VES ON ET PORTI EL COR

Aquest titol del meu post, es realment el titol d'un llibre que vaig llegir ja fa molt temps. Us el recomano. Es precios, l'autora és la Sussana Tamaro.

Moltes vegades ens construïm la vida d'una manera que està més pensada pels altres que per nosaltres mateixos. Aixó vol dir que quasi mai seguim els impulsos del nostre cor, i ens acostumem a la nostre vida, construïm una rutina i sens fa dificil sortirne.

Crec que hi ha algúns moments al llarg del nostre pas per la vida, que triem el cami més fàcil, el que tothom ens diu que és el millor, però el que et digui la majoria de vegades no es el millor perquè simplement no l'has triat tu, sense coaccions, sense lligams, sense compromisos.

A mi m'ha costat molts anys i moltes hores baixes entendre que sempre, sempre, sense excepció, has de escoltar dintre teu, i demamar-li al teu cor, que és el que vol més, que desitja, que el faria més feliç.

La decissió que prenguis, després de escoltar el teu cor, no ho dubtis, és la correcta.

Per tant amics lectors, un haig de dir amb majuscules, com quan he començat l'entrada;

"VES ON ET PORTI EL COR"

No hi ha cap necessitat que tu mateix t'estiguis exigint portar a terme unes fites que no et fan feliç. Veureu, el millor és seguir el camí que us fagi feliços, tant se val quin sigui, no escolteu a ningú, no feu cas de ningú, si n'esteu segurs, seguiu al vostre cor, és molt savi, i sempre va al nostre favor.

SI TU NO ESTAS AQUI

">

Avui he vist per la tele que entrevistavan a la Rosana, aquesta dona que amb aquesta veu tant especial sempre em toca el cor.

He buscat la meva cançó preferida i simplement aqui us la he posat, només perquè tingueu el plaer d'escoltar-la.

Si l'haig de dedicar a algú, la dedico a les persones que he perdut al llarg de la meva vida, les que s'han quedat pel camí i que tant trobo a faltar.

UN SOMNI

>

Avui en lloc d'acabar el post amb una cançó, per adornar el que escric, la cançó és la protagonista del blog. No es per menys, no creieu?.

El meu somni, el que tinc fa molts anys i crec que mai serà possible, és escoltar aquesta cançó, entre totes les altres de l'Opera "TURANDOT" de Giacomo Puccini. Escoltarla al Liceo de Barcelona asseguda a les primeres files, per no perdrem cap detall, i per descomptat, cantada i protagonitzada per en Lucciano Pavaroti.

Escoltar aquesta cançó em reconforta, te alguna cosa especial que fà que quan l'escolto, amb la música molt alta, que invadeixi tot el meu interior i tot el meu voltant, sento que estic suspesa, dalt del cel, envoltada d'estels. Per uns minuts mentre dura la cançó jo soc la princesa i el meu princep canta només per mi. Llavors la resta del mon desapareix, només quedem la música i jo. I soc feliç.

Que costa somniar??

ES CAPRICHOSO EL AZAR

Des del llit va sentir com al carrer plovia, li agradava tant l’olor de la terra mullada, i el soroll de l’aigua picant la finestra, però aquell dia la pluja ho complicava tot, havia de sortir de casa d’hora i arribar a l’estudi una estona abans, perquè avui esperava una visita molt important, avui, per fi, sabria si la seva obra seria exposada al la galeria de moda de la ciutat, eren molt primmirats al fer la tria, no volien perdre el prestigi que tenien, guanyat durant anys d’experiència i de bon criteri a l’hora de escollir els artistes que volien exposar a la seva galeria.

Per ell la pintura, era tota la seva vida, a cada quadre hi deixava un trosset de cor,i la veritat, es que li havia costat moltíssim guanyar-se el bon nom que començava a tenir, però al final havia aconseguit agradar al públic i als crítics d’art, sense haver de canviar res del que havia fet sempre, i que al principi molts dels que es consideraven "grans artistes" havien criticat dient que era un art per minories. Doncs ara, si tot sortia bé, els donaria una bona lliçó.

Es va llevar ràpid, perquè si el temps hagués estat normal, amb la bicicleta, en tenia prou amb 10 minuts per arribar al seu estudi, però com que plovia tant, havia d’agafar l’autobús, i això li representava mitja hora de camí, i no es podia permetre arribar tard un dia tant important.

