De petits pensem que la mare sempre ho pot fer tot, que no es cansa mai,que no pateix...Aquesta imatge que guardem d'ella amb el temps, no coincideix amb la que veiem quan passan els anys...Llavors descubrim que la mare també pateix, es cansa, està trista, no te focça, calla amagant el dolor...
La veiem com un heroi sobreviure a grans tragedies, portant-nos agafats de la ma, protegint-nos i ensenyant-nos sempre el costat més bonic de la vida.
De nens no entenem les seves llagrimas... de grans ens preocupan... o no les comprenem a vegades potser no les volem veure.
Així com nosaltres necessitem tantes vegades de la protecció d'aquests braços forts, de la comprensió dels nostres gestos o dels nostres sil·lencis, del nostre dolor, ella també ens necessita.
Per aixó ens hem de parar, i observar-la, abraçar-la i fer que senti que som aqui, que ens importa, que és valuosa, i d'aquesta forma li retornarem el sentiment més bonic que ens ha ensenyat, el sentiment que porta la pau i tranquilitat en els moments dificils de la vida, el que ens consola, el que minimitza el dolor, el que ens fa lluitar pels nostres somnis i ideals.
Però sobretot i el més important, ens ensenya a donar sense demanar res a canvi, d'aixó se'n diu AMOR.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada