JO, LA MAITE

Soc jo, si em miro per dientre, segueixo sent jo, la de sempre. Sembla que no hagi canviat res, tinc 5 anys, tinc 15 anys, tinc 26 anys,tinc 29 anys, tinc 40 anys i finalment en tinc 52. Aqui es on em paro, son els que tinc ara, però no soc diferent. Soc jo mateixa.
Encara tinc 5 anys, quan em vaig canviar de barri on vaig coneixer el meu millor amic i on encara jugavem al carrer.Encara no he perdut aquest esperit de nena petita amb ganes de jugar.
En tinc 15,soc una adolescent preciosa, si realment no soc pedant, jo mateixa ho reconec, era preciosa, estava enamorada d'un noi Alemany amb el que ens trobavem cada estiu durant les vacances. He acabat el col·legi i ja he començat a treballar. La feina m'agrada moltissim, he tingut sort.
En tinc 26, he tingut la primera filla,quin moment tant màgic, no puc descriure com em vaig sentir quan la vaig agafar per primera vegada, us asseguro que aixó si que és la felicitat complerta, total, absoluta.
En tinc 29, i un altre miracle, la meva segona filla, una altre experiencia que et fa pensar que pots estirar la ma i tocar el cel.
En tinc 4o, tinc 2 filles, m'he separat del meu marit, m'han passat moltes coses dolentes, però ara, als meus 40 anys, soc feliç, molt feliç.
En tinc 52, ara, avui. Em miro al mirall i la imatge que veig es la mateixa que he vist sempre, soc jo, continuo sent jo. Encara tinc una mica de totes aquestes edats que us he detallat, una mica de nena, una mica d'adolescent rebel, un molt de mare, i un tot de dona, de dona madura que ha hagut d'anar sortejant els paranys que la vida li ha posat.
Han estat molts, crec que molts més dels que em mereixo, però quan em miro per dientre estic molt orgullosa de com he portat la meva vida.
He estat una bona filla, he estimat i estimo als meus pares d'una manera que convina el respecte i l'amor.Es el que es mereixen, ells han set uns pares excel·lents, com n'hi han pocs.
He set i crec que encara soc una bona mare, estimo a les meves filles més que la meva vida, les he educat amb molta cura, posant i treient limits quan a mi em semblava que tocava i perquè no? mimantles com només pot fer una mare. Crec que ho he fet be, perque son dues dones maravelloses, per dintre i per fora, no ho dic perquè soc la seva mare, ho diu tothom que les coneix prou per veure la seva valua com a persones.
He set una dona molt respectuosa amb les llibertats de les persones, perquè sempre m'ha agradat que em respectin la meva.
He ajudat sempre a tothom que m'ha necessitat, sempre hi soc quan veig que un amic o algú que m'estimo passa un mal moment.
M'ha agradat sempre enriquirme culturalment, no puc suportar la gent que es tanca i deixa passar els anys i es queda en un racó, com morta. No jo no podria ser així,he anat estudiant i he set xafardera i he anat aprenent moltes coses pel meu compte.
Després de tot aixó, soc aqui, avui, ja m'ha costat arrivar-hi, però jo soc molt tossuda, i quan decideixo que vull viure i vull continuar, no em para res, ni els maltractaments, ni les depresions ni el cancer ni la fibromialgia.
Es clar, que aixó es el que dic jo, però no us penseu, en alguns moments m'ha costat tant que les meves filles m'han hagut de tibar i posar-se series amb mi perquè no llences la tovallola.
No se que hauria estat de la meva vida sense elles. Realment son el meu suport vital.
Be, tot aixó que us he explicat es per convencem a mi mateixa que la meva vida ha set bona, molt bona. Fixeu-vos que he posat com a referencia les edats on vaig ser feliç i naturalment he deixat de posar-hi les que vaig patir.
Si ho poso a la balaça, sense cap mena de dubte, guanyen els bons moments, els bons anys.
Gràcies papa i mama per donar-me vida i per compartir-la amb mi d'una forma tant especial i maravellosa.
Gràcies Marta i Gemma per tenir tanta paciencia amb mi, per fer de la meva vida amb vosaltres un temps tant maravellos i enriquidor. No se qui va aprendre més, si vosaltres de mi o jo de vosaltres.
Gràcies als meus amics, els de tota la vida, els de sempre que corren al meu costat quan em veuen que defalleixo. La meva vida al vostre costat ha cobrat un valor que no es pot explicar amb paraules.
Gràcies Oriol i Carles, perquè en tot moment m'heu estimat i m'heu respectat i feu que la nostre convivencia sigui facil, perque ja pertanyeu a la meva familia. Sou dues persones molt diferents, però tos dos excepcionals.
Ja acabo, he volgut dir tot aixó perquè vull que quedi clar quins son els meus sentiments, no se sap mai, el futur és incert. Però jo el penso viure amb tots vosaltres, si em deixeu, es clar.

