ESTIMO LA VIDA

He passat temps dificils, dies d'angoixa, de dolor, en fí, dies que he desitjat no viure, mai he pensat en treurem la vida, no podria, però si que a vegades estava tant malament fisica i psicologicament que he desitjat no haver nascut.

Ha calgut un ensurt com el que ha passat per fer-me obrir els ulls i adonar-me de que, visqui com visqui, sola, acompanyada, amb dolor, sense dolor, amb amics, o sense, vull viure, desitjo viure, moltissim.

He passat uns dies pensant que tornava a tenir un càncer, els metges han anat molt ràpid, he d'agraïr moltissim a L'HOSPITAL GENERAL de Vic, perquè s'han comportat d'una forma exemplar, avui aquest matí tenia hora amb el cirurjà, i m'ha dit que no volia que marxés d'allà sense tenir la seguretat o almenys la tranquilitat de no tenir res greu.
M'ha fet anar a fer una ecografia, i inmediatament he tornat a la seva consulta i m'ha dit que, tranquila, que tinc un gangli una mica inflamat, però no és per res dolent, en la ecografia es veu tot bé, aixó si, vol fer-me un control d'aqui 2 mesos per veure l'evolució d'aquesta inflamació.

Ja veieu com és la vida, no desitjeu mai res, podria fer-se realitat....

El motiu més important pel que desitjo viure, apart de per mi mateixa (ja em començo a estimar) es la meva familia, la mare i les meves dues filles, quant han hagut de patir per mi, jo no vull que pateixin més, ja està bé, ja no els hi toca, soc jo la que ha de patir per elles. He de posar-me bé, ho desitjo amb totes les meves forces, perquè només així, elles podràn ser felices.

Ara se quan estimo la vida i quan desitjo viure-la.

Així, donat-ho tot, sense esperar res a canvi, només viure i estimar-ho tot i a tothom con diu L'Esmeralda, del musical "NOTRE DAME DE PARIS"