UNA DECLARACIÓ D'INTENCIONS

Ara tinc molt temps per pensar, bé tinc molt temps per tot, però moltes vegades només puc pensar.

He pensat molt durant aquests últims dies, he llegit les coses que he escrit al bloc, les vostres respostes, fins i tot he llegit mentalment com canviaria moltes de les coses que he dit o he fet, que sigui per la raó que sigui han ferit a algú í fins i tot m'han ferit a mi mentre les pensava i mentre les escrivia.

Cada persona és un mon infinit de sentiments, d'experiencies, de visions molt diferents de les nostres, i cada persona ja te la seva vida montada i ja els costa prou tirar-la endevant, que ja és dificil.

Moltes vegades m'he cregut amb el dret d'opinar fins i tot de fer algún retret sobre la vida d'altres persones, o sobre les seves decisions i fins i tot sobre els seus sentiments.

M'he adonat que no tinc cap dret a opinar ni a retreure res a ningú.

Voldria demanar excuses si algun cop ho he fet i algú s'ha sentit ferit.

He posat com a titol d'aquest bloc, que volia fer una declaració d'intencions.

El motiu d'aquest titol es perquè per mi també comença una nova vida, que serà molt diferent de la que he portat fins ara i en la que necessito canviar moltes coses, que espero anar aconseguint de mica en mica.

Per començar com que el canvi serà per motius de salut, no vull que ningú es senti obligat ni tant sols amb la necessitat d'ajudar-me. Fer-me costat ja és una altre cosa, sempre m'agrada tenir persones estimades al meu voltant.

Aquesta és la meva vida i crec que m'he d'enfrontar a fer tot el recorregut que em quedi jo,i només jo, de mica en mica anar adquirint més coneixement de com m'afecta la meva malaltia i assumir-lo en lloc de lluitar, i el que es més important intentar conviure-hi. Aixó crec que serà un llarg recorregut,i que em costarà molt, però espero poderm'hi enfrontar jo sola i guanyar-lo.

Totes i cada una de les persones que formeu part de la meva vida, properes i no tant properes, ja teniu la vostre de vida, que ja costa prou de portar-la endevant i que no s'ha de veure afectada en absolut pels canvis que anirà fent la meva.

He mirat enrera i m'he adonat que des de que estic malalta, m'he tornat molt egoista, molt i no m'ha agradat el que he vist.

Jo no soc així, o almenys no ho era i no ho vull tornar a ser mai més, perque ho trobo mesquí.

No vull que ningú pateixi per mi, jo soc forta, ho superaré el dolor no m'espanta, m'espantaria molt més la falta d'amor al meu voltant i aixó ja ho tinc, amb escreix.
Tinc una familia i uns amics que m'estimen. Que més podria demanar?.

Ah sii! potser una cançó? He triat aquesta perquè precisament parla de viure la vida, la teva vida de l'unica forma que tu saps, a la teva manera.

Jo també he acabat plorant amb en Robbie Williams al final de la cançó.

Us estimo molt a tots!!!