L'altre cara del mon

Com diu una cançó de "Jarabe de Palo" que a mi m'agrada molt, pot ser que molts dels que em llegiu, hagueu nascut a la cara bona del mon.
Jo no, jo he nascut a l'altre cara del mon, a la cara fosca. No dolenta del tot, perquè de tant en tant tinc alguna estrella que hi brilla, però passada la fugacitat de l'estrella, torna a ser fosca.
A tothom li passan coses bones i dolentes al llarg de la vida, és així, i és com ha de ser.
A mi me n'han passat algunes de bones, tinc 2 estrelles brillants i boniques, que encara que no brillin només per mi, les tinc sempre allà fent llum a un trocet de la meva foscor. També he de dir que les meves estrelles son el millor que m'ha passat a la vida.
Però quan sembla que ja et refàs, que penses que ja es va fent clar, plass!! ja t'han fotut una altre clatellada. Ja tornes a estar emboltada de foscor.

Deu ser que jo he nascut per aixó, per estar al costat fosc de la vida.

Potser quan vaig neixer es van donar un cúmul de circunstàncies que van fer que jo no acabes d'arrivar plenament a la llum, perque des de que era un bebe, ja van deixar-me molt clar que per mi la vida no seria fàcil, que hauría de lluitar constantment per poder sortir de la foscor on m'havia quedat.

He estat un parell de vegades a punt de tornar per sempre a la foscor, però com que, ves per on, vaig sortir lluitadora, he tornat a obrir una escletja, i torno a estar àqui, on soc jo, al costat fosc. però encara treient el cap de tant en tant. No fos cas que algún dia aconseguis canviar de costat i poder viure plenament al costat bo i ple de llum.

Perquè hi ha persones que només viuen per fer mal als altres i tot els hi va bé?
I d'altres que només vivim per fer tant de be com poguem, i en canvi tot ens va malament?.

I llavors diuen que Deu es just i bo. Que m'ho expliquin a mi.

ELS NOSTRES GRANS SAVIS

Em fa molt mal el cor quan veig com tracta la majoria de la gent a les persones grans, als seus pares, avis..

Ens necessiten tant!!. Penseu per un moment que sou ells, poseu.vos a la seva pell.Penseu que el que esteu fent ara als vostres pares o avis, els vostres fills us ho feràn a vosaltres. Es el que han apres, el que han vist a casa i el que els heu ensenyat.

A mi m'omplen de tendresa, els escolto quan t'expliquen tot el que feien quan eren joves, encara que ho hagi sentit cent vegades, tant me fa, disfruto igual quan veig com els brillen els ulls quant t'ho expliquen.

Per descomptat els vull a casa, ben a prop meu, no vull desaprofitar cap dels moments que encara la vida em regala per estar al seu costat. Per desgràcia, el meu pare ja el vaig perdre fa 3 anys i encara era un niu de sabiduria, era maravellos escoltar-lo i veure con ho arreglava tot. M'ha deixat un gran vuit, el trobo molt a faltar.

Per aixó ara no em separo de la meva mare, no sabeu la quantitat de coses que n'aprenc cada dia a més de l'amor que li veig als ulls quan em mira i que a mi em fa sentir tant estimada, tant be.


Per les cultures antigues i savies ( Indis,Tuareg,Gitanos,jueus, etc...) segur que me'n deixo moltes, el que manava i a qui ells escoltaven i veneraven, sempre era el més gran, el que tenia tota l'experiencia, i tenien un consell tot compost per les persones més grans de la tribu. Ells si que savien el que es feien.

Trectem-los be, si us plau, no els fem patir els últims anys de la seva vida sols, malalts i desamparats.

Son el nostre passat i si els escoltem, feràn millor el nostre futur.

LA MARE

">
Cada cop que sento aquesta cançó tant bonica, em fa plorar. Tot el que diu es tant cert que jo m'hi sento reflexada per dues parts, primer perque tinc la inmensa sort de tenir encara a la meva mare i he vist al llarg de tota la meva vida el que significo jo per ella, lo important que soc a la seva vida. Per la meva part ella també m'es imprescindible, l'estimo i puc dir encara, que em queda una mare "lo més gran del mon".

Per l'altre part jo també soc mare de dues filles que son el meu tresor mes preuat. Els dos moments més feliços de la meva vida son els que les vaig tenir entre els meus braços per primera vegada i vaig poder veure-les i omplir-les de petons. Es una experiencia que no es pot transmetre, s'ha de viure per saber el que sent una mare.
Per descomptat, les meves filles també poden dir amb orgull, que els queda una mare "lo més gran del mon".

UTOPIA?

A mi m'agradaria viure en un mon on tots tinguessim les mateixes oportunitats, on el color de la pell no fos una causa de discriminació, on les dones i els homes tinguessin els mateixos drets, on tots els nens del mon puguessin menjar cada dia i anar a l'escola, tots junts sense separar.los per color o per raça.

Voldria un mon on la gent gran fos respectada i escoltada, com sino aprendrem a viure si no escoltem els nostres grans savis, els que tenen tota l'experiencia i que ens la poden transmetre?.

Voldria un mon on no hi haguessin rics ni pobres, que no hi hagues ningú sense casa i on no es quedes ningú sense menjar.

M'agradaría anar pel carrer i veure la gent com es respecta mutuament, com s'ajuda o com simplement et somriu i et dessitja bon dia.També m'agradaría veure nens al carrer jugant, però jugant entre ells a jocs de nens i que no haguessin de tenir ja des de petits obligacions o imposicions per fer "activitats" que els imposen els pares per veure en el seu fill un reflexe del que ells haurien volgut ser.

Seria fantàstic que no existissin les armes, que ningú les hagues inventat mai, i que els homes no haguessin de conquerir res, sino compartir-ho tot.

Llavors no hi haurian guerres, ni fronteres, ni envejes.

M'agradaria tant veure un mon aixi.....

Espero que les meves filles o els seus fills arrivin a veure-ho. Jo confio moltissim en les generacions que ara comencen a formar part de la societat, crec que poden canviar moltes coses i estic segura que ho feràn. Hi confio plenament.

PROTECTOR SOLAR

Mireu aquest video, es fantàstic, me l'ha passat un company.
Disfruteu-lo com he fet jo.

I ENCARA SOC AQUI!!

SIGO DE FRENTE

Caigo, y con tanto dolor, sigo de frente
con el esquife que nos envuelve, sigo de frente
levanto la hojarasca, sigo de frente.

Trato y trato, y no puedo.

Dos segundos de mi velo, sigo de frente
y caen mis rodillas, sigo de frente
es vano el impulso, sigo de frente.

Trato y trato, sin victoria.

Mis palmas se doblan, sigo de frente
que dolor, Dios, que dolencia, sigo de frente
y yo sin tener, si ver, sin oír, sigo de frente.

Trato y trato, vida que te me vas.

Ponte el cristal asombroso, sigo de frente
no te descotes todavía, sigo de frente
acércate con tirria pasiva, sigo de frente

Trato y trato, que locura.

Me infliges con mutismo, sigo de frente
que punza y chamusca el alma, sigo de frente
pero vivo estoy aquí, ¡Si aquí!, sigo de frente.

Trato y trato, ¿Hago lo imposible?

Que creieu, faig l'imposible? jo crec que no, que caic, pateixo, em doblego, tremolo,
i encara soc aqui, dreta, plantant cara a la vida i a tot el que em vulgui enviar, bo i dolent.

Jo segueixo aqui. Si aqui!! I SIGO DE FRENTE.

A VEURE QUI POT MES!!!

VENUS

Avui he volgut recordar la meva cançó preferida quan tenia uns 15 o 16 anys.
Era el començament de les Discoteques, almenys a Vic que es on jo vivia i encara visc.
Només hi havia una disco que es deia LA MURALLA, en guardo uns records entranyables, m'ho vaig passar molt bé a La Muralla. Llavors, les Discos obrien només a les tardes i a la nit no es sortia, o sigui que tancavan a les 10 mes o menys.
Nosaltres, tota la meva colla d'amics i amigues, ens passavem hores allà ballant i escoltant música.
Quan començava a sonar aquesta cançó VENUS,dels Shocking Blue, tots em feien una rodona i jo ballava al mig, tots sabien que aquesta cançó era la meva preferida, fins i tot el DJ, quan em veia arrivar ja me la posava. Quins temps més feliços, quins recorda tant bonics.

Bé. la versió de VENUS,d'un grup que es diuen IRA que us posaré a continuació confirma el que jo he cregut sempre, la musica no te edad ni temps, amb algúns petits ( o grans en aquest cas) canvis estem quasi 40 anys després i aquesta cancço continua sonant i continua sent una passada, i la versió bonissima, canyera, en fi genial.
A mi, per questió de nostàlgia m'agrada més la primera,i encara m'agradaría ballar-la tal com feia com era jove, envoltada de tots els meus amics i disfrutant com mai.
>

UN TRESOR

"UN DIA SENSE SOMRIURE, ÉS UN DIA PERDUT"

">

Mireu, quin tresor he trobat. Quin plaer poder veure a aquest gran mestre, Chaplin en acció. Era un ARTISTA, en majuscules, de cap a peus. La frase que encapçala el video es seva. No se si relament ell va complir el que diu a la frase, pero estic segura que va aconseguir que per moltes altres persones, aixó es fes possible gràcies a les grans pel·licules que ens va deixar.

Una altre part del tresor que acompanya aquesta entrada, és la veu d'en Michael Jackson, interpretant aquesta cançó tant maravellosa que va ser composta per el mateix Chaplin com a banda sonora de la pel·licula "Tiempos modernos"

Aquesta és la "meva cançó", des de la primera vegada que la vaig sentir, es va convertir en la meva preferida, la més bella cançó que he escoltat mai, la que em fa riure i plorar, la que em fa feliç alguns dies infeliços. La màgia que es despren d'ella sempre em conmou, no puc sentir-la i quedarme indiferent.

No em digueu que no és un plaer mirar-ho i escoltar-ho.

CRUEL I INADMISIBLE

El titol que he posat a aquest post, es refereix als maltractaments, fisics o pitjor encara, psicologics que pateixen moltes dones, moltissimes més de les que us podeu imaginar, i moltes ni tans sols se n'adonen.

Naturalment que si et pegan et dones compte que et maltracten, però aixó no vol dir que tu et vegis amb cor de reaccionar i de denunciar-ho.

Aixó és perquè molt habilment el maltractador t'ha anat fican al cap la idea de que no pots viure sense ell, no pots anar enlloc perque no ets res tu sola, que no vals una merda, que depens totalment d'ell per tot, que no tens a ningú, només a ell. I llavors quan arriven els cops, ja t'ho has cregut tant que estàs convençuda que tot és per la teva culpa.

La persona que maltracta a una altre sempre és perquè ell te un complexe d'inferioritat, normalment son persones amb poca cultura,i amb una autoestima molt baixa, però que vol fer creure que és superior a cops, és l'unica manera que te per sentir que controla la situació.

Aneu en compte, perquè com us he dit abans, son molt habils i la majoria de les vegades ni tu mateixa t'adones del que està passant fins que ja és massa tard.

Tant de bó no us hagués de dir que tot aixó ho se perque ho he viscut. Fins i tot em fa vergonya reconeixer-ho, però és aixi.

A tots ells els dedico aquesta cançó de la Bebe "MALO"
>">

SIL·LENCI, QUE NINGÚ DORMI

Tinc d'anar a dormir, és molt tard, però no tinc son. Així que estic per aqui, mirant blogs, fotos, escoltant cançons, en fi, viatjant una mica per internet.

Avui he tingut un dia una mica fluixet, estic molt cansada i no tinc ganes de fer res, uff... estic com si diguessim xof.

Ara a aquesta hora m'agrada estar sola, en sil·lenci, és una estona només per mi,per pensar, per llegir. Ara estic llegint un altre llibre bé dos un és "El laberinto sentimental" i l'altre "La esperada"a més dels que vaig agafant i deixant perquè son llibres sense un argument i puc llegir-los i deixar-los sense perdre el fil son "Conversaciones con Dios" i un recull dels articles que escriu en Joan Barril al Periodico. Tots m'agraden i cada dia n'agafo un, depen de l'humor que tingui.

Sil·lenci, que ningú s'adormi... el princep canta a la princesa Turandot.

NESSUN DORMA
">

LADY

">
Aqui teniu una de les més belles balades que he sentit mai. Es una cançó que va compondre en Lionel Richie, pel seu amic KENNY ROGERS, que és qui posa la veu a aquesta historia d'amor tant bonica.
No podia trobar unes imatges millors que aquestes, de "La dama y el bagabundo" per acabar de donar-li a aquesta cançó la magia i la tendresa que transmet.

A ontinuació us he posat la mateixa cançó però cantada en directe pel mateix Kenny Rogers, ningú la pot interpretar com ell. Quina maravellosa cançó. Com m'agradaría que algú la cantes per mi.


">

ADEU, LUCIANO

">

Aquesta nit ha mort Luciano Pavarotti. Per mi el més gran dels cantants d'opera que hi ha hagut mai, i la persona que va fer que jo estimés l'opera i que gaudis intensament de cada una de les seves areas i cançons.

