Avui m'he pogut adonar d'una forma molt clara , que a més del perdó, que ja feia temps que el tenia, podia parlar d'ell ( el meu marit)amb altres persones que també l'havien conegut i no sentir cap sotrac al cor, i fins i tot explicar les coses que tenia bones, sense odiar-lo.
La persona que me'n parlava el tenia amb molt bon concepte, i l'hi ha vingut molt de nou quan jo li he dit que era la seva dona,m'ha dit- La primera dona? i jo li he contestat,- no la primera i l'única, quan es va morir encara estavem casats, encara que no vivia amb mi, jo vaig ser la dona de la seva vida ( 17 anys junts) i ell l'únic home la la meva vida, encara no n'he tingut cap més, crec que en vaig quedar una mica escarmentada.
I jo he continuat parlant amb ell de totes les bones aptituds que ell tenia per l'art i de les coses que van fer que no acabés bé la nostre rel·lació.
També he parlat de la seva mort, sense dolor, com una cosa natural.
Crec que avui m'he adonat que ja forma part d'un passat que ja es passat del tot, i que si hi penso o en parlo, no em predueix cap emoció, no bona ni dolenta.
Estic contenta per haver arribat fins aquest punt.
EL PODER
Fa 12 anys
4 comentaris:
Hola Maite! Certament en parles amb molta tranquil·litat. Jo encara no he arribat a aquest punt. Les circumstàncies són diferents (el meu ex no és mort), però jo encara pateixo quan miro enrere o quan algú em parla d'ell...
Molts petons. I somriu :)
Està bé deixar el dolor endarrera, ni que de vegades, no t'ho permetin.
Petons
Costa molt passar pagina, jo diria que sempre queda aquella cosa, que de tan en tant et dona petits sobresalts, així son les meves vivències.
Petonets
Sempre hi sou, aqui, per comentar-me ub blog una mica dificil, per consolar-me quan no puc deixar de patir, i també de tant en tant, per fer-me riure.
Us estimo molt.
Una forta abraçada.
Publica un comentari a l'entrada