SAKURA, aquest és el nom de la flor de cirerer en Japones.
Es una flor molt bonica però també molt efimera.
L'arbre dels Sakura és molt especial, es passa la majoria de l'any sense flors i només floreix un parell de dies a la primavera, entre finals de març i principis d'abril (segons el temps que faci.
Durant aquests dies i per celebrar l'arrivada de la primavera i la floració del Sakura, tots els Japonesos celebren una festa que es diu HANAMI en la que organitzen picnics amb els familiars i amics, es bonic veure com el terra dels parcs està plé de flors i tota la gent asseguda sobre la maravellosa catifa blanca i rosa.
Diu la llegenda que aquesta flor guarda una relació molt estreta amb el Codi dels Samurais, es més, la flor de cirerer era l'emblema d'aquests guerrers.
La màxima aspiració d'un Samurai, era morir en combat en el seu moment de màxim esplendor i no envellir ni marcir-se mai, així com fa la flor del cirerer, floreix i en seu màxim esplendor cau de l'arbre sense tenir temps de marcir-se.
Hi ha dues classes de flors de cirerer, unes de blanques i unes de rosa pàlid. Diu la llegenda que abans totes eren blanques.
En aquells temps de guerres els Samurais marxaven a lluitar i les dones es quedaven soles a casa, llavors es va fer una llei que prohibia a qualsevol dona d'un Samurai que es veies amb cap altre home mentre el seu marit era fora lluitant. Si es podia probar que el marit havia mort en combat, llavors eren lliures per refer la seva vida amb un altre home.
Curiosament mai hi va haver cap denuncia de que cap dona hagues infringit la llei.
Però al final de cada batalla havien mort tantes dones com Samurais, i cap d'elles havia estat assassinada.
Elles quan savien que el seu home havia mort en combat, anaven a sota del cirerer i es treien la vida. De mica en mica la sang d'aquestes dones es va anar filtrant per sota el cirerer i les flors van anar canviant de color i es van tornar rosades.
Sempre que sortia un guerrer Samurai de casa seva per anar a combatre, es plantava un cirerer en el seu honor.
7 comentaris:
Quina historia tant bonica i trista, haver de pensar que el color rosadet de les flors és per la sang de les dones que s'hi treien la vida...brrrr
Bé, jo ara tinc el jardi de la vil·la tot ple de flors de prunera que son prou semblants a les del cirerer i la veritat és que és un goig visual i olfactiu.
Bonica historia … i … Sota un cirare florit un mormull d´abelles m´adormit.
Ara no recordo de quina canso és ni qui la cantava
Si, Joan, la cançó és una de les meves preferides d'en Serrat, fins i tot la volia posar al blog, però no vaig trobar cap entrada al youtube cantada per ell, la lletra es preciosa, diu així:
Sota un cirerer florit
murmuri d'abelles,
murmuri d'abelles.
Sota un cirerer florit,
murmuri d'abelles
que m'adormí.
Com si s'estronqués la vida,
quan tu vas tancar la porta
em quedà l'ànima morta,
vas deixar-me amb les mans buides.
Al perdre la teva imatge
em va enfonsar l'enyorança
i vaig perdre l'esperança
creient que no tornaries.
I així vaig viure
amb les mans buides
i el cor patint.
Res no em quedava,
només somniava
sota un cirerer florit.
Però el temps d'estimar és tan fràgil,
quan menys te n'adones es trenca,
se'n va donant-te una empenta
deixant-te un regust amarg.
Avui que els teus ulls em miren,
he tornat a sentir pena,
ell se t'ha girat d'esquena,
i no creus que s'ha acabat.
Dius que és un somni,
només un somni,
pobre infeliç!
Vius de mentides,
tens les mans buides,
com jo ahir.
http://www.jmserrat.com/serrat/dat/1608.html
No se si en aquest enllaç la podràs escoltar.
Oriol, com t'envejo poder tenir al teu jardi aquest munt de flors tant boniques.
Jo a la primavera també plantaré a la meva jardinera (que es tant gran quasi com un jardi) un munt de flors de tots colors.
L'estiu passat les meves flors eren l'enveja del barri.
;)+
M'encanta aquesta història...aquestes flors són la meva debilitat!!! ;-)
Si reina, jo la vaig coneixer gràcies a tú, perque son la teva debilitat i el teu Logo.
A mi també m'agrada molt.
Publica un comentari a l'entrada