Aquest és el titol d'un poema del meu amic, Jaume Marin.
Avui, aquest matí ha fet una tertulia on, acompanyat per un violoncel, ha recitat i cantat algúns dels seus poemes.
He començat per aqui, pero el que us vull explicar es molt curios, i a mi ja m'ha passat moltes vegades.
A mi m'agrada molt llegir, i a la meva habitació hi tinc una biblioteca plena a bessar de llibres i a sobre la teuleta de nit, sempre n'hi ha 3 o 4 que vaig combinant segons el meu estat d'anim, quan me'n vaig a dormir.
Doncs com que sempre en tinc algún de'n Jaume, perquè els seus poemes fan que em reposi l'anima, ahir a la nit vaig tenir la necessitat de buscar-ne un en concret, no se perquè, pero ahir vaig estar tot el dia pensant en si era o no era feliç, en com es pot mesurar una cosa aixi, no se, que vaig agafar un dels seus llibres "Com un fil prim" i vaig buscar expressament un poema que he rellegit moltes vegades perquè es un dels meus preferits que es titula "I Tu em demanes si soc feliç".
Avui a mitja tertulia, una seva companya li ha demanat que llegis un poema en concret, perquè era el seu preferit, i era "I tu em demanes si soc feliç". En Jaume ha comentat que era molt curios, però que ahir al vespre aquest poema el va tenir al pensament i va decidir llegir-lo avui, perque li recorda els seus inicis ( es el segon poema que va escriure). No cal dir que m'he emocionat tant, que he plorat mentre sentia la seva maravellosa veu, recitat les paraules que jo havia llegit ahir a la nit.
Coincidencia? no crec.
Be doncs jo després de llegir aquest poema ahir, vaig estar pensant que es impossible ser plenament feliç o plenament infeliç. Sempre hi ha un terme mig entre el cap i el cor, que sol ser on normalment s'aposenta la felicitat, o la comoditat.
Però s'ha d'anar amb compte, perque a mig camí entre el cap i el cor, et pot ofegar la comoditat, la rutina, fins i tot et pots acomodar tant que ja no sapigues que és realment ni un extrem ni l'altre.
La questió és no caminar sempre pel mig, sinó de tant en tant decantar-nos cap a un costat o cap a l'altre, així quan tornem al nostre terme mig, podrem valorar que ens omple més, que ens fa sentir vius cada dia, tant pel cantó bo com pel dolent.
Jo crec que la vida està plena de colors pastel, no cal estar sempre de negre ni de blanc, hi ha infinitat de tons entre el blanc i el negre.
No puc acabar sense escriure el poema de'n Jaume, ni sense dir que així és com em sentia jo ahir al vespre, però com he dit abans, el mon gira constantment i l'anim puja i baixa.
I TU EM DEMANES SI SOC FELIÇ
Tu em demanes si sóc feliç,
si ser feliç és seure sol
mirant les quatre parets buides
d'una cambla gelada,
si ser feliç es mirar un cendrer
ple de cigarretes mal apagades,
llavors t'haig de dir que sí,
que soc feliç.
Tu em demanes si soc feliç.
si ser feliç és parlar amb l'aire,
si es esperar aquella carta
que mai no ha estat enviada,
si ser feliç es plorar de solitud
quan va morin la tarda,
llavors t'haig de dir que sí,
que soc feliç.
Tu em demanes si soc feliç,
si ser feliç és un nus a la gola,
un llarg i mal somni,
o sentir el cos com tremola,
si ser feliç es sofrir
amagat i ple d'angoixa,
llavors t'haig de dir que sí,
que soc feliç
Tu em demanes si soc feliç,
però si ser feliç es tendresa,
una mà, un gest, una paraula,
una mirada encesa,
si ser feliç és la dolça espera
d'aquest algú que sempre es queda,
llavors t'haig de dir que no,
que no soc feliç.
Thaig de dir que no,
que no soc feliç.
