L'altre cara del mon

Com diu una cançó de "Jarabe de Palo" que a mi m'agrada molt, pot ser que molts dels que em llegiu, hagueu nascut a la cara bona del mon.
Jo no, jo he nascut a l'altre cara del mon, a la cara fosca. No dolenta del tot, perquè de tant en tant tinc alguna estrella que hi brilla, però passada la fugacitat de l'estrella, torna a ser fosca.
A tothom li passan coses bones i dolentes al llarg de la vida, és així, i és com ha de ser.
A mi me n'han passat algunes de bones, tinc 2 estrelles brillants i boniques, que encara que no brillin només per mi, les tinc sempre allà fent llum a un trocet de la meva foscor. També he de dir que les meves estrelles son el millor que m'ha passat a la vida.
Però quan sembla que ja et refàs, que penses que ja es va fent clar, plass!! ja t'han fotut una altre clatellada. Ja tornes a estar emboltada de foscor.

Deu ser que jo he nascut per aixó, per estar al costat fosc de la vida.

Potser quan vaig neixer es van donar un cúmul de circunstàncies que van fer que jo no acabes d'arrivar plenament a la llum, perque des de que era un bebe, ja van deixar-me molt clar que per mi la vida no seria fàcil, que hauría de lluitar constantment per poder sortir de la foscor on m'havia quedat.

He estat un parell de vegades a punt de tornar per sempre a la foscor, però com que, ves per on, vaig sortir lluitadora, he tornat a obrir una escletja, i torno a estar àqui, on soc jo, al costat fosc. però encara treient el cap de tant en tant. No fos cas que algún dia aconseguis canviar de costat i poder viure plenament al costat bo i ple de llum.

Perquè hi ha persones que només viuen per fer mal als altres i tot els hi va bé?
I d'altres que només vivim per fer tant de be com poguem, i en canvi tot ens va malament?.

I llavors diuen que Deu es just i bo. Que m'ho expliquin a mi.

ELS NOSTRES GRANS SAVIS

Em fa molt mal el cor quan veig com tracta la majoria de la gent a les persones grans, als seus pares, avis..

Ens necessiten tant!!. Penseu per un moment que sou ells, poseu.vos a la seva pell.Penseu que el que esteu fent ara als vostres pares o avis, els vostres fills us ho feràn a vosaltres. Es el que han apres, el que han vist a casa i el que els heu ensenyat.

A mi m'omplen de tendresa, els escolto quan t'expliquen tot el que feien quan eren joves, encara que ho hagi sentit cent vegades, tant me fa, disfruto igual quan veig com els brillen els ulls quant t'ho expliquen.

Per descomptat els vull a casa, ben a prop meu, no vull desaprofitar cap dels moments que encara la vida em regala per estar al seu costat. Per desgràcia, el meu pare ja el vaig perdre fa 3 anys i encara era un niu de sabiduria, era maravellos escoltar-lo i veure con ho arreglava tot. M'ha deixat un gran vuit, el trobo molt a faltar.

Per aixó ara no em separo de la meva mare, no sabeu la quantitat de coses que n'aprenc cada dia a més de l'amor que li veig als ulls quan em mira i que a mi em fa sentir tant estimada, tant be.


Per les cultures antigues i savies ( Indis,Tuareg,Gitanos,jueus, etc...) segur que me'n deixo moltes, el que manava i a qui ells escoltaven i veneraven, sempre era el més gran, el que tenia tota l'experiencia, i tenien un consell tot compost per les persones més grans de la tribu. Ells si que savien el que es feien.

Trectem-los be, si us plau, no els fem patir els últims anys de la seva vida sols, malalts i desamparats.

Son el nostre passat i si els escoltem, feràn millor el nostre futur.

LA MARE

">
Cada cop que sento aquesta cançó tant bonica, em fa plorar. Tot el que diu es tant cert que jo m'hi sento reflexada per dues parts, primer perque tinc la inmensa sort de tenir encara a la meva mare i he vist al llarg de tota la meva vida el que significo jo per ella, lo important que soc a la seva vida. Per la meva part ella també m'es imprescindible, l'estimo i puc dir encara, que em queda una mare "lo més gran del mon".

Per l'altre part jo també soc mare de dues filles que son el meu tresor mes preuat. Els dos moments més feliços de la meva vida son els que les vaig tenir entre els meus braços per primera vegada i vaig poder veure-les i omplir-les de petons. Es una experiencia que no es pot transmetre, s'ha de viure per saber el que sent una mare.
Per descomptat, les meves filles també poden dir amb orgull, que els queda una mare "lo més gran del mon".

