De mica en mica he anat perdent les ganes de fer moltes coses.
No escric al blog, no llegeixo (aixó em preocupa), no surto, no em ve de gust comprar-me roba, ni música, he pensat molt i m'adono que m'estic tancant molt.
Pero la veritat es que no en tinc gens de ganes, de fer res. Vaig a treballar i potser aquest és l'unic contacte que tinc amb el mon exterior. Però quan surto de la feina, només tinc ganes d'arrivar a casa i no fer res, el dia que haig d'anar a comprar, o fer alguna altre cosa, ja sem fa una montanya.
Sento moltes absencies, el pare, les filles, i la paradoxa és que també sento la meva propia absencia, no soc jo, no soc com sempre, em sento buida, un dia va saltar el tap, i després de la primera i forta sortida, tot el que hi havia dintre ha anat sortint de mica en mica.
Ara fer qualsevol cosa em suposa un gran esforç, i acabo no fent res. Espero que només sigui un efecte curt de la malaltia, perquè tinc ganes de tornar a ser jo, ara no em reconeixo. Però en aquests moments per molt que m'esforci no aconsegueixo res, només estar una mica més cansada cada dia.
Ho sento, però ara per ara no hi puc fer més. Tornaré us ho prometo, com l'Indiana Jones.( ho sabeu que ha tornat?)
Gràcies a tots els que continue-ho llegint o mirant el meu blog, perquè s'ha tornat una mica aburrit.
EL PODER
Fa 12 anys
6 comentaris:
Maite, benvolguda...
Acabes de descriure el meu estat d'ànim de fa uns mesos, anava llegint el teu escrit i era jo mateixa abans de l'estiu passat...
Disfruta també d'aquests moments, tot pot ser bó.
Però... que sigui una època, no permetis que sigui definitiu.
Si no.... la Joana en persona vindrà a treure't de casa!
Un petonet
Joana, ets una persona fantàstica, gràcies per donar-me anims fent-me veure que tu també has estas així i ara estas be altre vegada.
No et preocupis, me'n sortiré, però el cas es que també m'agradaria molt que que la Joana en persona vingués a treure'm de casa.
Un petó i una forta abraçada.
I si no ve la Joana ho farà la teva filla, i una cosa sí que sóc i és que sóc molt tossuda!!! A veure si linkes la Joana al teu bloc!!! Un petonas!!
Maite, ... tens una missiva al meu bloc
Vaja i tu que segur pensaves que ningú estava disposat a agafar-te de les orelles per fer-te anar a prendre l'airet?? Doncs mira fins i tot la Marisa, continua de tant en tant seguint el teu rastre.
Ja saps que vaig equivocar-me en l'últim canvi laboral que vaig fer i això no em va ajudar a superar el què tu ja saps, però m'he fet forta Maite, he decidit i he anat allà on més em convenia a mi, sense tenir en compte l'opinió de NINGÚ i tu ja m'entens, així que si jo he pogut tu segur que encara més perquè ets una mestressa de moltes coses i la teva saviesa i voluntad et faran tirar endavant com sempre has fet.
En breu tindràs més notícies de mi, encara estic re-ubicant-me. Un petonàs molt fort.
Marilou
Maite,
Escriure al bloc és clarament el menys rellevant doncs escrivim més quan més coses ens passen i es clar si no fas gaire res doncs tampoc et passen tantes coses!
Entenc el que ens expliques, però tampoc cal fer-ne una muntanya, prendre'n consciencia ja és un pas important i segur que amb la primavera i les flors et van tornant a venir ganes d'algunes coses.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada