Aquesta tarde, estava mirant la tele i en el programa El Club de TV3, han sortit unes parelles de més de 70 anys, que s'han enamorat de grans i que han retrobat la felicitat després de molt de temps d'estar sols i no tenir una companyia, com deien ells.
Realment m'han emocionat, s'estimen com jo voldria ser estimada, amb carinyo, amabilitat, tendresa... l'un sempre sap que te l'altre al costat i en un moment determinat, una mirada... un caricia... un petó per sorpresa. Que maco, aixó es el que jo voldria per mi.
M'ha agradat comprobar que per tots el sexe era una cosa secundaria, que s'hi podia afegir o no segons els seus desitjos, i que el més importatn era estar junts, agafats de la ma i mirantse als ulls. Amb aixó ja s'ho deien tot.
M'han fet venir a la memoria una cançó preciosa d'en Serrat que us poso a sota.
Els vells amants
Els seus cabells el temps ha tornat blancs.
Les seves mans, nervioses i arrugades.
Els seus cabells el temps ha tornat blancs
i un xic més trista la seva mirada.
S'estimen com jo voldria ser estimat
(si els costums que segueixo ho permeten),
s'estimen com jo voldria ser estimat
quan la esperança comenci a estar seca.
I s'agafen les mans
els vells amants.
I recorden, com ahir,
les flors que van collir.
I s'agafen les mans
els vells amants.
Es miren i ho saben tot,
no els cal dir res, cap mot.
On els vells viuen es va aturar el temps
amb el retrat que a la pared penja.
On els vells viuen es va aturar el temps
després que es varem casar aquell diumenge.
La ràdio antiga i el rellotge gran
i el cobretaula carregat de randes.
La ràdio antiga i el rellotge gran
que encara sona d'hora en hora amb mandra.
I s'agafen les mans
els vells amants.
I es bressolen cada nit
com dos infants petits.
I s'agafen les mans
els vells amants.
I es pregunten: «Estàs bé?
Avui no et fa mal res...?»
I per Sant Jordi ell li compra una rosa
embolicada amb paper de plata.
I per Sant Jordi ell li compra una rosa
mai no ha oblidat aquesta data...
I pels carrers s'han perdut els amants.
No tenen por, no tenen pressa.
I pels carrers s'han perdut els amants
amb una flor i la seva tendressa...
6 comentaris:
M'encanta aquesta cançó, m'ha fet posar la pell de gallina...
Si, a mi també. Llàstima que no he trobat el video perquè a mes la poguessis sentir.
Que podria dir jo de la tardor de les persones, dons casi res, o ben poc, un és torna calmat, pensador, i potser una mica místic, jo se prou bé que ja he passat quasi sis dècades, e vist, he gaudit, he patit, he reflexionat (això encara u estic fent dia a dia ) i ara ja vull la calma de la meva maduresa o sigui tenir una tardor més o menys plàcida.
El serrat i altres de la seva època o no, tenen unes cançons meravelloses, no vull dir que fora d´ells ja no n´ha res més, clar que si, i de molt emotives, també m´agrada glenn miller, Phillip Glass, Maria del Mar Bonet, Lluís Llac, Marina Rossell, Eric Clapton, Dire Straits, Sabina, Carlos Santana, etc. etc.
De fet, la vida és una cançó i un ball més o menys ben ballat, sol o en parella, això si, de tornar a naixé, la musica la voldria tocar jo.(si em deixessin ... clar)
Una abraçada
Joan
Jo també Joan, m'agradaria tocar la música i també ballar per les diferents etapes de la meva vida.
Si pogues ser acompanyada, però si la vida be així, sola també ballo bé.
Jo no podria comptar quants músics m'agraden, n'hi ha tants i son d'estils tant diferents...
Pero una cosa si tinc clara, en Serrat, sempre el vull a la meva vida, tingui les vides que tingui (tant de bo no siguin gaires).
Forma part del meu passat del meu present i en formarà, segur del meu futur curt o llarg.
Aquesta cançó t'agradarà...et dono permís per penjar-l al bloc si vols...a mi m'encanta!!
Com diu la cançó Boa Sorte...
http://www.youtube.com/watch?v=y8dQP5srrGk
M'has posat la pell de gallina, un escrit molt emotiu.
Un petó i gràcies.
Publica un comentari a l'entrada