UTOPIA?

A mi m'agradaria viure en un mon on tots tinguessim les mateixes oportunitats, on el color de la pell no fos una causa de discriminació, on les dones i els homes tinguessin els mateixos drets, on tots els nens del mon puguessin menjar cada dia i anar a l'escola, tots junts sense separar.los per color o per raça.

Voldria un mon on la gent gran fos respectada i escoltada, com sino aprendrem a viure si no escoltem els nostres grans savis, els que tenen tota l'experiencia i que ens la poden transmetre?.

Voldria un mon on no hi haguessin rics ni pobres, que no hi hagues ningú sense casa i on no es quedes ningú sense menjar.

M'agradaría anar pel carrer i veure la gent com es respecta mutuament, com s'ajuda o com simplement et somriu i et dessitja bon dia.També m'agradaría veure nens al carrer jugant, però jugant entre ells a jocs de nens i que no haguessin de tenir ja des de petits obligacions o imposicions per fer "activitats" que els imposen els pares per veure en el seu fill un reflexe del que ells haurien volgut ser.

Seria fantàstic que no existissin les armes, que ningú les hagues inventat mai, i que els homes no haguessin de conquerir res, sino compartir-ho tot.

Llavors no hi haurian guerres, ni fronteres, ni envejes.

M'agradaria tant veure un mon aixi.....

Espero que les meves filles o els seus fills arrivin a veure-ho. Jo confio moltissim en les generacions que ara comencen a formar part de la societat, crec que poden canviar moltes coses i estic segura que ho feràn. Hi confio plenament.

PROTECTOR SOLAR

Mireu aquest video, es fantàstic, me l'ha passat un company.
Disfruteu-lo com he fet jo.

I ENCARA SOC AQUI!!

SIGO DE FRENTE

Caigo, y con tanto dolor, sigo de frente
con el esquife que nos envuelve, sigo de frente
levanto la hojarasca, sigo de frente.

Trato y trato, y no puedo.

Dos segundos de mi velo, sigo de frente
y caen mis rodillas, sigo de frente
es vano el impulso, sigo de frente.

Trato y trato, sin victoria.

Mis palmas se doblan, sigo de frente
que dolor, Dios, que dolencia, sigo de frente
y yo sin tener, si ver, sin oír, sigo de frente.

Trato y trato, vida que te me vas.

Ponte el cristal asombroso, sigo de frente
no te descotes todavía, sigo de frente
acércate con tirria pasiva, sigo de frente

Trato y trato, que locura.

Me infliges con mutismo, sigo de frente
que punza y chamusca el alma, sigo de frente
pero vivo estoy aquí, ¡Si aquí!, sigo de frente.

Trato y trato, ¿Hago lo imposible?

Que creieu, faig l'imposible? jo crec que no, que caic, pateixo, em doblego, tremolo,
i encara soc aqui, dreta, plantant cara a la vida i a tot el que em vulgui enviar, bo i dolent.

Jo segueixo aqui. Si aqui!! I SIGO DE FRENTE.

A VEURE QUI POT MES!!!

VENUS

Avui he volgut recordar la meva cançó preferida quan tenia uns 15 o 16 anys.
Era el començament de les Discoteques, almenys a Vic que es on jo vivia i encara visc.
Només hi havia una disco que es deia LA MURALLA, en guardo uns records entranyables, m'ho vaig passar molt bé a La Muralla. Llavors, les Discos obrien només a les tardes i a la nit no es sortia, o sigui que tancavan a les 10 mes o menys.
Nosaltres, tota la meva colla d'amics i amigues, ens passavem hores allà ballant i escoltant música.
Quan començava a sonar aquesta cançó VENUS,dels Shocking Blue, tots em feien una rodona i jo ballava al mig, tots sabien que aquesta cançó era la meva preferida, fins i tot el DJ, quan em veia arrivar ja me la posava. Quins temps més feliços, quins recorda tant bonics.

Bé. la versió de VENUS,d'un grup que es diuen IRA que us posaré a continuació confirma el que jo he cregut sempre, la musica no te edad ni temps, amb algúns petits ( o grans en aquest cas) canvis estem quasi 40 anys després i aquesta cancço continua sonant i continua sent una passada, i la versió bonissima, canyera, en fi genial.
A mi, per questió de nostàlgia m'agrada més la primera,i encara m'agradaría ballar-la tal com feia com era jove, envoltada de tots els meus amics i disfrutant com mai.
>