JO

Avui una bona amiga m'ha dit que he plantificat el blog, perque tothom que vulgui pugui veure com penso o que sento, però, no m'he presentat jo, aixi que molta gent està veient les meves entrades i es deu preguntar qui soc, com soc, que penso....

En fi, que te raó, que ara ja toca presentarme.

Aquesta soc jo, una dona de 52 anys, que realment penso que soc diferent a la majoria de les persones de la meva edat, simplement perquè no vull ser semblant a ningú, vull ser jo mateixa, sense importarme el que pensin les persones que actuan com xais i segueixen la corrent, perquè així s'estalvien problemes i per no ser diferents dels altres, jo amb el meu vagatge ja no puc anar pel mont fent veure que soc el que no soc, i no m'importa en absolut que algunes persones no em considerin grata simplement perquè dic el que penso i el que sento.

Doncs començaré i primer em presento, em dic Maite, tinc 52 anys i soc viuda. tinc 2 filles de 25 i 23 anys, treballo d'administrativa i visc amb la meva mare i la meva filla petita.

Jo soc una persona sincera, sensible, amb molt coratge,sentimental, pero em costa molt expresar els meus sentiments,encara que estimo moltissim amb tot el cor, incondicionalment, més aviat soc una mica introvertida, encara que no ho sembli i em sento molt sola, infinitament sola, encara que estigui envoltada de molta gent.

Les meves aficions no son gaires però intenses. m'apassiona llegir, escoltar música, el teatre, els musicals i també m'agradaría, quan tingues temps lliure ajudar a persones que necessitin algú que les acompanyi, que els fagi sentir que encara son estimats. No suporto que despres de tota una vida d'amor i dedicació d'uns pares envers els seus fills, al final de la seva vida, que es quan necessiten que els cuidin a ells els llencin perque ja no son útils, sem desgarra el cor quan veig aixó.

La meva infantesa va ser completament feliç, en tinc uns records entranyables. Però a partir de l'adolescencia tot m'ha anat malament, em vaig enamorar de la persona que no tocava, i m'hi vaig casar, es el pitjor que he fet a la vida, a partir de llavors va començar el malviure, maltractaments, violacions, i infidelitats, fins que no vaig poder més i varem marxar jo i les meves filles a viure amb els meus pares. Ens van acollir amb els braços oberts, son uns pares maravellosos, varem ser felices alla durant molts anys,al cap d'un temps el meu marit va morir d'un infart, ja era lliure, però jo soc molt gafe i quan semblava que ho habia superat tot, em diagnostican un Cancer, vaig decidir que no em guanyaria la

partida i vaig lluitar per seguir endevant, sempre amb l'inestimable ajuda dels meus pares i les meves filles.

Al cap d'un temps es posa malalt el meu pare i en questió de 2 setmanes ja no tenia pare, no sabeu quin dolor tant intens tant desgarrador, perdre el meu para va ser el pitjor que m'havia passat mai, encara intento rfermen ( fa 2 anys), Al cap d'un més de la mort del meu pare, em varen despatxar de la feina que feia i que vaig fer durant 36 anys, em va costar molt adaptarme a la nova feina i ara que la tinc, no se si la podré conservar, em fa molta por.

El motiu es que ara tinc fibromialgia, jo necessito treballar per viure i aquesta malaltia em pot deixar fora de joc durant uns poeriodes de temps i aixó em precupa.

Ah! falta el fisic, a dalt veureu la meva foto, jo soc aquesta, jo soc així, li pesi a qui li pesi.

Encara hi ha moltissim més a explicar, us prometo que ho aniré fent de mica en mica, en entregues, com en Serrat.

Gràcies per llegirme.