MY CHOICE

He agafat prestada aquesta imatge del blog d'una amiga, que l'ha utilitzat per parlar de la llibertat de decisió que hem de tenir totes les dones quan es tracta de decidir sobre el nostre cos, la nostra vida, en aquest cas es sobre l'avortament lluire i sense condicions.

Jo no em sabré expresar tant bé com ella, però tinc molt clar el meu punt de vista, estic total i absolutament as favor de la lliure elecció, i en contra de tot aquest circ que s'ha montat al voltant de les cliniques on es practica l'abortament de forma absolutament legal i voluntària.

Però no vull parlar només d'aixó, encara que crec que es prou important per fer-ho.

Vull expresar el meu rebuig a totes les coaccions,bexacions, falta de respecte i poc reconeixement, que rebem les dones al llarg de la nostra vida, només per ser dones.

Hi ha grans dones en el nostre passat i present moltes estan a la vista, però la majoria estàn darrera dels seus homes, fent que tot rutlli i portant el control.

Nosaltres movem el mon, un mon que ens té molt pocs reconeixements i que molt poques vegades compte amb nosaltres per fer grans coses.

En fí, que he volgut fer aquesta entrada per dedicar-la a totes aquestes dones tant valentes que son capaces de lluitar i donar la seva vida, si fos necessari per ajudar a qui ho necessita i per canviar la forma que te la societat de considerar que a igual o millor treball, menor es el reconeixement.

Al cap i a la fi, qui ha portat tots aquests homes tant valuosos al mon??
Qui els ha educat i els ha portat de la ma fins que han pogut caminar sols??

Així que ja ho veie-ho, sense nosaltres el mon es pararia, per aixó jo, una dona que ha lluitat durant 53 anys per tot, per la familia, per la economia, per la salud, per la vida i per sobre de tot, per la seva dignitat, vull dir que tinc tot el dret a MY CHOICE, al igual que totes les dones del mon.

Dedicat a tu, Joana, que amb la teva empenta i les teves ganes de lluitar sempre, per tot, em fas sentir orgullosa de ser una dona. Per mi ha estat una inmensa sort trobat el teu blog i coneixet, em dones forces per tirar endevant i lluitar sempre pel que crec just.

ON ES EL MEU LLOC

No trobo el meu lloc,
no trobo el camí
Sempre anant d'allà cap aqui
Enfurismada amb el meu propi destí.

El meu conte de fades s'esvaeix,
I els meus fullets es tornen ogres,
I la bonica matinada s'enfosqueix
I es tornen fracàssos els meus contes.

Sempre penjant d'un fil,
Sempre sentint-me jutjada
Ecussant-me devant de tothom
Sempre al no res aferrada.

La vida m'abofeteja sense pietat
I no puc amb les seves urpes
Em canso d'aquesta inestabilitat
I m'esgota caminar sempre juntes

Vull un camí sere
Al costat d'algú estable
Vull un conte de fades...
I un solid castell a l'aire

UN PETIT TRESOR

Aquesta setmana m'han donat una noticia que m'ha fet reviure els moments més bonics de la meva vida.

Una amiga de la meva filla, esta esperant el seu primer fill.

Ella te un munt de sensacions i sentiments que la fan sentir feliç, esperançada, nerviosa, espantada, encara no sap ben bé com sentir-se, està al principi del seu embaras i no se si se n'ha fet a la idea.

De mica en mica anirà sentint com el seu petit tresor, va creixent dintre seu, i parlarà amb ell, i sentirà com es mou dintre el seu ventre i sabrà que es un àngel que ve de puntetes per fer que la seva vida canvii completament i que comenci de nou la seva historia, una historia que ferà que mai més pensi en singular, i que la seva ànima estigui per tota la vida lligada al seu fill.

Pensarà constantment en com serà la cara del seu fill, en les ganes que té de fer.li un petó, en com serà el tacte de la seva pell, de quin color tindrà els ulls, en si tindrà tots els ditets (totes les mares pensen el mateix), en fí que a partir d'ara la seva vida ferà un gir que encara ni tant sols es pot imaginar, i que fins que no tingui al seu fill entre els seus braços per primera vegada no entendrà la inmensitat i la intensitat d'amor que aixó implica.