Va sortir de casa corrent per poder agafar l’autobús que parava dos carrers més avall que el seu, i quan ja arribava a la parada va veure com el bus arrancava, va córrer, però ja no hi havia res a fer, ja era massa lluny. Carai, quina mala pata, aquesta mania que tenia d’anar sempre tard, no sabia com s’ho feia però sempre arribava als llocs uns minuts tard, era com la seva tarja de presentació.... quina ràbia.

Va pensar desseguida, que hauria d’agafar un taxi, sort que per aquell carrer en passaven molts, va esperar uns minuts i en va veure venir un de vuit, el va parar i quan anava a pujar, va sortir del seu darrera una noia que va obrir la porta del taxi hi es va ficar a dintre tant ràpid, que no li va donar temps per reaccionar.

- Però, que fas?? aquest taxi l’he parat jo, es meu!!!, va dir indignat.
Llavors la va mirar, i ella el va mirar a ell....

-Oh!! Deu meu, que bonica és, va pensar ell mentre li mirava aquells ulls de color de mel.

-Carai, quin noi més guapo, va pensar ella mentre feia tot el possible per fer-se perdonar.

-Ho sento, ho sento molt -va disculpar-se ella- es que arribo tard a la facultat, i tinc un examen molt important, siusplau, no t’enfadis, que et sembla si el compartim?

Ell no s’hi va poder negar, necessitava aquell taxi, però el que més va pesar a l’hora d’acceptar la seva oferta va ser que des de el moment que la va mirar als ulls, ja no va poder apartar la mirada, era ella, segur, l’havia buscat tant de temps, havia somniat tant amb trobar-la que quan la va veure, va saber que no hi havia cap dubte, era ELLA, el seu amor, tant esperat, la dona amb qui havia de viure la resta de la seva vida.

-Va, anem doncs, es que aquestes dones, mai se us pot dir que no.....- va dir mentre el cor li bategava com si se li hagués d’escapar per la boca-

Ella no s’ho podia creure, el tenia allà assegut al seu costat, i era ELL, segur, no es podia equivocar, sabia que era Ell des de el primer moment que el va veure aixecant la ma per cridar el taxi, i va haver d’improvisar, però, que carai, havia sortit bé, el tenia tant a prop que estava segura que ell sentiria els batecs del seu cor, que semblava un cavall desbocat.

Ell va baixar abans, i no va gosar demanar-li ni el nom ni el telèfon, era vergonyós, però li va demanar a quina facultat estudiava, i ella li va dir que feia Historia de l’art a la UB, es van dir adéu i ell tot i que estava impacient per arribar al seu estudi, es va quedar molt trist al veure com el taxi arrancava i ella se n’anava dintre.

Ella al segon revolt, li va dir al taxista, que girés i que tornés enrere, volia saber on vivia aquell noi, però allà on l’havien deixat hi havia un munt de portes amb noms que no li deien res, al final va tornar al taxi i va anar cap a la facultat a fer l’examen, ara estava tant nerviosa, tant alterada, que no sabia si fer-lo o no, perquè no podia concentrar-se, només veia aquell noi, només pensava en com seria de meravellós acariciar els seus cabells i agafar-li la ma i fer-li un petó....

Quan va acabar l’examen, va sortir, una mica trista de la facultat, no sabia si podia confiar en aquesta nota, estava tant excitada... i aquell noi... i si no el tornava a veure??

Quan va ser fora i va aixecar la mirada, el va veure allà, era al seu davant, no s’ho podia creure, estava somniant?? i la va mirar, i li va somriure, es va acostar i ell li va acariciar la cara li va agafar la ma, i li va fer un petó, molt fluixet, molt tendre, era tot el que ella havia somniat sempre, no podia ser, era massa bonic perquè li estes passant això.

Ell li va dir que quan va ser al seu estudi i es va adonar que l’havia deixar marxar, i que potser no la veuria més, va pensar que no, que la persona que estava esperant per que valores la seva obra, no era tant important, al cap i a la fi, de galeries n’hi ha moltes i de crítics també, però l’amor de la seva vida, era aquell, l’únic, ho sabia, i ell l’havia deixat escapar... no,no d’això res, va sortir corrents i es va plantar davant de la porta de la facultat i va esperar fins que la va veure sortir.... com brillava, no en tenia cap dubte, ella era el més important, era el seu somni, la seva vida.

