JO, LA MAITE

Soc jo, si em miro per dientre, segueixo sent jo, la de sempre. Sembla que no hagi canviat res, tinc 5 anys, tinc 15 anys, tinc 26 anys,tinc 29 anys, tinc 40 anys i finalment en tinc 52. Aqui es on em paro, son els que tinc ara, però no soc diferent. Soc jo mateixa.
Encara tinc 5 anys, quan em vaig canviar de barri on vaig coneixer el meu millor amic i on encara jugavem al carrer.Encara no he perdut aquest esperit de nena petita amb ganes de jugar.
En tinc 15,soc una adolescent preciosa, si realment no soc pedant, jo mateixa ho reconec, era preciosa, estava enamorada d'un noi Alemany amb el que ens trobavem cada estiu durant les vacances. He acabat el col·legi i ja he començat a treballar. La feina m'agrada moltissim, he tingut sort.
En tinc 26, he tingut la primera filla,quin moment tant màgic, no puc descriure com em vaig sentir quan la vaig agafar per primera vegada, us asseguro que aixó si que és la felicitat complerta, total, absoluta.
En tinc 29, i un altre miracle, la meva segona filla, una altre experiencia que et fa pensar que pots estirar la ma i tocar el cel.
En tinc 4o, tinc 2 filles, m'he separat del meu marit, m'han passat moltes coses dolentes, però ara, als meus 40 anys, soc feliç, molt feliç.
En tinc 52, ara, avui. Em miro al mirall i la imatge que veig es la mateixa que he vist sempre, soc jo, continuo sent jo. Encara tinc una mica de totes aquestes edats que us he detallat, una mica de nena, una mica d'adolescent rebel, un molt de mare, i un tot de dona, de dona madura que ha hagut d'anar sortejant els paranys que la vida li ha posat.
Han estat molts, crec que molts més dels que em mereixo, però quan em miro per dientre estic molt orgullosa de com he portat la meva vida.
He estat una bona filla, he estimat i estimo als meus pares d'una manera que convina el respecte i l'amor.Es el que es mereixen, ells han set uns pares excel·lents, com n'hi han pocs.
He set i crec que encara soc una bona mare, estimo a les meves filles més que la meva vida, les he educat amb molta cura, posant i treient limits quan a mi em semblava que tocava i perquè no? mimantles com només pot fer una mare. Crec que ho he fet be, perque son dues dones maravelloses, per dintre i per fora, no ho dic perquè soc la seva mare, ho diu tothom que les coneix prou per veure la seva valua com a persones.
He set una dona molt respectuosa amb les llibertats de les persones, perquè sempre m'ha agradat que em respectin la meva.
He ajudat sempre a tothom que m'ha necessitat, sempre hi soc quan veig que un amic o algú que m'estimo passa un mal moment.
M'ha agradat sempre enriquirme culturalment, no puc suportar la gent que es tanca i deixa passar els anys i es queda en un racó, com morta. No jo no podria ser així,he anat estudiant i he set xafardera i he anat aprenent moltes coses pel meu compte.
Després de tot aixó, soc aqui, avui, ja m'ha costat arrivar-hi, però jo soc molt tossuda, i quan decideixo que vull viure i vull continuar, no em para res, ni els maltractaments, ni les depresions ni el cancer ni la fibromialgia.
Es clar, que aixó es el que dic jo, però no us penseu, en alguns moments m'ha costat tant que les meves filles m'han hagut de tibar i posar-se series amb mi perquè no llences la tovallola.
No se que hauria estat de la meva vida sense elles. Realment son el meu suport vital.
Be, tot aixó que us he explicat es per convencem a mi mateixa que la meva vida ha set bona, molt bona. Fixeu-vos que he posat com a referencia les edats on vaig ser feliç i naturalment he deixat de posar-hi les que vaig patir.
Si ho poso a la balaça, sense cap mena de dubte, guanyen els bons moments, els bons anys.
Gràcies papa i mama per donar-me vida i per compartir-la amb mi d'una forma tant especial i maravellosa.
Gràcies Marta i Gemma per tenir tanta paciencia amb mi, per fer de la meva vida amb vosaltres un temps tant maravellos i enriquidor. No se qui va aprendre més, si vosaltres de mi o jo de vosaltres.
Gràcies als meus amics, els de tota la vida, els de sempre que corren al meu costat quan em veuen que defalleixo. La meva vida al vostre costat ha cobrat un valor que no es pot explicar amb paraules.
Gràcies Oriol i Carles, perquè en tot moment m'heu estimat i m'heu respectat i feu que la nostre convivencia sigui facil, perque ja pertanyeu a la meva familia. Sou dues persones molt diferents, però tos dos excepcionals.
Ja acabo, he volgut dir tot aixó perquè vull que quedi clar quins son els meus sentiments, no se sap mai, el futur és incert. Però jo el penso viure amb tots vosaltres, si em deixeu, es clar.