Jo em sento molt feliç per ella, perquè les dues vegades que he passat per aquesta experiencia han estat les millors de la meva vida, res es pot comparar amb el que sents quan veus per primera vegada al teu fill i li pots fer el primer petó i la primera abraçada.

Es una experiencia molt dificil d'explicar, per no dir impossible. Només una altre mare ho pot entendre.

Hi ha una cançó molt bonica que canta en Dyango, on explica com és una mare i en la que inclou aquesta cançó de bressol tant bonica:

Fes nones reiet
fes nones fill meu
que ets un angelet
que m'ha enviat Deu.

El besa a la cara, el besa al front,
petons d'una mare,
LO MES GRAN DEL MON.

">

Per tú Meritxell, perquè puguis viure el teu embaràs i la teva maternitat, feliçment, plenament.

LOS ABEDULES

Cuando veo abedules oscilar a derecha
y a izquierda, ante una hilera de árboles más oscuros,
me complace pensar que un muchacho los mece.
Pero no es un muchacho quien los deja curvados,
sino las tempestades. A menudo hemos visto
los árboles cargados de hielo, en claros días
invernales, después de un aguacero.
Cuando sopla la brisa se les oye crujir,
se vuelven irisados cuando se resquebraja
su esmaltada corteza. Pronto el sol les arranca
sus conchas cristalinas, que mezcla con la nieve...
Esas pilas de conchas esparcidas diríase
que son la rota cúpula interior de los cielos.
La carga los doblega hacia los mustios
matorrales cercanos, pero nunca se quiebran,
aunque jamás podrán enderezarse solos:
durante muchos años las ramas de sus troncos
curvadas barrerán con sus hojas el suelo,
igual que arrodilladas doncellas con los sueltos
cabellos hacia atrás y secándose al sol.
Mas cuando la Verdad se me interpuso
en la forma de un hecho como la tempestad,
iba a decir que quizás un muchacho,
yendo a buscar las vacas, inclinaba los árboles...
Un muchacho que por vivir lejos del pueblo
sólo sabe jugar, en invierno o en verano,
a juegos que ha inventado para jugar él solo.
Ha domado los árboles de su padre uno a uno
pasando por encima de ellos tan a menudo
que nada les dejó de su tiesura.
A todos doblegó; no dejó ni uno solo
sin conquistar. Aprendió la manera
de no saltar de un árbol sin haber conseguido
doblarlo contra el suelo. Conservó el equilibrio
hasta llegar arriba, trepando con cuidado,
con la misma destreza que uno emplea al llenar
la copa hasta el borde, y aun arriba del borde.
Entonces, de un envión, disparaba los pies
hacia afuera y saltaba del aire hasta la tierra.

Yo fui también, antaño, un columpiador de árboles;
muy a menudo sueño en que volveré a serlo,
cuando me hallo cansado de mis meditaciones,
y la vida parece un bosque sin caminos
donde, al vagar por él, sentirnos en la cara
ardiente el cosquilleo de rotas telarañas

y un ojo lagrimea a causa de una brizna,
y quisiera alejarme de la tierra algún tiempo,
para luego volver y empezar otra vez.
Que jamás el destino, comprendiéndome mal,
me otorgue la mitad de lo que anhelo
y me niegue el regreso. Nada hay, para el amor,
como la tierra; ignoro si existe mejor sitio.
Quisiera encaramarme a un abedul, trepar,
por las ramas oscuras del blanquecino tronco
y subir hacia el cielo, hasta que el abedul,
doblándose vencido, me volviese a la tierra.
Subir y regresar sería muy hermoso.
Pues hay cosas peores en la vida que ser
un columpiador de árboles.

Robert Frost

Aquesta entrada està dedicada especialment a la meva filla, Gemma. Gràcies a ella jo vaig descubrir "Los Abedules" quan despres de veure una pel·licula, a ella li va agradar tant que no va parar fins a trobar el llibre de'n Robert Frost on parla d'aquest poema tant bonic.

Aquesta és la meva imatge preferida, veure un abedul pujar amunt i amunt fins que sembla que toqui el cel

CARAI...

Doncs si que estava empipada ahir, carai.
Ultimament tinc molts dies així, estic tant tensa que si fos una corda, es trencaria nomes de tocar-la amb un dit.
Tot hi ajuda, però sobretot es el mal rotllo que tinc a la feina. i es clar, arrivo a casa i com que tinc de fer com si tot anes molt bé i no passes res, doncs a vegades necessito desfogar-me, i ahir va tocar.
Potser no serà l'ultima vegada, em va molt bé, així em descarrego d'energia negativa.

PER AVUI JA EN TINC PROU

Au va caram!! tanta tonteria de fer les coses que s'han de fer i de voler estar be, i de voler canviar el mon.
Ja n'estic ben tipa de tot. Tinc un dia espantos i no tinc ganes de fer res ni be ni malament, RES!!!
Apasiau.

I SI HO PROBEM?

Y SI PRUEBAS EN ESTE DÍA

Y si pruebas en este día,
a salir a la calle sin mirarte al espejo,
a salir simplemente como te sientes por dentro,
a disfrutar de las maravillas de tu pueblo,
a ir a todos lados con la cabeza alta,
a mirar a los ojos a las personas,
a intentar comprenderlas y que te comprendan.
Y si pruebas en este día,
a dar todo el cariño que tienes,
a quererte un poco más que ayer,
a definir tu personalidad,
a no hacer caso de lo que digan los demás,
a gustarte como eres, como estás.
Y si pruebas en este día,
a reírte de todo,
de los problemas que te amargan,
de los complejos que te inventas,
de las personas que crees que te atacan,
de los momentos que se te escapan.
Y si pruebas en este día,
a luchar por lo que quieres,
a desear sólo lo que te hace ser quien eres,
a dar gracias por la vida que vives,
a ordenar un poco más tu escala de valores,
a escuchar a ese que casi nunca oyes.
Y si pruebas en este día,
a vivir cada instante como si fuera único,
a no dejarte llevar por los malos ratos,
a hacer las paces contigo mismo,
a creer un poco más en tu destino,
a ser por fin tu mejor amigo.

He trobat aquest escrit i m'ha fet pensar molt. Sempre ens queixem, no estem mai contents amb la nostre vida, amb la nostre feina, amb moltes coses que ens envolten, ni tant sols estem contents amb nosaltres mateixos, però poques vegades fem alguna cosa per canviar-ho.

Potser seria una molt bona idea començar a canviar de mica en mica tot el que no ens agrada i que fa que el segons, els minuts, les hores que vivim ens resultin a vegades tant poc agradables.

Començaré per fer las paus amb mi mateixa, per ser la meva millor amiga, per estimar-me.

Continuaré per donar tot el meu carinyo a totes les persones que ho necessitin, intentaré compendre-les, sense fer retrets, només oferint tot el que jo pugui fer per elles, sense voler res a canvi.

Finalment, tindré molt clara la meva escala de valors:

El primer, el més important per mi es l'amor que sento per la meva familia, per tant ells encapçalen la llista.

Una mica més avall hi han els amics, els amics especials, podriem dir els germans.

En tercer lloc en la meva escala de valors hi ha la salud, per mi es molt important, sobretot la salud de les persones que estimo.

En quart lloc també considero important lluitar per tot el que no ens agrada. Ara mateix jo no estic gens contenta amb l'estil de vida que ens veiem obligats a portar, per tant m'apunto a qualsevol creuada per canviar la guerra per la pau, la competitivitat per l'amistat, les grans urbanitzacions per boscos plens de natura vida, l'estres per relax... i tantes altres coses que no m'agraden.

El cinqué lloc, i per sobreviure hi he de posar el treball i els diners, però ja dic que només per sobreviure, perquè jo no vull arribar mai a ser tant pobre que només tingui diners.

I finalment, ja ho veie-ho, vull començar a lluitar i jo mateixa m'he deixat per l'ultima, sempre faig igual. I si per variar em passo a la primera posició??
doncs si senyor, potser només per avui, perquè em costa molt, jo seré la primera de la meva llista.

I m'enriuré de tot el que m'amarga a vegades
I riuré de mi mateixa, es una terapia fantàstica.
I viuré amb el cap ben alt, i amb tot l'orgull de ser qui soc i com soc.
I seré feliç, perque he fet una cosa de la que em sento molt orgullosa i del que no tinc dubtes mai, ser mare.

I per acabar us torno a preguntar... I si ho probem???

