On es el tren de mitjanit??

S'està fent fosc, es aquella hora incerta que no pots dir ni bona tarde ni bona nit, que no pots precissar si es negre ni blanc, que estàs cansada d'haver passat tot el dia, però no saps perquè estàs cansada perquè no has fet res, per no fer ni tant sols t'has vestit.

No m'agrada aquesta hora incerta, no m'agraden les mitges tintes ni les ambiguidats, jo soc sincera, clara, contundent, a mi m'agrada el negre, ben negre o el blanc ben blanc, mai m'han agradat els grisos.

Jo soc sincera, molt, potser massa, però m'agrada dir les coses pel seu nom i a la primera, sense donar-hi voltes. Jo soc tot el que hi ha a la vista, no amago res.

Però la vida no es així, està plena d'incerteses, de mitges veritats, i de voltes i voltes, i a mi no m'agrada, no m'agrada gens la vida amb matissos, amb colors barrejats, em fa patir viure així, intentant sempre complaure a tothom.

I si hi ha alguna cosa que no suporto es que em manipulin, o almenys que ho intentin, perquè potser es pensen que no me n'adono però ho caço al volt, i em costa reaccionar i violentar-me amb la gent que ho intenta, però acabo reaccionant i no sempre reacciono bé. A vegades soc molt borde (com diria la meva filla).

Potser soc llunatica, i estic espantada, visc als nubols, estic deprimida i la boira sempre m'acompanya, però es veu que hi ha molta gent com jo, m'agradaria trobar aquest tren de mitjanit que surt cada dia d'algún lloc, malauradament d'un lloc incert que encara no he trobat mai.