Fa uns quants anys que viuen junts, ell, en Joel, es un pintor amb un gran prestigi i exposa ales galeries més importants de tot el mon. Ella la Maria, es la seva representant, va acabar Historia de l’art i ara tenen una vida junts, no es separen mai per res, cap dels dos pot imaginar-se la vida sense l’altre.

Us adoneu de que es van conèixer només per atzar, per un conjunt de coses que no havien de passar, però aquell dia van passar??.

Si no hagués plogut, ell hauria agafat la bicicleta, i no hauria anat a la parada del Bus, que per atzar, també se li va escapar. Ella era allà a sota un toldo per resguardar-se de la pluja, si no hagués plogut, hauria anat caminant a la facultat, i no l’hauria vist a ell com venia corrent per agafar el Bus, i si no se li hagués escapat el bus, no hauria pogut prendre-li el taxi, perquè es fixés en ella.

Realment la vida sempre et porta allà on has d’estar, no saps perquè, però "ES CAPRICHOSO EL AZAR", com diu el mestre Serrat acompanyat de la dolça veu de la NOA. Amb ells us deixo.

">

LA MARE

Des de que vaig començar aquest blog, tenia molt clar que volia escriure sobre la relació, o mes ben dit, la unió que hi ha entre una mare i una filla. En aquest cas hauré d'explicar la meva visió particular, perqué és l'unica que puc transmetre.
Parlaré del que sento jo (una filla) cap a la seva mare, perqué el que pot sentir una mare cap a la seva filla es molt diferent, jo podria parlar de les dues sensacions perque les visc totes dues, pero avui toca parlar de la mama.

Des de els meus primers records, que son mes o menys a l'any i mig o als dos anys, sempre he tingut cap a la meva mare un sentiment dificil d'explicar, recordo que jo encara dormia al llit de branes, que estava situat a l'habitació dels meus pares, i em despertava i plorava perque tenia por,només sentir la presencia de la meva mare, que m'acaronava o m'agafava als seus braços, i em cantava una cançó de bresol, tot es calmava, tot tornava a estar en pau, tranquil, perquè sabia que la mama sempre era allà pendent de mi i aixó em feia sentir segura i feliç.

Mes endevant, quan la meva mare em va haver de portar a l'escola ( als 2 anys), perquè havia de treballar, (llavors a casa no es que sobressin els diners), vaig patir tant! només de pensar que em deixava allà en aquella classe i ella s'en anava i jo no la tenia al meu costat durant hores, i no la podia veure ni tocar... encara em venen ganes de plorar quan hi penso. La unió que hi havia entre nosaltres dues, era inexplicable, necessitava tenir-la al costat, o ben a prop meu, i si no era així, no ho podia suportar, em faltava un troç d'anima, un torç de mi, jo sense ella estic incomplerta.

Durant tot el meu creixement ella sempre va estar pendent de mi, sempre mirava de que ningú em fes res dolent, i sempre em protegia, i com es molt natural, com fan tots els nens jo a vegades m'aprofitava una mica d'aixó per aconseguir el que a mi m'agradava.

Quan els diners no allargavan gaire, perque eran temps una mica dificils, la meva mare, deixava de menjar o menjava molt poquet, perque jo pogues menjar una costella de xai que a mi m'agradava o estalviava durant tot l'any perque quan arrivessin els reis jo pogues tenir aquell nino que m'agrava tant, o aquella bicicleta que tots els meus amics tenian i jo també volia.

Quan em vaig casar, i vaig marxar de casa, em van arrencar un trocet del meu cor, i jo se que ella també va patir moltissim, va tenir una depresió i ens va costar molt viure separades, encara que jo, la trucava cada dia i anava a casa cada cap de setmana, i cada dissabte anaven a mercat junts els meus pares i jo i quan vaig tenir les meves filles igual, mai vaig deixar d'anar cada setmana a casa seva i mai vaig perdre el contacte, que tanta falta em feia.

Quan el meu marit ens va deixar, no podia suportar viure sola amb les meves filles petites, necessitava la mare, i m'en vaig tornar a viure a casa dels meus pares, allà, i només allà, em sentia segura i feliç.

Ara ja fa 20 anys que vivim a la mateixa casa, el meu pare (estimadissim pare), va morir fa 2 anys i les meves filles fan la seva vida i son poc a casa, i quasi sempre quedem només la meva mare i jo. Ara mateix no puc imaginar-me la vida sense ella, encara que veig que ja te 79 anys i que aviat m'haurà de deixar, no se si ho podre superar,no vull ni pensar-hi, perquè, ara ella es la meva vida i l'estimo tant,tant, que cap paraula pot definir el meu sentiment.

La mare, aquesta barreja d'amor incondicional, tendresa infinita, aquesta dona que es la més bella del mon, que m'ho ha donat tot i encara no en te prou, encara pateix cada dia per mi, per veurem feliç, aquesta dona que em cuida i em mima, encara com quan era un bebé,només una mare pot fer tot aixo, donar-ho tot per mi, inclus la seva vida,sense demanar mai res a canvi. A ella, la meva mare li vull dir que L'ESTIMO!! així amb majuscules, que mai la deixaré, que sempre em tindrà al seu costat, que sempre que ensopegui tindrà la meva ma per agafar-se i que per mi ella és i serà sempre el meu Àngel, i que la meva anima estarà sempre lligada a la seva, sempre serem dues animes en una.

Aquesta cançó tant maca de "IL DIVO" es la que he triat per adornar aquest homenatge a la meva mare.


>

LA FELICITAT

Jo em pregunto molt sovint, si realment hi ha alguna persona que pugui definir que és la felicitat i si algú pot dir sincerament que es feliç.

Hi ha persones que per ser felices, necessiten tenir una gran feina (d'aquelles que et fan viure només pel treball i et roben la vida), una gran fortuna (son tant pobres que només tenen diners),ser famosos o que tothom els reconegui (son tant miserables que es venen la seva vida privada per quatre xavos), en fí que cada persona te una explicació del que és la felicitat per ells.

També crec que n'hi han que son tant exigents amb ells mateixos i amb el que volen aconseguir, que no han set ni seràn mai feliços.

La meva visió particular de la felicitat es molt senzilla, jo puc ser feliç amb molt poqueta cosa, amb petits detalls que fan que en un moment determinat vegi el cel, sense haver de morir-me. A mi em fan feliç tantes coses..... a vegades només una abraçada a una persona que estimo, que s'en recordin de mi, i sense haver-me de dir res en particular em truquin i em diguin "Hola, t'estimo", tenir un llibre a les mans i obrir-lo per primera vegada sense saber que hi trobaràs a dintre, que per Sant Jordi, tot i que fa molts anys que no tinc parella, mai m'ha faltat una rosa, escoltar una cançó que m'arrivi a l'anima, tenir tota la meva familia a casa, a prop meu, tenir encara la meva mare al meu costat i poderla abraçar cada dia, saber que soc important per algunes persones, llegir un poema... tantes coses grans i petites que quan hi penso m'adono que realment, soc afortunada per no haver perdut aquesta facilitat per ser feliç.

Jo crec que encara dintre meu hi queda molt d'aquella nena petita que era feliç només amb una simple corda per saltar o un nino vell i despintat, però que cada cop que s'espatllava el meu pare m'arreglava durant la nit i al mati quan em llevava el trobava a sobre la taula, altre cop, com nou.

Per mi es important no deixar passar cap moment sense pensar que en aquell instant, encara que tinguis un mal dia, o et trobis malament, hi ha una petita espurna que et fa pensar que a pesar de tot, encara pots ser feliç.

La cançó que avui adorna el meu post, es del grup ABBA, un dels meus grups preferits, tinc tota la seva discografia, un altre motiu per ser feliç, escoltar aquesta cançó i per descomptat totes les cançons d'ABBA.

">

ALFONSINA Y EL MAR

Aquesta es la historia de l'Alfonsina, una noia que era poeta i com tots els poetes, plena de passió.

Es va enamorar, però un poeta no s'enamora igual que les altres persones, es va enamorar profundament, tant, que tota la seva vida era aquest amor, i com que l'amor es inconstant,ell la va deixar, va marxar, i ella no va poder viure sense ell.

Ell era TOTA la seva vida, sense el seu amor, ja no li calia viure, no podia viure, ell al marxar se li va emportar l'anima, i un cos sense anima es mort.

Al despuntar el dia, ella sen va anar, es va endinsar al mar i va continuar, endins, endins i ja no va tornar més. Diuen que un llit de cargoles de mar la van acompanyar en el seu últim viatge. i que sovint se senten les sirenes cantant el seu nom.

Escolteu la bellissima cançó que li varen dedicar, la que canta és la Mercedes Sosa, una veu privilegiada que t'acaricia quan l'escoltes.

Pot ser es un mica triste, pero tant bonica!!!