ANGELS

Ara, abans d'anar a dormir i us prometo que no se perquè, m'ha vingut a la memoria el que havia de fer cada dia quan era petita.
La meva mare es molt creient i sempre, tots els dies de la seva vida ha resat, sobretot quan se'n va a dormir. I es clar com a bona mare, és el que sempre m'ha volgut ensenyar, a tenir fe, a creure que hi ha un Deu que es bo i que t'escolta quan tu amb tota la fe i esperança parles amb ell.
Recordo que cada dia venia a la meva habitació i totes dues ens agenollavam i després del pare nostre ( aquest no fallava mai) resavem una oració al nostre "Angel de la guarda) que deia així:


Angel de la guarda,
dolce companyia,
no ens desampareu, ni de nit ni de dia
no ens deixe-ho sols, perquè ens perdriem.



Creie-ho amb els Angels? que maco seria creure que en tinc un sempre al meu costat, que sempre m'acompanya i que vetlla per mi, perquè no em passi res dolent.
Jo personalment crec que el meu Angel s'ha agafat un temps de vacances. Espero que torni aviat perquè si no s'afanya amb la rapidesa que em passen les coses potser ja no serà a temps a arreglar-ho.

Amb els Angels que crec, perquè els tinc presents constantment a la meva vida, son la meva familia, les meves filles, la meva mare i algúns amics que sempre vetllen per mi, aquests son els meus Angels preferits.

Bona nit i que somnieu en Angelets.

QUI EM VOL DEIXAR UN REGAL?

Avui, dia de reis, m'agradaria moltissim que tots els que visiteu el meu blog amb frequencia o tat sols per casualitat, es igual, m'hi deixesi-ho un regal.

Tot s'hi val, un petó, un poema, un somriure,una paraula bonica,....

Qualsevol cosa que em deixeu vosaltres, per mi serà un valuos regal.

Gràcies per llegir-me, per ser-hi i per considerar que val la pena llegir el meu blog.

El meu regal per tots vosaltres es una forta abraçada, molt forta i un gran petó.

NIT DE REIS

Qui no recorda amb infinita il•lusió la nit de reis?
Aquesta nit màgica en la que creus que tots els teus somnis es faran realitat.
Jo només mirant la cara dels nens quan veuen tot aquell desplegament de gent, tota aquella música i el seu rei preferit (el meu sempre ha ser el blanc) dalt d’aquella gran carrossa, ja em fa feliç.
Es fantàstic, el millor del mon veure un nen petit feliç.
Llàstima que no sigui per tots igual, perquè ells no poden entendre que els reis no son mags i que a vegades no arriben els reis a totes les cases.
Això es l’únic que m’entristeix una mica d’aquesta nit tant bonica, però espero que de mica en mica, com ja s’està fent ara a quasi totes les ciutats, sigui possible que els reis arribin a totes les cases on hi ha un infant il•lusionat, esperant-los.
Que la màgia d’aquesta nit us acompanyi a tots
Bon dia de reis

EL CAMI DE LES LLAGRIMES

Tinc un llibre," El camino de las lagrimas" que per mi es com un bàlsam i que llegeixo i rellegeixo, cada cop que ho necessito, m'ajuda, em dona esperança, m'ajuda a retrobar el camí que tantes vegades perdo, i em consola perquè sento que hi ha moltissimes persones que els passa el mateix que a mi i que poden tirar endevant, i se'n surten. Jo també vull sortirme'n, pero quan hi ha dates senyalades, tot torna a sortir a la llum i trobo a faltar tant al meu pare...
Novament torna començar el dolor i torno a agafar el llibre i els sempre savis consells de'n Jorge Bucay m'ajuden moltissim.

"Eramos como dos personas guiadas por un mismo deseo, como dos individuos con un solo intelecto, como dos seres habitandio en un solo cuerpo.
Y de repente,
la soledad,
el silencio,
el desconcierto...

Después de un tiempo me doy cuenta de que por mucho que lo espere nunca volverá.
Por lo menos a este lugar
La opción es seguir o dejarme morir aquí
Dejarme morir.
Me tienta esa idea.

Asi me siento dividido, perdido, destrozado.
Mis pensamientos por un lado, mis emociones por otro, mi cuerpo por otro, mi alma, mi espiritu, mi conciencia de mi mismo, allí paralizada.
Levanto la vista y miro el camino hacia adelante.
Desde donde estoy, el paisaje parece pantano.
Unos metros al frente la tierra se vuelve un lodazal.
Cientos de charcos y barriales me muestran que el sendero que sigue es peligroso y resbaladizo...

No es la lluvia lo que ha empapado la tierra.
Son las lagrimas de todos los que pasaron antes
por ese camino mientras iban llorando una perdida.

Tambien las mias, creo... pronto mojaran el sendero..."

Aques fragment es una mica trist, perquè tot just es el començament del camí.
Al llarg de tot el recorregut, es va assecant el camí i es va suavitzant el dolor.

COMENÇA UN NOU ANY

I...comença un nou camí
del que no em puc desviar,
dona'm la ma y fes.lo amb mi...
El "Mago de Oz" la seva força ens donarà.

Tinc unes sabates màgiques
que el camí ens ensenyaràn,
però és requisit indispensable estar units
i no separar-nos devant de l'adversitat.

Has de saber que el que comencem no serà senzil
doncs el mal es per tot arreu,
Ferà el posible per confondren's en el nostre camí
i encara que prendrà forma humana,
el seu nom es POR.

La por es mal company de viatge
Perquè intentarà paralitzar els nostres passos
així que, quan la tinguis devant, mira-li els ulls i digues-li:
Et guanyarem amb la nostra millor arma:
el nostre amor, la nostre paciencia, el nostre valor....

I no t'oblidis mai que encara que el camí sigui llarg...
t'esperaré men enllà del Pais del "Mago de Oz"

Volia fer un blog, dels que es fan ara a principi d'any, però a mi no m'agrada fer plans ni marcar-me fites que si no aconsegueixo em sento fatal. No ho faré. D'entrada us he escrit un camí molt bonic el del "Mago de Oz" que a mi, com la nena petita que encara soc, m'encanta.

De fet també puc escriure una mica de les coses que no m'agraden i em fan patir.

Les persones entren a la teva vida.. entren.. es queden un temps.. i llavors se'n van. Aqui és on comença el meu problema, perquè jo no se conformar-me quan álguna de les persones de la meva vida, així, de cop i volta se'n va, i tinc una rabieta de nena petita que no compren res i voldria cridar fins a quedar afonica i plorar fins que no em quedin llagrimes, Ostres NO , QUE NO SE'N VAGIN!!!!.
Aixó és molt corrent en mi, ja que encara que ja tinc 53 anys, encara segueixo sent una punyetera nena petita, que es sent constantment frustrada per no saber creixer al mateix ritme del temps. Que s'enfada i s'entristeix quan perd algú, i que no accepta que les coses venen i van i simplement s'ha de disfrutar el moment... CARPE DIEM.
I una merda CARPE DIEM!!!! a mi també m'agrada fer plans i compartir.los amb algú, amb il·lusió, però viure tant sols el moment si en aquest moment no tens res ni nigú per compartir-ho, doncs puteja, la veritat.
Ja se que no és el que dic sempre, però avui com que comença l'any crec que em puc permetre obrir el meu cor i dir tot el que no dic mai, i no tinc ganes de ser prudent ni callar per salvar les aparences, de fet no ho he fet mai.

CONCLUSIO FINAL

L'any que s'acaba per mi ha estat dolent i decebedor, m'han passat masses coses dolentes i massa poques de bones. El proper si ha de ser així, no el vull, el torno i que me'n donguin un altre.

QUE EM PROPOSO PEL PORPER ANY

Només una cosa molt senzilla VULL SER FELIC no vull patir tant per tot i per tothom i vull pensar que el que hagi de ser, serà igualment, encara que pateixi i el que hagi de rebre, ho rebre igual, està predestinat a que ho rebi jo, el meu destí ja està escrit des del moment en que vaig neixer.

Així que ja veie-ho que tal com soc jo, per aconseguir el que em proposo, haig de treballar moltissim i no sempre en tinc ganes, saveu?. Però també he de dir que soc forta i estic acostumada a lluitar, per tant : QUE COMENÇI JA EL NOU ANY, jo ja estic a punt.

Vull tancar el blog am la maravellosa cançó del MAGO DE OZ. Que tingeu un bon any i sobretot "SED BUEEENOS"

">