Crec que aquesta cançó que he triat, és la més adient per despedir-lo.

Si hi ha un cel, segur que Deu el vol tenir al costat per poder gaudir de la seva veu.

Si hi ha més vides, en la propera jo el tornaré a buscar per poder-lo escoltar de nou.

Adeu Luciano, mentre visqui, sempre estaràs present a la meva vida, perquè escoltan-te tu fas que sigui molt més bonica.

PATIR

"Cualquiera puede dominar un sufrimiento, excepto el que lo siente"

WILLIAM SHAKESPEARE

Avui, per casualitat, he trobat aquesta frase i deseguida he pensat que estava allà esperan-me, perquè jo la trobes.

Es que he hagut d'escoltar tantes vegades com em diuen que pateixo tant perque jo vull, perquè el patiment es pot controlar, i quan demano, com?, tothom em contesta que deixant de pensar en el que et fa patir.

Es clar, pels que t'aconsellan és molt fàcil, simplement es aixó, ells ho poden controlar perquè no pateixen. Jo no, jo no ho puc controlar, perquè jo si pateixo, moltissim, per moltes coses. Es la meva forma de ser i no la puc canviar.

Quan sens dintre teu aquell dolor insuportable, i no pots deixar de pensar i no pots deixar de patir, us ho asseguro, no ho desitjo a ningú.

I no em serveix en absolut el control dels altres, perquè la que pateixo soc jo.

TOT PASSA AL VOLTANT

Ja heu anat veient que tinc els meus dies, tan aviat puc estar mol contenta per una petita minucia, com puc estar desolada i triste.

D'aixó es tracta, la meva vida seria molt aburrida si sempre tingues el mateix humor i les mateixes ganes, i vull pensar que també el dia que em trobo malament és un dia, una estona, però el dia que em trobo bé, sempre s'allarga més.

Amb tot aixó vull dir-hos que mentre jo vaig vivint, alegre, triste, feliç, dissortada, amb dolor o sense, la vida passa al meu voltant, i no la puc aturar.

I trobo moltes persones que si, que realment Deu els ha deixat la mà, i començo a mirar i voldria poder ajudar a tothom, poc o molt, dintre de les meves possibilitats, però no em puc implicar amb tothom, és impossible.

La vida passa al meu voltant i va passant mentre jo vaig fent altres coses, sense adonarme que, totes aquestes coses son també una part de la vida que m'emvolta.

I vaig rodant i rodant a vegades sense trobar gaire sentit al que faig o més ben dit, sense gaires ganes de fer-ho.

Però llavors penso en aquesta gent que la roda deixa fora i em sento privilegiada per poder estar encara dintre.

YOUR SONG

">
Aquest és el doblet que us he promés, la versió que jo crec que ha d'anar al devant, indiscutiblement, és la del seu autor Elton John. Un gran cantant i un gran music. Personalment l'admiro moltissim.

La versió que ve a continuació, i sento molt dir-ho, és la meva preferida. Com veureu és la versió que es va fer de la cançó de Elton John a la pel·licula "MOULIN ROUGE".
Ja veureu que a més de que la cançó sola ja es preciosa, tot el que envolta a aquesta versió, l'actor i cantant que la interpreta magistralment, els cors i el tenor de fons i tota l'escenografia d'aquesta maravellosa pel·licula fan que sem posi la pell de gallina cada cop que la sento.
">

ENCARA SOC AQUI

No us penseu que perquè no escric tant sovint al blog, m'he oblidat de tots els que em llegiu, no és aixi.

Es que fa uns quants dies que estic una mica preocupada perquè a la feina hi ha uns canvis que no acabo de veure clars i no entenc, i que, com es de suposar m'fecten a mi indirectamente perque no soc jo la que els he provocat però si la que rebrà les consequencies directes, perque la persona que tenia per sobre meu i amb la que treballavem de forma molt lligada i conjunta ha plegat i no hi ha ningú més per substituir-la.
Es clar aixó em deixa a mi amb una incertesa que em fa estar molt neguitosa i a mi no em convé aquesta situació, perque com més neguitosa estic més malament em trobo.

Es per sixó que quant soc a casa i tinc temps per escriure al blog, no en tinc ganes, només tinc ganes d'estirarme i no pensar en res i no fer res.

De totes maneres no creieu que us deixaré, ja estic romiant el doblet que posaré aquesta setmana, però penseu que qualsevol cosa que faig, ara, em costa el doble perquè m'haig d'esforçar molt per ferla.

Així que, potser avui, o si no puc avui un dia de la propera setmana us poso més musica, que aixó dona vida, oi?

Fins aviat