Us vull explicar una historia, ja saveu que a mi m'agrada molt escriure, sobretot histories amb un missatge( ostres! ara el meu gat vol escriure amb mi, el tinc quasi sobre el teclat).
Un dia al local de l'Associació on hi fem gimnàstica i ajuda mutua, vaig reconeixer una cara, una noia que sabia que m'hera familiar però no sabia ben be de que la coneixia, ella va venir cap a mi somrient i em va dir, que no em coneixes?, jo la vaig mirar amb més atenció i si, la vaig reconeixer, era una antiga veina, quan erem petites viviem al mateix barri i segur que jugavem juntes.
Ella també té Fibromialgia i resulta que viu a l'escala del costat de casa, i jo ni tant sols l'havia vist mai, vàrem comencar a anar i venir juntes i a xerrar molt.
Un altre dia al carrer vàm trobar a una altre companya de barri que coneixiem totes dues i que també està malalta de Fibromialgia, com nosaltres. Vam insistir perquè s'apuntes a l'associació i ho va fer, ja erem tres, anavem i veniem juntes i ens aveniam molt.
Tambe es va apuntar una altre noia que viu al mateix barri que nosaltres, i ja erem quatre, ens vam acostumar a pujar i baixar del centre a peu totes juntes i fins i tot de mica en mica ens hem anat trobant fora de l'associació, anem a fer un cafetó i xerrem, sobre tot xerrem molt i no us podeu imaginar el bé que em fa poder trucar-les o trobar-nos i explicar tot el que calgui perquè se que estic entre iguals entre amigues i que a més m'entenen perquè estan passant el mateix que jo.
La veritat es que a vegades (poques) plorem, però la majoria de les vegades que ens trobem reim molt i ens passa l'estona volant.
Per mi trobar-les a elles ha set un regal que m'ha fet la vida, que no esperava i me l'he trobat sense adonar-me'n, un bonic regal que fa que valori l'amistat amb MAJUSCULES, perquè quan alguna de nosaltres esta malament, a les altres ens falta temps per anar a casa a veure-la o trucarla un parell de cops cada dia per animar-la i més que res, perquè sàpiga que hi som, que pot comptar amb nosaltres.
En aquests dies que passo tant dolents, tenir-les a elles es consol.
Sou vosaltres, si, Montse, Mari i Elisabet, vosaltres sou el meu regal.
Deixeu-me que jo també us faci un regal, però en forma de música, una cançó adient podria ser aquesta, es la historia d'una amistat forta i valenta unida per una gran força, la dels nostres cors.
EL PODER
Fa 12 anys
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada